Nada (Carmen Laforet)

Quan no tinc temps per llegir, qualsevol novel·la se’m fa llarga. Li ha tocat ara a Nada, de Carmen Laforet, que sols té 275 pàgines i que no és gens feixuga. Al contrari que algunes persones que varen estudiar aquest llibre a l’institut, jo no tenia ni idea de la seua existència fins fa ben poc.

Nada es va escriure al 1944, just enmig de la postguerra espanyola, i precisament és aquest context en el què es desenvolupa la història. Tot i que la trama pròpiament dita no m’ha apassionat, el que sí que m’ha agradat, i molt, de la novel·la que us porte avui és l’atmosfera que crea l’autora, una atmosfera obscura, tancada, bruta, d’estes que m’agraden a mi (en la imaginació, és clar).

Us comente un poc de què va Nada i després alguns aspectes que vull destacar. El llibre comença quan Andrea, una jove de 18 anys òrfena, arriba a Barcelona per estudiar a la Universitat. En la ciutat catalana comença a viure amb uns familiars que tenen diguem... problemes. Andrea no sap per què, però en la casa tenen unes discussions molt fortes i un malestar intens entre ells dia i nit. Així, la protagonista viu una vida anguniosa dins del pis, mentre que a la Universitat va fent amics. Andrea arriba a Barcelona amb moltes esperances de fer alguna cosa, d’experimentar, de conèixer la vida tal com és. Aquesta animació es veu truncada per l’ambient que regna en casa, ple de crits, paraulotes, pobresa, enganys, etc.

Com vegeu, el nucli per al meu gust de la novel·la és aquest xoc entre les expectatives de la protagonista i la realitat amb la què es troba només arribar a la gran ciutat. Andrea espera molt més de la vida, espera molt més de Barcelona. En aquest punt em recorda a Ida (pel·lícula de Paweł Pawlikowski que vaig veure per pura casualitat). En aquest film, la protagonista  és una jove monja que ix del convent, coneix un xic i per un moment pensa que la seua vida acaba de començar. En un moment hi ha un diàleg entre ell i ella així:

XIC: Vine-te’n. Ens veuràs tocar, passejarem per la platja...
IDA: I després?
XIC: Després ens comprarem un gos, ens casarem, tindrem fills, comprarem una casa...
IDA: I després?
XIC: El de sempre, la vida

Un altre aspecte que m’ha agradat, si no el que més, és la descripció de l’atmosfera, que ja us avançava abans. Laforet descriu un ambient que quasi el pots olorar i tocar. Jo em sentia, mentre llegia la novel·la, com quan la cuina està bruta i me dona fàstic tocar qualsevol cosa perquè està tot apegalós i relliscós. L’etern soroll dins de la casa, amb el bebè plorant, els cops, la pols, l’olor a tancat i a humitat. Tot ho sentia com si fóra allà. 

En definitiva, Nada és una novel·la molt ben escrita, on les paraules se succeeixen amb moltíssima fluïdesa i que narra, amb tota la finor i elegància del món, una ambient horrible. 

“Me parecía que de nada vale correr si siempre ha de irse por el mismo camino, cerrado, de nuestra personalidad. Unos seres nacen para vivir, otros para trabajar, otros para mirar la vida. Yo tenía un pequeño y ruin papel de espectadora. Imposible salirme de él. Imposible libertarme. Una tremenda congoja fue para mí lo único real en aquellos momentos”.

Llig-lo si... vols llegir calamitats a través d'una escriptura refinada

Fuig si... estàs agobiat/agobiada i necessites que et pegue l'aire

Washington Square (Henry James)

Des de fa poc que vaig una vegada al mes a un club de lectura. El que més m'agrada d'aquesta activitat és el fet de llegir coses que jo mateixa no haguera elegit mai. L'últim cas és el de Washington Square, de Henry James (ací teniu la ressenya d'Els papers d'Aspern, del mateix autor). De James potser haguera llegit abans Retrat d'una dama o Una altra volta de rosca, que són de les més conegudes d'ell; no obstant això, es va elegir Washington Square, ja que la volíem comparar amb l'adaptació cinematogràfica protagonitzada per Olivia de Havilland, titulada La Heredera. Allà anem.

Washington Square tracta d'una jove, Catherine, tímida, apocada i no massa agraciada, que viu amb el seu pare i la seua tia al Nova York del segle XIX. El pare és un metge ric i reputat que va perdre la seua dona al nàixer Catherine. És una persona sarcàstica, intel·ligent i amb molta malícia, i no troba res destacable en el físic i en la personalitat de la seua filla, que més bé ha representat una decepció per a ell. Es crea, doncs, entre pare i filla una relació molt intensa: la filla viu per fer feliç al seu pare, per agradar-li, per fer-li sentir orgullós d'ella; el pare la deprecia i la tracta amb fredor i ironia. Tot canvia quan un jove atractiu, però sense fortuna, s'interessa per Catherine. Al pare no li agrada aquesta relació, ja que pensa que el pretendent sols vol els diners de l'herència de la seua filla.

La novel·la se centra, sobretot, en la personalitat de Catherine i en la seua evolució com a personatge: de com passa a dependre de l'opinió del seu pare a formar-se una visió pròpia de la seua vida i del món. Ens trobem davant d'uns personatges molt ben dibuixats, cada u amb les seues cabòries, els seus defectes i els seus objectius. El final no deixa indiferent a ningú.

Washington Square s'ha de llegir tranquil·lament per tal d'apreciar els canvis subtils en la personalitat de la protagonista i els comentaris mordaços del pare. No tenia pensat llegir aquesta novel·la, potser mai ho haguera fet, però ha sigut una bona lectura que m'ha apropat un poc més a Henry James i m'ha animat a llegir més coses d'ell. Pròximament: Una altra volta de rosca. 

Llig-lo si... t'agrada veure com evoluciona un personatge (a millor)

Fuig si... no suportes les relacions tòxiques i dependents

Americanah (Chimamanda Ngozi Adichie)

De xicoteta em fascinaven les trenes de la meua cosina, unes trenes diminutes que arreplegaven tot el cabells. Un dia li vaig preguntar a ma tia que per què li les pentinava, si s’hi tirava hores per refer-les una i altra vegada. Ella em va contestar que perquè si no li les feia, els cabells de la meua cosina no es podien pentinar de cap manera. Quina tonteria i quina barbaritat! Quin cabell pot haver en el món que no es puga pentinar? Jo no sabia que els cabells naturals de les dones (i dels homes) negres és el afro... com ho anava a saber si les dones negres a la televisió generalment duen els cabells allisats?

