Ink and bone (Rachel Caine)

M’agrada molt, molt quan just comence un llibre i estic unes quantes pàgines llegint lentament, intentant desxifrar l’estil de l’escriptor i de què va la historia. I en aquest llibre m’ha agradat especialment anar acostumant-me al món que se’m presentava. Aquests dies he llegit Ink and bone (2015) que en català seria Tinta i Os... Tot i que espere que no facen traducció literal. La novel·la encara no s’ha traduït al castellà o al català, però no crec que tarde massa en publicar-se ací.

Bo, he anat un poc agobiada les dues últimes setmanes pel final del màster: després del regust que em deixà La mort a Venècia i sense haver revisat massa Amazon o haver anat a cap llibreria, he acudit als llibres pendents que tenia a la prestatgeria. I allí estava Ink and Bone, esperant-me des de l’estiu passat.

El llibre es classifica en l’ampli i estrany gènere del llibre juvenil o YA (Young Adult), com està de moda dir-li. És un llibre molt ràpid de llegir, amb molta acció, molts girs a la trama i ambientat en un món fantàstic i distòpic on els llibres tenen molt de protagonisme. La novel·la està situada en un futur pròxim on la biblioteca d’Alexandria mai s’ha cremat. Al llarg dels anys, ha anat prenent poder fins que s’ha convertit en una potència que controla tot el coneixement del planeta. En aquest món està prohibit tindre llibres propis i el mercat negre i els que segueixen la doctrina de la crema de llibres (burners) són part del dia a dia. No és una gran novel·la, els personatges són, pense, plans i quasi sense història pròpia darrere, però ha complert amb les meues expectatives, que ja està bé.

Com me passa moltes vegades, m’ha agradat més la primera part de la novel·la que la segona: més la presentació del món i de les seues característiques que l’acció. Té aspectes interessants que crec que haguera estat bé potenciar-los un poc més (la societat, l’educació, el funcionament millor explicat de la biblioteca...) Però això ja va a gustos. És una novel·la molt entretinguda, que enganxa i, que si es vol llegir en anglès, es llig fàcilment i sense massa problema.

La mort a Venècia (Thomas Mann)

No sé si és perquè no l’he acabat d’entendre o perquè he estat tan nerviosa i agobiada els últims dies que no he pogut disfrutar-la. O una mescla de les dos. El cas, he llegit La mort a Venècia (1912) de Thomas Mann. És una novel·la curteta, de poca acció i de molta introspecció i, sentint-ho molt no l’he acabat de pillar.

És cert que l’escriptura és fluïda i el vocabulari increïblement extens i precís, però la història i el protagonista no m’han dit massa. És cert que es juga amb un gran nombre de simbolismes i es treballen molt els contrastos, les contraposicions, no obstant això no sé, crec que algú hauria d’explicar-me-la i dir-me què té d’especial perquè siga una obra tan reconeguda, perquè estic segura que té més molla que la que jo li puga traure.

La novel·la gira entorn a Aschenbach, un escriptor alemany que se’n va de vacances a Venècia. Allí, buscant inspiració i refugi de la seua crisi personal, es veu arrossegat per una gran passió per un adolescent polonès de catorze anys. Ja, dóna un poquet de grima, si pensem que el protagonista té uns cinquanta anys. En la ciutat italiana, Aschenbach es troba cada vegada més encapritxat del jove, mentre que una desconeguda plaga va arrasant amb la població.

El llibre és la història de la decadència de la glòria del protagonista i de la ciutat: un per una passió impossible i l’altra per l’avanç inexorable de d’infermetat. També és el recorregut per les qüestions artístiques que es planteja Aschenbach i la seua crisi personal: l'envelliment i la urgència per trobar i viure noves aventures excitants.

Bo, ho deixe a les vostres mans i si l’heu llegida i em voleu comentar alguna cosa que canvie el gust agredolç que m’ha deixat la novel·la, endavant.

“Perquè la bellesa, Fedre, i només ella, és amable i visible alhora: ella és –tinges-ho ben en compte- la sola forma de l’espiritual que els nostres sentits poden copsar i suportar”.

Fotograma de l'adaptació cinematogràfica dirigida per Luchino Visconti (1971)

Per cert, sabeu que podeu navegar pels canals de Venècia amb el Google Maps?

Feminisme per a principiants (Nuria Varela)

Aquesta setmana he llegit Feminisme per a principiants (2013) de Nuria Varela. Ha sigut una recomanació d’una amiga de classe i la veritat és que ha sigut molt sorprenent. Jo estava ja posada un poc en el tema, llegia coses en Internet, però, a vegades, quan discutia amb algú d’aquestes coses, no tenia recolzament per als meus arguments més del que jo poguera expressar. Ara m’he donat compte que açò sols acaba de començar.

