El que resta del dia (Kazuo Ishiguro)

Reconec que després de llegir No em deixis mai, no tenia pensat tornar a Kazuo Ishiguro (Nagasaki, 1954). Amb açò no dic que aquella no fóra una bona novel·la, però a mi em va costar molt llegir-la i gaudir-la, per diversos factors. Per coses de la vida, ara he llegit El que resta del dia (1989), i he sentit com si llegira a un autor completament diferent, en el bon sentit.

Aquesta novel·la del guanyador del Nobel de literatura de 2017 té com a narrador i protagonista a Stevens, un majordom anglès de la primera meitat del segle XX. La novel·la narra el viatge que Stevens realitza per terres angleses amb l’objectiu de parlar personalment amb miss Kenton, l’antiga majordoma amb qui va treballar molts anys amb l’anterior senyor de la mansió, per tal de convèncer-la perquè torne a treballar en la casa. Durant els dies que dura aquesta xicoteta aventura, el protagonista ens va contant els dies gloriosos de la seua professió, les tasques que duia a terme diàriament, i el que és per a ell el decàleg del bon majordom.

El que m’ha apassionat d’aquesta lectura és el narrador. L’autor es posa completament en la pell d’aquest personatge tan peculiar: totes les expressions, el to i les descripcions, estan destinades a fer-nos creure que qui ens està parlant durant tota la novel·la és un autèntic majordom completament implicat en el seu ofici, i no Ishiguro. Stevens també és una narrador enganyós, que no ens ho conta tot, que omet escenes i diàlegs, i que ens va proporcionant informació com si foren molles de pa, molt a poc a poc. El majordom ho narra tot des del punt de vista de servent, ignorant generalment els propis sentiments. Aquestes emocions, això no obstant, les podem anar arreplegant si llegim entre les línies i si estem atents als diàlegs: és als xicotets racons de la novel·la on arribem a albirar la personalitat real del protagonista i on l’autor ens confirma que no estem davant d’un robot domèstic perfectament engranat, sinó d’una persona de carn i ós, amb el cor un poc trencat.

El que resta del dia és una novel·la tràgica, ja que assistim a la decadència d’una manera de viure –l’aristocràcia i l’alta societat anglesa de principis de segle–, i la d’un home –l’antic amo de la mansió a qui servia abans Stevens. A banda, conforme el majordom va rememorant la seua vida, anem arribant, lector i narrador, a la conclusió de que tot l’esforç que ha dedicat el protagonista, tota la seua vida bolcada al servei dels desitjos i necessitats d’una altra persona, potser no ha sigut tan rellevant, tan plena, com ell podia pensar o anhelar.

He de dir que este llibre m’ha agradat molt més en la reflexió posterior que durant la lectura, ja que ha sigut després quan he pogut assaborir la magnífica construcció dels personatges, la potència del narrador i el missatge (o moralitat) final. Aquesta novel·la us costarà de llegir com a màxim una setmana, però el protagonista us acompanyarà molt més enllà de l’última pàgina. Una absoluta delícia.

Aquestes flors són margarides

Llig-lo si... vols llegir una novel·la preciosa i excel·lentment escrita

Fuig si... no suportes personatges sumisos