Abans d’acabar-me Americanah, de Chimamanda Ngozi Adichie, ja sabia que era una de les millors lectures de l’any. És un llibre gros, de més de 600 pàgines, però ensenya tant, està tan ben contat, els personatges són tan estimables, que aquestes pàgines passen volant. Americanah és la història d’una xica nigeriana en l’actualitat que se’n va a estudiar la carrera als Estats Units, per tornar a Nigèria uns quinze anys després. Americanah és el mot que designen a les persones nigerianes que han anat als EUA i tornen amb aires de grandesa.

La història de la novel·la gira al voltant de la vida d’Ifemelu, la protagonista, i d’Obinze, la seua parella de l’institut i de la universitat. Mentre que la primera se’n va a Nord-Amèrica, Obinze prova sort a Anglaterra. Els anys van passant i ells van experimentant què és allò d’anar-se’n a un país on tot és diferent i on el color de la pell de repent és un assumpte quasi vital. El tema de la raça és central a la novel·la: la diferència de tracte entre negres i blancs, el racisme que es resisteix a desaparèixer, etc. Per part d’Ifemelu també es tracta molt el tema dels cabells: per què el cabell afro és considerat poc professional, si és l’estat natural dels cabells de totes les persones afroamericanes, africanes, caribenyes...? Pista: perquè les dones occidentals tenen els cabells llisos o rissats i aquest s’ha convertit en el paradigma de la professionalitat i d’allò natural i bonic.

No sé com convèncer-vos de que llegiu aquesta novel·la, perquè us assegure que és realment bona. Jo m’he posat a la pell dels protagonistes: he sentit la necessitat d’emigrar d’un país sense oportunitats, he notat el rebuig dels països que els acollien (i després l’acceptació i l’adaptació) i he experimentat la confusió al tornar al lloc d’origen, on tot ha canviat sense ells. Americanah reivindica la importància de la visibilitat de les minories en els mitjans de comunicació, el reconeixement de les diferències entre les persones i la necessitat de la tolerància; tot amb humor, a través d’una trama interessant i amb una lectura fluïda i agraïda. Un done un consell: si podeu i teniu ganes, llegiu aquesta novel·la en anglès, ja que crec que en la traducció es perden matisos en els argots.

“Alexa, y los demás invitados [...] comprendían todos que se huyera de la guerra, de la clase de pobreza que aplastaba el alma humana, pero no entenderían la necesidad de escapar del letargo opresivo de la falta de elección. No entenderían por qué las personas como él, que se habían criado sin hambre ni sed pero vivían empantanadas en la insatisfacción, condicionadas desde su nacimiento para mirar hacia otro lugar, convencidas eternamente de que las vidas reales se desarrollaban en ese otro lugar […] estuvieran ahora decididas a afrontar peligros, a actuar ilegalmente, para marcharse, ávidas solo de elección y certidumbre”.

Ho dic seriosament, a què espereu per llegir Americanah?

Aquesta cita fa referència a l'orgull dels estadounidencs, a qui els agrada escoltar que s'ha avançat molt en el tema del racisme i que les coses (gràcies a ells) estan molt millor de com estaven. Il·lustració d'Irena Freitas.

Llig-lo si... vols tornar a apassionar-te per la lectura d'una novel·la

Fuig si... penses que el món ja està bé com està i no s'ha de canviar res

Les millors lectures del 2016

Ha arribat el moment de mirar enrere i fer un repàs a les lectures del 2016. He de dir que la majoria dels llibres que he llegit m’han agradat, tot i així he fet una llista de les deu millors lectures de l'any. Allà vaig:

1. Stoner (John Williams)

Stoner s’ha convertit en el meu llibre preferit d’entre tots. Stoner és la història d’un professor universitari: de la seua vida professional, familiar i amorosa. És una novel·la increïble, que ens posa en la pell del protagonista i ens fa gaudir amb ell i sofrir per ell. Per favor, llegiu Stoner.

Aneu a la ressenya completa.

2. Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona (Stefan Zweig)

Podria haver posat qualsevol de les novel·les que he llegit de Zweig aquest any, però he elegit aquesta per ser la que em va introduir al món de l’escriptor vienès. Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona és un llibre curtíssim, ple d’emocions intenses i grans passions. Una xicoteta joia.

Aneu a la ressenya completa.

3. Manual per a dones de fer feines (Lucia Berlin)

No podia faltar al llistat la novetat editorial de l’any. El recull de relats de Lucia Berlin són una mirada profunda a l’ànima humana. A través d’escenes molt potents, Berlin ens mostra les grans intimitats i els moments més lúcids i importants dels personatges i d'ella mateixa.

Aneu a la ressenya completa.

4. Esmorzar al Tiffany’s (Truman Capote)

Me vaig enamorar de l’escriptura de Truman Capote: la seua sensibilitat, la seua delicadesa i elegància. Les històries són precioses i els personatges són memorables. Dic històries, en plural, ja que en aquesta edició s’incouen tres relats més a part d’Esmorzar al Tiffany’s.

Aneu a la ressenya completa.

5. Allò que el vent s’endugué (Margaret Mitchell)

El novelón de l’any ha sigut, sense dubte, Allò que el vent s’endugué. Scarlett O’Hara és d’aquells personatges que traspassen les línies de la novel·la. El llibre és una història d’aventures i desventures, d’amor i de fracàs. Una lectura boníssima.

Aneu a la ressenya completa.

6. Els millors relats de Roald Dahl

Fer plorar és relativament fàcil, fer riure és molt més complicat. Roald Dahl és un mestre del relat d’humor, un mestre del sarcasme, de la malícia, de la mala llet. Aquest recull és genial per descansar del dia a dia i riure’s de les bestieses més inimaginables.

Aneu a la ressenya completa.

7. Solaris (Stanisław Lem)

A qui li agrade la ciència ficció, Solaris hauria de ser lectura obligada, per al meu gust. A mi m’ho va trasbalsar tot i ara quan mire una pel·lícula del gènere, sempre em ve aquesta novel·la al cap per recordar-me que els grans misteris no estan en altres mons sinó en nosaltres mateixos.

Aneu a la ressenya completa.

8. Orgull i prejudici (Jane Austen)

Impossible que no apareguera en aquesta llista. Orgull i prejudici és una d’aquestes històries que me sé de memòria: diàlegs, personatges, escenes, etc. Jane Austen va crear novel·les immortals, amb idees que avui en dia segueixen tan vigents com aleshores.

Aneu a la ressenya completa.

9. Germà de gel (Alicia Kopf)

Una de les grans sorpreses de l’any ha sigut Germà de gel. M’ha agradat molt, perquè és un llibre diferent, amb un estil que mescla l’assaig, el diari, la novel·la i el document d’investigació. És una demostració de que una novel·la pot ser moltes coses alhora i ser un encert.

Aneu a la ressenya completa.

10. Americanah (Chimamanda Ngozi Adichie)

Una de les últimes lectures del 2016. Americanah ha sigut un descobriment personal. M’ha mostrat tot un món que desconeixia, que és el dels immigrants negres als Estats Units en l’actualitat. Americanah tracta el tema de la raça d’una manera propera i amb humor. Molt recomanat.