Nuria Varela exposa en les quasi 400 pàgines del llibre el naixement, la història i l’actualitat del feminisme i això no es faena fàcil. La lectura del text ha de ser atenta i pacient, per tal d’entendre el que es diu i la seua rellevància. És increïble totes les coses que ha sofert la meitat de la humanitat per la raó bàsica de haver nascut dona i el poquet que en coneixem i que ens ensenyen.

Bé, el llibre està dividit en capítols: què és el feminisme, les seues ones (història), el feminisme en Espanya, termes utilitzats per feminisme (patriarcat, masclisme, sexisme, androcentrisme), drets, economia, violència, cultura, prejudicis i masculinitat. Com vegeu, es toquen molts, molts temes ben diversos entre ells que tenen en comú la superioritat imposada del gènere masculí front el femení. El llibre és més una porta davantera a tot un món per investigar. L’autora va obrint camins i qüestions que després és tasca del lector ampliar-los.

Un apunt. Jo els llibres pense que estan per a gastar-los, en el sentit més literal de la paraula. Així que quan llig alguna cosa que m’interessa o em sorprèn, doble el cantonet de la pàgina. Aquest llibre està ple de doblecs. Per exemple, és ben sabut que els símptomes d’un infart és dolor fort al pit i al braç esquerre, però... això és als homes! Les dones sofreixen dolor a l’abdomen i dolor al cap. Un dia podria haver tingut un infart i jo sense enterar-me.

És impressionant la quantitat de desigualtats i humiliacions que han sofert les dones i com de poquet en coneixem. En la Revolució Francesa, famosa per exaltar els grans valors de la llibertat i la igualtat, es negaven els drets polítics a les dones. En l’actualitat, els mitjans de comunicació es nodreixen d’imatges de dones passant-ho mal a les desgràcies, però la seua veu no s'escolta i, sorprenentment, la veu que conta el que ha passat quasi sempre és masculina, és que no poden parlar? O és que no les volen escoltar?

Vinyeta del còmic Persèpolis. "Una vegada més, he arribat a la meua conclusió habitual: cal educar-se a si mateixa"

Una actitud que proposa l’autora i a mi m’ha encantat és la de preguntar-se sempre: on estan les dones? Mirem les notícies i les reunions dels polítics i alts càrrecs de les empreses. Observem el dia a dia amb aquesta pregunta, com jo he fet des de que em vaig acabar el llibre, i mai mirarem res més de la mateixa manera.

En fi, podria seguir i seguir, però el millor que puc fer és recomanar-vos el llibre, és un descobriment darrere d’altre i us farà mirar el món des d’una altra perspectiva.

“Si una marciana pretendiera entender la Tierra a través de la publicidad, difícilmente llegaría a ninguna conclusión aproximada de lo que son las mujeres”. 

“Es absolutamente necesario disociar la masculinidad del valor, el dominio, la agresión, la competitividad, el éxito o la fuerza, aspectos de cuya caricatura provienen muchas conductas violentes, y asociar la virilidad a la prudencia, la expresión de los sentimientos, la capacidad de ponerse en el lugar del otro o la búsqueda de soluciones dialogadas a los conflictos”. 

Escenes de la política anglesa sense els homes

Me before you (Jojo Moyes)

Aquesta setmana estava ja un poc cansada de llibres profunds, de pensar, etc. (tot i que m’agraden, eh?) així que he anat a l’evasió total: he llegit Me before you (Jo abans de tu, 2012), un drama-comèdia romàntic, que d’ací poquet s’estrena en les grans pantalles. La veritat és que no sabia ni que existia aquest llibre fins que una amiga em va ensenyar el tràiler de la pel·lícula... i sóc fàcilment convencible. M’agraden les pel·lícules nyonyes (de quan en quan) i fer un “ooooh” en el moment precís, sobretot si em fiquen una cançó bonica i una història d’amor poc convencional.

La veritat és que els productors de la pel·lícula s’han treballat molt, molt bé el càsting, ja que els actors principals i els secundaris més importants són famosos per haver treballat en pel·lícules o sèries juvenils i amb molta base de fans en els últims anys: les sèries Doctor Who i Juego de Tronos i les pel·lícules Harry Potter i Els Jocs de la Fam. D’aquesta manera, ja tenen una bona taquilla assegurada.