Aneu a la ressenya completa.

Ara que finalitze la llista, veig que tinc preferència pels escriptors morts: Ngozi Adichie i Kopf són les úniques contemporànies! M'he deixat fora uns quants llibres que m'han agradat molt (Cims borrascosos, La plenitud de la senyoreta Brodie, Rebeca, Les hores, Persèpolis...) però en fi, elegir suposa descartar. 

Aquestes són les meues lectures preferides de l’any, quines són les vostres? Coincidim amb alguna?

Els sots feréstecs (Raimon Casellas)

Aquesta ha sigut la meua primera experiència amb un audiollibre! Mai, mai havia escoltat cap, tot i que sí sé de gent que llegeix indistintament llibres tradicionals i llibres narrats. Sincerament, tenia curiositat per saber com era allò d’escoltar un llibre: no sabia si seria una narració més dramatitzada, amb música... en fi, no tenia ni idea. He descobert que els audiollibres no estan fets per a mi, preferisc tindre el llibre davant i resseguir les línies escrites amb el meu to de veu, la meua pronúncia, les meues exclamacions. No obstant això, ha sigut una bona experiència, perquè conèixer coses noves sempre està bé.

En fi, passe a parlar ara del llibre en sí. He escoltat Els sots feréstecs, una novel·la catalana de Raimon Casellas, escrita al 1901. La història està ambientada a la zona del Vallès Oriental de Catalunya (no massa lluny de Barcelona, realment), i està protagonitzada per un capellà que és enviat a Montmany per fer-se càrrec de la parròquia d’allí, abandonada per l’anterior sacerdot uns quants anys abans. En contraposició a les bones intencions del protagonista, mossèn Llàtzer, els habitants de les rodalies són gent esquerpa, quasi sense ànima, a quin no els interessen els assumptes de l’església. Els pagesos miren amb desconfiança el rector, el tracten com a un foraster que no entén la vida i les costums de la contornada i que, per tant, no ha de clavar-se on no li importa.

Aquesta contraposició és el tema principal de la novel·la: la individualitat optimista de mossèn Llàtzer en contrast amb la tossuderia i bestialitat de la col·lectivitat que formen els pagesos; el bé, encarnat en el rector, i el mal, conformat pel poble i per Roca-Soques, una prostituta que s’hi hosteja i hi exerceix el seu ofici. Aquesta relació entre l’un i els altres es va intensificant, a pitjor, conforme avança la història, fins arribar al seu punt culminant. Raimon Casellas utilitza un vocabulari extensíssim, farcit de vulgarismes, frases fetes i expressions rurals que enriqueixen, alhora que dificulten la lectura.

En definitiva, Els sots feréstecs va sobre la lluita entre el bé i el mal, entre l’individu i la col·lectivitat, entre la renovació i la tradició. És una novel·la, no us enganyaré, feixuga (i això que sols l’he escoltada!), però també és literàriament molt rica, amb moltes referències geogràfiques reals per buscar al Google Maps i per conèixer un poquet millor les costums i el llenguatge de la Catalunya rural de finals del segle XIX - principis del segle XX.

Gràcies a SeeBook per l’audiollibre! SeeBook produeix audiollibres físics: mitjançant una targeta amb la portada del llibre (com la de la foto) es pot accedir a l’arxiu d’audio, així, es possibilita guardar un record tangible del llibre que s’ha escoltat. 

Llig-lo si... t'abelleix endinsar-te en la Catalunya rural del segle passat

Fuig si... vols una lectura lleugereta

Basat en una història real (Delphine de Vigan)

M’agraden els llibres que juguen amb el lector, que l’enganyen. M’agraden així sempre i quan no el tracten de bobo o d’ignorant: com quan canvien la personalitat del personatges d’una pàgina a la següent per fer rutllar l’argument, quan enreden la trama per acabar amb un final inversemblant però efectista, etc. Basat en una història real em prometia, a través de la sinopsi i d’algunes ressenyes que he llegit, un llibre trampós en el bon sentit. Jo m’esperava una novel·la que em creara expectatives per a després canviar-me-les, una història habitada per personatges complexos; també m’esperava algun tipus de joc amb el lector, amb mi: que m’involucrara, que fera que jo formara part de la història. Sí, potser m’esperava massa.

El que m’he trobat ha sigut un thriller –ho reconec, no és el meu gènere preferit– amb l’escriptora com a protagonista i un sol personatge més, la misteriosa L. Us conte un poc de què va la història: Delphine és una escriptora que després de publicar la seua última novel·la, que era autobiogràfica i ha tingut un èxit immens, no sap què escriure, ni si podrà escriure res més després d’allò. Un dia coneix a L., una dona sofisticada, molt empàtica, que pareix conèixer-la millor que ningú: sap apreciar totes les seus pors, anhels i manies. L. també es una persona obsessiva, inquietant i invasiva. Entre els dos personatges es va creant una relació molt estreta, en la que predomina el debat sobre el següent llibre que ha d’escriure Delphine, si ha de continuar amb la línia de l’autobiografia o, al contrari, ha de ser completament de  ficció.

El debat sobre ficció vs. realitat és l’eix vertebrador de la novel·la. De fet, la pròpia novel·la és una mescla entre la biografia de l’autora i fets inventats: la personalitat i vida de la protagonista són les de l’autora, però la trama de la novel·la és ficció. Delphine i L. discuteixen contínuament sobre si al lector actual li interessa més un text veritable, que narre la realitat tal com és, o si el lector sols vol un material que siga  versemblant, s’haja basat o no en la vida real. Aquest debat és interessant, però no m’agrada la forma que se li ha donat, ni la trama que l’envolta. La novel·la comença sent misteriosa, però acaba embrollant-se en una situació sense eixida, desembocant en un final, per a mi, decebedor i inversemblant. Per ser una novel·la que reflexiona i es planteja la veracitat / credibilitat de les històries, jo no me l’he cregut.  

Aquesta lectura no significa que jo ja no vaja a llegir res de Delphine de Vigan, tot al contrari. Llegiré Res no s’oposa a la nit (l’anterior novel·la que va tenir tan d’èxit), a veure si m’agrada més, així no em quedaré amb aquest regust amarg que tinc ara a la boca. Definitivament, no és bo tindre les expectatives tan altes com les tenia jo. 

Llig-lo si... t'abelleix llegir un thriller literari

Fuig si... tens grans expectatives sobre la novel·la

Sempre hem viscut al castell (Shirley Jackson)

Duc unes setmanes fatals pel que fa a la meua lectura! Estic llegint molt poc, tarde moltíssim en escriure les ressenyes... En fi, coses que passen per haver de fer l’últim treball per al màster! Avui us vinc amb Sempre hem viscut al castell, de Shirley Jackson, traduït fa no res al català per L’Altra Editorial. Si em llegiu de quan en quan, ja sabreu que m’agraden els ambients obscurs i els fets tirant a paranormals que estan present en novel·les gòtiques o de terror.

La novel·la tracta de dues germanes que viuen soles amb el seu oncle en un castell a les afores d’un poble xicotet. La resta de la família Blackwood (germà, pares, tia) varen morir fa anys a causa d’un enverinament per arsènic al menjar. Aquest assassinat, el poble l’ha atribuït a la germana gran, Constance, que des d’aleshores no ha volgut eixir de sa casa mai més i tot li fa por. Merricat, la germana xicoteta, té uns hàbits molt estranys, però adora a Constance. L’oncle, que va ingerir arsènic, però es va salvar, té una salut molt feble. La gent del poble odia activament els Blackwood.

A partir d’aquest resum, es podeu fer una idea de l’ambient que es respira en aquesta novel·leta de 200 pàgines. La bogeria i la pertorbació són els eixos vertebradors de la història: les manies de Merricat, el temor de Constance, la demència de l’oncle i l’hostilitat i aversió del poble. Tot i aquestes rareses, les dues germanes i l’oncle viuen en perfecte harmonia, s’estimen i es cuiden mútuament. Així, qui va assassinar a la família Blackwood? I per què? No us penseu que la revelació és el punt àlgid de la novel·la, perquè es pot anar endevinant durant la lectura. El millor de la història és l’extravagància, allò de: “sé que açò no té ni cap ni peus, però m’encanta!”.

En fi, Sempre hem viscut al castell és una novel·la per llegir en un parell de vesprades i entrar a un món apart d’enemistats i devocions, de la raresa assumida com a normalitat.

Passeu, passeu, que voleu menjar res?

"Veia com tremolava el te a la seva tassa; al cap i a la fi, només era el segon cop que venia.
–Sucre? –Li vaig preguntar; no me’n podia estar i a més a més era una qüestió d’educació.
–Oh, no –va dir–. No, gràcies. Sucre, no.”

Llig-lo si... t'abelleix una història tèrbola, obscura, però lleugera

Fuig si... necessites explicacions racionals per a tot

Novel·la d'escacs (Stefan Zweig)

Allà on vaig veig Stefan Zweig: a les llibreries el capte amb una mirada ràpida, als blocs que solc visitar sempre està present i a la biblioteca del meu poble, mon pare el va trobar ràpidament i me’l va dur a casa. Després de Els ulls del germà etern, Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona i Carta d’una desconeguda, ha arribat a les meues mans Novel·la d’escacs.

Aquesta obra segueix la temàtica de les altres novel·les de Zweig: l’obsessió quasi malaltissa d’una persona per un aspecte concret. Si a Carta d’una desconeguda la vida de la protagonista gira entorn d’un home, en Novel·la d’escacs, el protagonista es veu completament atrapat per aquest joc mil·lenari.

Aquesta novel·la brevíssima de l’escriptor vienès es narra de la mateixa manera que ens té acostumats: el narrador principal escolta la vida i la desgràcia del vertader protagonista, que li conta l’origen de la seua passió. En aquest cas ens situem en un creuer on viatja el campió del món d’escacs: un jove amb poques llums fora del tauler. El narrador, encuriosit per aquesta personalitat, vol conèixer-lo a través d’una partida amb ell. Just abans de fer un moviment erroni, se li acosta al narrador un home anònim que li indica els moviments exactes que ha de fer per no perdre. Efectivament, queden empatats gràcies a estes indicacions. El senyor B, que és aquest home que pareix saber tant sobre escacs li conta al narrador la seua història. De l'argument us avance que el Senyor B ha patit tortura psicològica per part dels nazis i, intentant fugir de la tortura, s’ha convertit en un obsés pels escacs.

En fi, és una novel·la finíssima, intensa i molt ben escrita, que amb poquetes pàgines ens fa posar-nos en la pell del protagonista. Jo, que no jugue mai als escacs, que sols conec les regles perquè me les ensenyaren quan era xicoteta, he notat tensió en cada partida i en cada moviment. Zweig parla d’un trauma convertit en obsessió, en addicció: igual que un alcohòlic mai podrà beure una cervesa, el nostre protagonista mai podrà asseure’s davant d’un tauler d’escacs.

No us encanten aquestes il·lustracions sobre la novel·la? Són de l'alemanya Elke Rehder

Llig-lo si... t'abelleix una lectura curta però intensíssima

Fuig si... estàs fart/a de que ressenye a Zweig en el blog

Germà de gel (Alicia Kopf)

Volia alguna cosa refrescant, diferent, que em posara algun repte en la lectura. Quan em recomanaren a la llibreria Germà de gel, d’Alicia Kopf em vaig animar. A més, és de l’Altra Editorial, que aprecie i en la que confie. Bé, us passe a explicar un poc el llibre i les meues impressions, que han sigut canviants durant la lectura.

Germà de Gel és... què és exactament? És una novel·la, però també és un assaig, un document d’investigació i un diari personal. El que fa Alicia Kopf (nom artístic d’Imma Àvalos) és agafar el gel i la congelació i utilitzar-los en la seua forma literal i metafòrica per donar forma a la seua obra. Uf, sembla complicat, però la lectura és més fluida del que sembla. Kopf es posa a la pell d’una artista que té una fixació amb les expedicions polars. Així, se’ns explica l’afany dels descobridors dels segles XIX i XX per trobar aquells punt blancs, indefinits, enmig del no-res com són el pol nord i el pol sud; la protagonista també ens parla de la seua família, descompensada, trencada, amb els elements que la composen aïllats pel glaç creat al llarg dels anys; ens conta la història del seu germà de gel, un home autista que viu al seu propi món blanc; i ens confessa la seua aventura cap a la introspecció i l’anàlisi propi que la duu a viatjar a Islàndia.

La novel·la, l’anomenarem així, és un conjunt de textos que parlen sobre el congelament de les relacions familiars i de parella; dels grans viatges èpics dels descobridors polars, però també del viatge interior i, potser, més intens que és el de conèixer-se a un mateix. És un escrit farcit de referències literàries, filosòfiques, artístiques i científiques que traspuen coneixement i un gran fons cultural per part de l’autora.

Ha sigut una lectura estranya, però en el bon sentit. M’ha agradat trobar-me amb un llibre d’estructura tan diferent i d’estil tan canviant, i m’he sorprès interessant-me pels homes que arriscaren la seua vida intentant situar-se en aquells punts tan allunyats del món conegut. El recomane per recordar-nos que una novel·la no ha de ser lineal, ni tradicional, ni de ficció, ni de no-ficció. Germà de gel és un exemple d’una manera diferent de gaudir de la lectura i de les seues complexitats.