Torne al llibre. És un llibre d’allò que diguem “cuqui”. Per gitar-se al sofà i estar llegint tota la vesprada amb un somriure a la boca. Té momentets d’humor i és tendre. La història resumida és més dramàtica que la lectura: una jove de vint-i-tants perd el seu treball i entra a treballar com a cuidadora-acompanyant d’un jove tetraplègic. La seua relació va evolucionant i ella, sense cap aspiració cultural o intel·lectual va evolucionant també. El jove, d’ençà que va tindre l’accident que el va deixar en la cadira de rodes permanentment, vol acabar amb la seua vida, contràriament als desitjos de la seua família.

Bé, la novel·la em va tornar el que jo m’esperava d’ella: uns moments agradables i d’evasió del dia a dia. Té cosetes que no m’han agradat, a vegades li haguera pegat una galtada a la protagonista, però en general, ha estat bé. Ara a esperar a veure la pel·lícula!

És la portada un spoiler? Si? No? Potser?

I ja que estic nyonya, ací teniu la banda sonora!

Al far (Virginia Woolf)

Aquesta setmana he llegit Al far (1927) de Virginia Woolf. D’aquesta autora ja vaig llegir Una cambra pròpia i em va encantar. Després de l’assaig, volia provar amb una de les seues novel·les. El primer dia em va costar molt acostumar-me a l’estil de l’escriptura, però després es converteix en una lectura molt fluïda. Ara m’explique.

La novel·la és totalment introspectiva: els fets reals, externs, són secundaris. El que predomina són els pensaments, reflexions i percepcions dels personatges. De la mateixa manera que nosaltres podem estar parlant amb algú o cuinant, però el nostre cap està en un altre lloc o analitzant la situació i no fent quasi cas al que t’estan dient o al que estem fent, Woolf experimenta amb els personatges el discurs de la seua vida interior, posant en segon lloc la realitat palpable.

“Cuando estaba sola podía ser ella misma. Y últimamente sentía a menudo la necesidad de... pensar, aunque ni siquiera se trataba de eso, lo único que necesitaba era estar sola y en silencio. La existencia y sus ruidosos, expansivos y rutilantes quehaceres se evaporaban y todo se reducía, con una especie de solemnidad, a ser ella misma: un núcleo de oscuridad con forma de cuña e invisible para los demás […] Y aquél ser, una vez desprovisto de todo los superfluo, era libre de vivir las más extrañas aventuras”.

“¿Quién sabe lo que somos y lo que sentimos? ¿Quién lo sabe incluso en los momentos más íntimos? ¿Es eso conocimiento? […] ¿Acaso no somos más expresivos cuando callamos?”

Què és més bonic: la història del llibre o les flors de ma mare? No ho sé!

Igual que en el llibre de la ressenya anterior, Al far també toca el tema del pas del temps i de la seua subjectivitat. Tot i que el temps flueix incessantment, hi ha moments que són eterns, que es queden perfectament gravats en la memòria com fotografies en moviment, intactes als anys i als seus protagonistes.

El llibre està dividit en tres parts: la primera descriu la situació d’una família nombrosa que acull convidats intel·lectuals (es tracten les seues tensions, la seua amistat...); la segona no té història, sinó la creació d’una atmosfera de soledat, buidor i nostàlgia (ja que es descriu la mateixa casa on vivien els protagonistes però deu anys més tard, quan no hi viu ningú). En la tercera part, la família torna a la mateixa residència i fa front a les absències i a les velles discussions. La novel·la m’ha agradat sencera, però la segona part m’ha sorprès moltíssim: és increïble com, pràcticament sense personatges, només descrivint llums, sorolls, textures, es pot crear una atmosfera tan efectiva.

“La belleza y la quietud se daban la mano en el dormitorio [...] ni siquiera el curiosear del viento y el leve husmear de la pegajosa brisa marina, que rozaban, resoplaban y repetían una y otra vez las preguntes: ¿Os marchitaréis? ¿Pereceréis?”.

En definitiva, ha sigut un descobriment. No obstant això, és una novel·la que requereix paciència per tal de poder assaborir-la, així que no desespereu en les primeres pàgines i deixeu-vos endur pel temps de la història, pels seus personatges i per les seues vides interiors, us sorprendreu identificant-vos amb les seues preocupacions i reflexions.

Vint-i-quatre hores en la vida d'una dona (Stefan Zweig)

Aquesta setmana li ha tocat el torn a Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona (1927) d’Stefan Zweig. És un llibre molt finet (unes cent pàgines), però d’emocions molt intenses. La història es desencadena quan, en una pensió de la Riviera on s’han reunit un grup d’hostes, una d’elles, una dona casada i amb dues filles, fuig amb un jove francès al qui a penes havia conegut un dia abans. Els altres hostes es queden perplexos i no tarden en tatxar a aquesta dona de “mala dona”. No obstant això, el protagonista sosté que això li pot passar a qualsevol, que en una certa etapa de la vida, una persona, una dona, es pot deixar endur per la promesa d’una existència més excitant que l’actual.