Llig-lo si... vols una lectura diferent a tot el que has llegit fins ara
Fuig si... no tens ganes de calfar-te el cap amb rareses polars

Rebeca (Daphne Du Maurier)

M’encanten les novel·les gòtiques, és un fet. M’encisa aquesta atmosfera quasi sobrenatural, els paisatges plens de boira que amaguen secrets terribles, els personatges turmentats... Què li anem a fer. Ja em va passar amb Jane Eyre i Cims borrascosos, i ara m’ha tocat amb Rebeca, de Daphne Du Maurier. Totes aquestes lectures li les dec a ma mare, a qui li agraden molt les adaptacions cinematogràfiques que s’han fet de les germanes Brontë, Jane Austen i aquesta que us duc avui.

Rebeca és famosa sobretot per la pel·lícula que va dirigir Alfred Hitchcock, que és genial i, ara ho sé, molt fidel a la novel·la. Us conte un poc de què va: Una xica jove i pobra coneix al senyor De Winter, un home vidu més major i ric en qui es casa sense conèixer-lo quasi de res. Passen la lluna de mel i s’instal·len a Manderley, la mansió d’ell. Allí la protagonista, summament insegura d’ella mateixa, es troba en un ambient regnat per la difunta senyora De Winter (Rebeca), qui pareix que ho feia tot bé, era preciosa, intel·ligent, amable i encantadora. Aquesta sensació d’inferioritat front la seua predecessora es veu accentuat per la majordoma de la casa, la senyora Danvers, que recorda amb molt d’amor a Rebeca.

Normalment, les històries romàntiques acaben amb el casament o la unió definitiva dels protagonistes, però no s’enganyem, Rebeca no és una història romàntica. Ací el casament té lloc als primers capítols i després comencen els secrets, les intrigues i les mentides. És una novel·la de malentesos i d’obsessions malaltisses i està terriblement ben contada. Jo ja sabia el final, ja sabia el que passava (he vist la pel·lícula unes quantes vegades), però tot i així ha sigut genial anant descobrint allò que turmentava a cada un dels personatges.

Rebeca, tot i estar morta és, realment, el personatge principal de la novel·la: és la personalitat que anem coneixent al llarg de les pàgines a través de les descripcions dels altres, és una mà invisible que trastorna la vida a Manderley i els seus habitants. El nom de Rebeca apareix en quasi cada pàgina, mentre que mai, en tota la novel·la, aconseguim saber el nom de la narradora, l’actual senyora De Winter.

En fi, és una història d’intriga, de passions terribles i de misteri. Es llig molt ràpidament, perquè sempre volem saber què passarà després; i els noms de Manderley, De Winter i sobretot, el de Rebeca es queden gravats a la memòria molt temps després, com si foren part d’un malson que ens visita de quan en quan.

“Creu vostè que ens estarà mirant ara mateixa? Creu vostè que els morts tornen i vigilen els vius? [...] Algunes vegades em pregunte si està ella ací, a Manderley, vigilant el senyor i vostè quan estan junts”.  

Llig-lo si... vols una història de grans passions no romàntiques

Fuig si... no t'agraden els ambients tancats i sense ventilar

La plenitud de la senyoreta Brodie (Muriel Spark)

Quan em vaig acabar Suite Francesa em vaig quedar sense res que llegir, bo, ja m’enteneu, tinc  una prestatgeria plena de llibres pendents però que no m’abellien en eixe moment.  Així que aní a la llibreria que tinc propet de casa i que és una passada, Calders (ja la comentaré més endavant) i vaig demanar que em recomanaren algun llibre, així, arreu. El resultat va ser la compra de La plenitud de la senyoreta Brodie en una edició molt bonica i cuidada de l’editorial LaBreu.

La plenitud de la senyoreta Brodie és una novel·la diferent a qualsevol cosa que he llegit fins ara i és que, tot i que l’argument és ben bàsic, la història crea unes teranyines sorprenents que van molt més enllà, sols us dic que la nit que em vaig acabar el llibre vaig somiar amb ell. El cas, la novel·la va sobre una professora de primària d’una escola per a xiques en els anys vint/trenta en Edimburg. Aquesta mestra es decideix a instruir a sis de les seues alumnes per a convertir-les en la crème de la crème, com diu ella; per inculcar-les idees i tramar el seu futur. Fora d’aquest grup selecte d’alumnes, la senyoreta Brodie tampoc és que siga una professora convencional: els horaris de matèries no afecten el seu ritme d’ensenyament, que es basa en reflexionar davant de les seues alumnes sobre els seus viatges, les seues idees polítiques i les seues històries de joventut, entre altres coses.

Així, la novel·la és un retrat, una descripció, per a mi, molt ben feta i amb molta traça, de la professora Jean Brodie. Com que durant anys aquesta mestra ha estat tocant, implicant-se i tafanejant tot el que feien, deien i pensaven aquestes sis alumnes, el resultat és una influència quasi total en la construcció de les seues personalitats, de les seues actituds i del seu futur. El lector sap el resultat d’aquesta influència a partir de la història que es va narrant, però també i sobretot, per els salts al futur, on les alumnes rememoren la seua mestra i reconeixen tot el que ha significat per a elles.

“ – I doncs, germana Helena, quina va ser la seva influència més decisiva? Va ser política, personal? Va ser el calvinisme? / –  Ui, no – va dir la Sandy –, va ser una tal senyoreta Brodie en la seva plenitud.”

La senyoreta Brodie diu en la novel·la que està en la seua plenitud vital i que vol destinar aquesta fase de la seua vida a l’educació d’aquestes sis joves. Brodie, que és la protagonista indiscutible de la novel·la (tot i que mai podem conèixer el seu punt de vista), és una persona ben curiosa: és una dona elitista, feixista, egoista i moltes altres coses, no necessàriament positives, que acaben en –ista. És una persona summament controladora i que sufoca les seues frustracions sobre les seues alumnes, traçant plans a llarg termini sobre el futur d’aquestes.

En fi, puc passar-me pàgines i pàgines parlant sobre aquesta novel·la perquè és sincerament increïble. És rapidíssima de llegir, però ja em veieu a mi, dies després de la seua lectura, encara totalment submergida en la història. Molt recomanada.

Llig-lo si... vols endinsar-te en una història intensa i molt ben escrita

Fuig si... penses que la seua llargària condiciona la seua lleugeresa

La biblioteca secreta (Haruki Murakami)

L'últim cap de setmana que vaig baixar a València, mon pare me tenia reservat un llibre que va traure de la biblioteca i li va agradar: La biblioteca secreta, de Haruki Murakami. Murakami és un dels eterns candidats al Nobel de literatura i un dels eterns pendents de la meua llista de llibres, però vaig a ser sincera: em dona molta mandra. No obstant això, aquest és tan i tan finet i l'edició és tan bonica que mira, vaig decidir tirar-li mà.

La biblioteca secreta és una novel·leta, més bé un conte, de fantasia. M'ha recordat moltíssim a Coraline, de Neil Gaiman (recomanat!): ambdós són relats farcits d'elements totalment inventats, estranys i un poc pertorbadors. En unes seixanta pàgines Murakami ens conta la història d'un xiquet al que segresten en una  biblioteca municipal. Allí coneix tres personatges molt particulars: un vell que té pèls llarguíssims a les orelles i es menja cervells de persones, un home que es vist com una ovella i una xiqueta que no pot parlar.

Per a mi, la novel·leta ha estat bé, entretinguda i amb molta fantasia, però crec que el 50% del mèrit del llibre el tenen les increïbles i màgiques il·lustracions de Kat Menschik. Quasi en cada pàgina hi ha un dibuix preciós sobre el relat que coincideix sempre amb l'estètica de la història. Amb el final endevinem un aspecte present també a la pel·lícula de El Laberinto del Fauno: la utilització o construcció d'un món oníric, surrealista, per part d'un xiquet per emmascarar una desgràcia real. Un toc un poc més profund al que venia duent la història fins aleshores.

En fi, us el recomane perquè el gaudiu vàries vegades, per tornar a mirar les precioses il·lustracions i per tornar a recórrer el llarg laberint de La biblioteca secreta de Murakami. Una pena que jo no el tinga en la meua prestatgeria per sempre.

Llig-lo si... t'agrada la fantasia i la màgia

Fuig si... busques una història profunda i memorable

Suite Francesa (Irène Némirovsky)

Aquesta ha sigut una d’aquestes lectures que es fan llargues i penses que mai s’acabaran, però arriba un matí de dissabte, quan t’alces prompte, et passes unes hores al sofà i dius: PER FI! Suite Francesa, d’Irène Némirovsky se m’ha fet bola, això no significa que no m’haja agradat i que no siga una bona novel·la. Simplement, m'ha faltat un poc més d'acció.

Suite Francesa s’ha d’entendre en el context en què es va crear i és bo conèixer els aspectes relacionats a la seua publicació. El text el va escriure Némirovsky (dona francesa jueva) durant l’ocupació alemanya a França. L’autora esperava formar una llarga novel·la de cinc parts, però sols va poder acabar les primeres dues (Tempestat en juny i Dolce), ja que va ser enviada a Auschwitz i assassinada. Aquest fet ja li dóna un cert halo mític, però encara hi ha més: les filles de Némirovsky atresoraren la bossa on estaven els manuscrits de la seua mare, però no els arribaren a llegir fins uns cinquanta anys més tard, atès que pensaven que serien diaris personals. Quan una de les filles va llegir els textos, va descobrir que eren una part d’una novel·la i els varen fer publicar.

La primera part narra l’èxode dels francesos durant els bombardejos i el seu posterior retorn a les seues cases. Aquestes pàgines dibuixen diferents personatges, quasi tots burgesos de classe alta, que es veuen expulsats de les seues possessions, per fugir en companyia de camperols i persones de classes inferiors. Aquesta és la part que més m’ha agradat, ja que Némirovsky retracta el canvi d’actitud d’aquestes persones, que despullades de les seues possessions materials, mostren la seua cara més pura i despietada.

"Pero sabía que nunca había sentido un placer mayor. El gato que duerme en cojines de terciopelo y se alimenta de pechugas de pollo, cuando el azar lo devuelve a la vida silvestre y tiene la oportunidad de hincarle el diente a un ensangrentado y palpitante pájaro, debe de sentir el mismo terror, la misma alegría cruel, se dijo Charles Langelet, porque era demasiado inteligente para no comprender lo que ocurría en su interior".

La segona part té una trama més definida: durant l’ocupació alemanya les cases franceses allotgen, no voluntàriament, a militars alemanys. Al principi, les relacions són tenses i es veuen uns als altres com enemics, però conforme van passant els dies, els vincles es van suavitzant i van aprenent a conviure; sempre tenint present que uns són els vencedors i els altres, els vençuts.

En conclusió, és una novel·la inacabada que aprofundeix en l’actitud de les persones quan sofreixen canvis profunds en el seu dia a dia. És interessant i està molt ben narrada, plena de subtilitats, de potents símbols visuals i de grans escenes dramàtiques. Se m'ha fet un poc feixuga cap al final, però la recomane per reflexionar sobre la condició humana i, ja que estem, sobre la bona literatura. 

Llig-lo si... t'agrada aprofundir en la personalitat dels personatges i dels humans en general
Fuig si... busques acció trepidant i una lectura lleugera

Persèpolis (Marjane Satrapi)

Persèpolis és un llibre que feia molt de temps que volia llegir, concretament des de primer de batxillerat, quan una professora ens va posar la pel·lícula a classe*. Em va agradar i em va sorprendre moltíssim quan la vaig veure i des d’aleshores tenia ganes de llegir el còmic. He de deixar clar que no sóc lectora de còmics, no per res en especial, simplement, mai m’ha atret la novel·la gràfica. Aquesta és la raó per la que he tardat tant en llegir aquesta joieta. Tot i això, quan aní a Norma Còmics, no em vaig poder resistir a comprar el volum integrat de Persèpolis (està format per quatre llibres finets que fan un de gros).

Persèpolis és la història de Marjane, una xiqueta iraní que creix en el moment que esclata la revolució islàmica en el seu país. Aquesta revolució, que prometia en un principi la llibertat i la democràcia després d’una llarga monarquia i de diferents invasions, va desembocar en un règim repressiu i ultra-religiós. El context de la història és molt complex , però s’explica de manera molt didàctica, no us espanteu. Marjane, que ha nascut en una família de progressistes, creix amb idees molt clares sobre la llibertat i la integritat. Aquestes idees tindran els seus punts àlgids i baixos durant el primer terç de la seua vida, que és el que es narra a Persèpolis.

Aquest còmic va sobre política, sobre religió, sobre la llibertat i sobre el creixement personal; tot contat amb una il·lustració molt, molt expressiva i amb un estil divertit i planer. Us recomane definitivament Persèpolis, tant si us agrada llegir còmics com si no n’heu llegit mai, tant si coneixeu la història d’Iran com si no en teniu ni idea.

*A aquesta professora li he d’agrair haver-me ensenyat i re-ensenyat les següents pel·lícules (algunes estan entre les meues preferides):

Persèpolis / Con faldas y a lo loco
Vals con Bashir / Pulp Fiction / Ciudad de Dios
La rosa púrpura de El Cairo / Blade Runner
Chicago / Thelma &Louise / La semilla del diablo

Llig-lo si... vols conèixer altres realitats des d'un punt de vista proper

Fuig si... no vols calfar-te el cap amb la història d'un país llunyà

El color púrpura (Alice Walker)

Feia temps que tenia aquest llibre en la llista de pendents i li vaig tindre més ganes quan l’actriu Emma Watson el va afegir al seu club de lectura online: Our shared shelf (La nostra prestatgeria compartida). El color púrpura és una novel·la epistolar, ambientada al sud d’Estats Units als anys trenta. No us vaig a enganyar, és una història dura, plena d’abusos i violència verbal i física. Però també és una història de superació, d’amor, d’amistat i de perdó.

La protagonista de la novel·la és Celie una xiqueta negra de família pobra i analfabeta que és obligada a casar-se amb un home més major per tal de cuidar els fills d’aquest. La germana xicoteta de Celie, Nettie, fuig de casa i una parella l’acull; posteriorment, se’n va de missionera a l’Àfrica. Al llarg dels anys, Celie va enviant cartes a Nettie i és així com sabem com va evolucionant ella com a persona, les persones a les que coneix i com la influencien, i el pas de l’odi i la tristesa a l’amor i la felicitat. Els anys passen i les dues germanes segueixen comunicant-se sense saber bé si l’altra rep les cartes.

El tema de la divinitat és recurrent durant tota la novel·la: es passa d'una creença cristiana d’un únic Déu (home i blanc) que ho sap tot i ho veu tot, a creure en l’espiritualitat de la natura i del tot en general: Déu està en els arbres, en el vent, en nosaltres mateixos. Un altre aspecte a destacar, més tècnic, és l’estil del text. Com es tracta d’una protagonista analfabeta, l’escriptura, almenys al principi, és molt brusca, amb moltes faltes gramaticals i ortogràfiques. No us espanteu si l’esteu començant a llegir: al final t’acostumes i l’estil es va fent més fluid.

Com heu pogut endevinar, és una història èpica, que transcorre durant molts anys i amb una gran evolució de tots els personatges. És trista i dura, però el sabor final és dolç: predominen els sentiments positius als negatius i ens diu que inclús les pitjors persones poden canviar i redimir-se i les bones poden ser felices malgrat tot.

S’ha fet una adaptació cinematogràfica dirigida per Steven Spielberg i dos musicals; l’últim ha guanyat dos Tony Awards aquest any (els premis de Broadway d’EUA).

Adore els musicals i aquest m'encantaria veure'l

Llig-lo si... t'abelleix llegir una història èpica sobre dolor i amor
Fuig si... no vols una novel·la massa sensiblera

Carta d'una desconeguda (Stefan Zweig)

Stefan Zweig no m'ha fallat encara, després de tres novel·les seues sempre acabe en molt bon gust a la boca i amb la sensació d'haver llegit una novel·la realment ben feta. L'escriptor vienès té una capacitat increïble per muntar històries completíssimes amb molt poquetes pàgines, sempre amb les emocions a flor de pell. L'última lectura d'ell ha estat Carta d'una desconeguda.

En aquesta novel·leta (novel·leta per la llargària no pel contingut) Zweig conta la història d'una dona enamorada d'un home que no sap que ella existeix. En les acaballes de la seua vida, aquesta decideix escriure-li una carta explicant la seua passió i el dolor que ell li provoca al no reconèixer-la una i altra vegada; aquesta carta és el conforma quasi la totalitat de la novel·la.

No hi ha molt més que contar, ja que tota la novel·la és aquesta narració de l'amor que sent la protagonista, un amor que ha condicionat una bona part de la seua vida. Una passió que dura des de que és una xiqueta fins que mor, sempre amb el pensament posat sobre el seu estimat i sempre amb l'esperança de que un dia, per fi, ell la reconeixerà i l'estimarà.

Sé que l'argument no és massa atractiu, però la lectura és fascinant i el final és digne de l'autor. És una novel·la d'emocions molt intenses, que es llig en un ratet, però que es queda gravada a la memòria molt de temps desprès. 

 "[Jo estava] Sempre al teu voltant, sempre en moviment, però no podies sentir-ho, era com el rellotge que duus a la butxaca, que et compta i mesura les hores pacientment en la foscor, que t'acompanya pertot amb palpitacions inaudibles i sobre el qual la teva mirada ràpida només es deixa caure un cop en milions de segons ininterromputs".

Llig-lo si... t'abelleix pujar a una muntanya russa d'emocions

Fuig si... vols una novel·la que et dure més d'una hora

Ruta per les llibreries de Barcelona: Norma Còmics

Comence una secció nova al blog: me fa molta il·lusió presentar-vos la meua ruta per les llibreries de Barcelona. Duc un any vivint per ací –primer en Cerdanyola i ara en la capi- i les llibreries, com en qualsevol lloc on he estat, han sigut el meu refugi contra l’estrès, la soledat o el soroll diari. Així, comence la meua llista de llibreries de la zona, que crec i espere em durà molt de temps.

Tenia pensat obrir aquesta secció amb una llibreria típica barcelonina (La Calders que tinc prop de casa per exemple), però la casualitat ha fet que faça l’estrena amb Norma Còmics i no puc estar més contenta. Norma Còmics me l’ha presentat la meua amiga Maria, del Real de Gandia, que ara s’uneix a l’aventura barcelonina. Ho reconec: no sóc aficionada a llegir còmics, però la llibreria és absolutament fascinant tan per als que estimen les aventures gràfiques com per als que no.

L’espai... És increïble. Es tracta d’un local molt gran de dues altures replet de còmics americans, europeus i, per suposat, manga japonès. A part de les prestatgeries fins a dalt de novel·les gràfiques, també hi ha un munt de marxandatge de sèries de televisió (com Dr. Who) i de llibres i pel·lícules (com Harry Potter). El pis de baix està dedicat exclusivament al manga. Tota la botiga respira l’essència del còmic, gràcies als pòsters, escultures i els colors de les parets.

L’atenció... He llegit algunes ressenyes a Google que es queixen de l’atenció al client. Jo sols puc dir que a mi em tractaren amb molta amabilitat i m’ajudaren en qualsevol cosa, gràcies!

Un llibre... La meua intenció és que en cada llibreria, un llibreter me recomane un llibre i ressenyar-lo més tard ací, però ho tenia tan i tan clar que m’he comprat Persèpolis, de Marjane Satrapi, que damunt és de Norma Editorial. Pròximament, ressenya!

On està... Molt propet de l’Arc de Triomf (Passeig Sant Joan, 9, Barcelona)

En definitiva, no ho dubteu i passeu-vos per la botiga! Segur que esteu una bona estona xafardejant totes les figuretes i llibres que tenen. Entrar en Norma Còmics és tota una experiència.

Manual per a dones de fer feines (Lucia Berlin)

Aquesta última lectura ha estat molt dura per a mi, ho he passat realment malament...Però ha sigut, d'alguna manera, esperançadora. Manual per a dones de fer feines, de Lucia Berlin és un dels llibres que comentarem al curs de La Central "Redescobriments, rellançaments i canonitzacions", impartit per Sam Abrams. M'estic posant al dia de les lectures que treballarem: Stoner (John Williams), Suite Francesa (Irène Némirovsky) i aquesta que us porte avui.

El llibre de Berlin és un recull de 43 relats amb un clar transfons autobiogràfic. No us vaig a narrar la vida de l'autora, però la podeu llegir ací. El cas, són relats, però estan tots molt relacionats, ja que la protagonista sol ser la mateixa persona i els temes tractats es van repetint al llarg de les pàgines. Normalment, la narradora és una xiqueta o una dona: la primera té problemes de salut i grans entrebancs per a socialitzar i fer amics; la segona és una persona alcohòlica, amb uns quants fills de parelles diferents. En els dos casos, la mare d'ella té una presència ineludible, és una mare distant i problemàtica, que l'omple d'inseguretats i li crea una ferida emocional que li durarà tota la vida.

Com he dit al principi, és una lectura intensa i dramàtica, ja que es parla d'avortaments, drogues, alcohol, malalties, violacions, etc. I per a una ànima sensible potser és massa fort. No obstant això, tot i les desgràcies que li ocorren a la protagonista, sempre s'escriu des d'un punt de vista positiu, observant la gràcia en la desgràcia; o, almenys, s'intenten entreveure els moments dolços de la vida, aquells que mitiguen els dolorosos. A vegades m'ha recordat a aquells poemes de Baudelaire que vaig llegir a les classes de batxillerat.

Un aspecte que m'ha agradat del llibre, apart de les històries, és l'estil: el llibre està escrit amb frases curtes, directes i punxents, però que creen, totes juntes, una fluïdesa serena que s'agraeix molt en la lectura. Les descripcions dels diferents llocs on va viure l'escriptora (Mèxic, Xile, Texas...) són apassionants, també. Però l'aspecte que m'ha paregut més sorprenent és el desplaçament de la mateixa persona (l'escriptora) en diferents personatges: perquè ja siga Maria, Eloise, Lucia, Carlotta o Dolores, sempre sabem que és la mateixa veu la que ens parla, la mateixa veu que ens confessa la seua vida. 

"El món avança. Res no té gaire importància, ¿m'enteneu? Importància de debò, vull dir. Però llavors, a vegades, només durant un segon, et concedeixen un moment de gràcia, i estàs convençut que sí que té importància, i molta".

Llig-lo si... vols trobar bellesa i sensibilitat en la lletjor
Fuig si... eres massa sensible amb la violència i la mort

Les cròniques marcianes (Ray Bradbury)

La ciència ficció m’agrada, així en general, perquè em presenta mons inimaginables, realitats impossibles i situacions que sols les podríem viure als somnis més estranys. Però m’agrada més perquè, a través d’aquests mons, ens enfronta a la nostra pròpia vida i a les nostres percepcions i prejudicis. En Les Cròniques Marcianes, Ray Bradbury ens relata l’arribada dels humans a Mart i la seua posterior colonització. Ací el que menys importa és la tecnologia o les condicions atmosfèriques del planeta, sinó la condició innata (?) de l’ésser humà d’arrasar amb tot allò que no és conegut, per imposar el que és seu.

La novel·la és un recull de diverses històries que narren la vida dels humans al planeta roig. Tot i que estan protagonitzades per diferents persones i les situacions són diferents, mantenen una unitat mitjançant referències, cronologia, etc. Com he dit, és sobretot un relat sobre la imposició generalitzada d’aquells que vénen de fora i implanten la seua cultura, arquitectura, forma de vida i un llarguíssim etcètera, sense que els importe qui vivia allí abans i quines conseqüències tenen els seus actes.

Es nota que el llibre està escrit als anys cinquanta: es palpa la neurosi per una gran guerra mundial, la inseguretat, la por i el pessimisme sobre el futur de la humanitat. El punt de vista moralista de Bradbury a la novel·la potser us tira un poc enrere, però la lectura no és per a res lenta, ni feixuga; sinó un seguit de descobriments i d’escenes potentíssimes que reforcen l’argument de Bradbury: no fa falta anar tan lluny, avançar tant en algunes coses, si els problemes que ens arrastren i les nostres pròpies faltes no es solucionen, ja que ens seguiran allà on intentem fugir.

Us recomane moltíssim també Solaris d’Stanisław Lem, una novel·la que tracta, d’una manera molt diferent, aquesta última idea. 

“No importa com toquem Mart, mai el tocarem realment. I un dia ens enfadarem amb ell, i saps què farem? El destrossarem, li arrancarem pell i li la canviarem perquè s’adapte a nosaltres”. 

“I dels coets vingueren homes amb martells a les seues mans per modelar l'estrany món en una forma que fóra familiar als ulls, per allunyar l’estranyesa.”  

Llig-lo si... eres fatalista amb el futur que vindrà

Fuig si... esperes ciència ficció pura i grans aventures

El noviembre de Kate (Mónica Gutiérrez)

M’agraden els llibres que em fan sentir bé, que me reafirmen la fe en la bondat de les persones i que són agradables de llegir. Quan vaig veure que l’autor d’Entrelletres comentava que El noviembre de Kate reunia aquestes característiques em vaig llançar i el comprí. En un dia de vacances a casa el tenia començat i acabat.

La novel·la està narrada principalment des de dos punts de vista: el de Kate i el de Don. La primera és una dona jove amb un treball que avorreix i sense grans aspiracions ni esperances en la seua vida. Don és un xic que viu pendent de venjar una injustícia que li va ocórrer a un amic seu i no pot tirar endavant. La història ocorre durant una gran tempesta i els dies anteriors a aquesta, en els que Kate i Don es coneixen i van superant els seus problemes.

Per a mi, és una narració de la soledat i de la importància de ser conscient de les coses xicotetes de la vida: l’olor del desdejuni, una cervesa amb els amics després de treballar o la simple companyia d’algú que vol estar amb tu. També mostra la rellevància de tindre un grup de gent en qui poder comptar: una família (no ha de ser precisament la biològica), amics, parella, etc. Tot assentat sobre una història d’amor, que per mi, podria no haver existit i el llibre seria igual.  

En fi, la ressenya que vaig llegir tenia raó: és una novel·la amable, que es llig molt bé. No obstant això, a vegades se m’ha passat de nyonyo (tant en estil com en història i personatges); les interpel·lacions al lector tampoc m’han acabat: me pareixien fora de lloc i sense massa propòsit. En conclusió, ha sigut una lectura molt lleugera i agradable, un poc massa ensucrada, però bonica.

“De alguna manera retorcida y estúpida legitimé la insatisfacción de mi vida, el vacío que sentía a todas horas, con la creencia de que la melancolía formaba parte de mí misma”. 

“Vivir es una aventura si estamos atentos a los detalles. Los pequeños detalles son las bisagras del universo”.

Llig-lo si... t'abelleix una història agradable i de persones que s'estimen

Fuig si... no t'agrada l'excés de sucre