Una dona major que es reuneix amb aquest grup convoca al protagonista a una cita per contar-li una experiència personal. I així és com comença la narració de les vint-i-quatre hores en la vida d’una dona. Vint-i-tants anys abans del conflicte en la pensió, la narradora era una dona jove i viuda, que una nit es troba amb un jove obsessionat pel joc. Aquesta es compromet a ajudar-lo i a donar-li una nova vida. De la compassió, passa a l’enamorament i a la voluntat de deixar-ho tot enrere (la seua reputació, la seua família, els seus amics) per seguir a aquest jove.

M’ha agradat molt la lectura, per vàries raons. Una, perquè és ràpida però concentrada, ja que el temps és un element important i totalment subjectiu: com vint-i-quatre hores poden marcar tota una vida i restar-li rellevància a qualsevol altra cosa que puga passar. Per altra banda, també es parla del desencant, de desil·lusions (per persones, per la vida en general) i de passions tan intenses, que no necessiten una gran història darrere, sinó un lleu desencadenant.

Una lectura molt recomanada, segur que llisc més coses d’Stefan Zweig!

“- Creu vostè, doncs, si no ho he entès malament, que Madame Henriette, que una dona, dóna igual qui siga, pot llençar-se innocentment a una aventura; que hi ha accions que una dona jutjaria impossibles una hora abans de cometre-les i de les quals no s’ha de fer-la responsable? - Ho crec fermament, senyora.”

Fotograma de l'adaptació cinematogràfica de 2001 dirigida per Laurent Bouhnik

84, Charing Cross Road (Helene Hanff)

Esta setmana, millor dit, el dilluns, em vaig llegir 84, Charing Cross Road (1970) de Helen Hanff. Va fer falta un viatge d’anada i tornada a la faena per acabar la lectura i és que és molt curtet i es llig en mitja sentada. Sembla que és un llibre molt estimat per la comunitat lectora que habita en Internet, jo no n’havia escoltat parlar mai. Vaig veure’l en una llista de “llibres sobre llibres” i és que llegir sobre llegir, sobre biblioteques i llibreries, em causa una bonica sensació de benestar.

L’edició que tinc és l’edició limitada (no sé com de limitada és, ja que l’he vist en prou llocs) d’Anagrama. Bé, la història tracta sobre una dona novaiorquesa que escriu a una llibreria antiquària de Londres per demanar que li envien uns llibres. D’aquesta manera, comença una amistat per correspondència (de Helen amb el personal i familiars de la llibreria) que s’allarga als vint anys. Jo no ho sabia fins que no m’havia acabat el llibre, però són cartes reals de l’escriptora a la llibreria: no basat, ni inspirat en fets reals, no. És real.

És una història bonica, perquè es pot apreciar l’evolució de les relacions entre els personatges, que al final són ja com si foren família. És curiós, perquè jo anava llegint i quasi no em fixava en les dates. Quan les mirava em sorprenia cada vegada, perquè els anys avancen a un ritme trepidant. Vull llegir-me’l altra vegada d’ací un temps, no sé per què pense que m’agradarà més amb una segona lectura.

I poc més, és una lectura molt agradable, per passar una estona dolça i respirar un poc després de llegir Allò que el vent s’endugué. Per cert, la història va ser traslladada a una obra de teatre i a una pel·lícula, protagonitzada per Anthony Hopkins i Anne Bancroft, titulada en Espanya La carta final. La llibreria (ubicada en el 84 de Charing Cross Road) ja no existeix. En el seu lloc ara hi ha un McDonald’s...

Fotograma de la pel·lícula dirigida per David Jones (1987)

Allò que el vent s'endugué (Margaret Mitchell)

Hui he acabat de llegir Allò que el vent s’endugué (1936), de Margaret Mitchell. És un llibre gros, de quasi mil pàgines, però es llig realment ràpid. La història es va fer mundialment famosa per la pel·lícula protagonitzada per Vivien Leigh i Clark Gable i ja feia temps que volia llegir la novel·la, però no trobava on comprar el llibre. Un dia el vaig trobar de segona mà en Llibre Solidari per 3€ (tapa dura i tot) i el comprí. De la pel·lícula recordava fragments molt concrets, sobretot l’escena en què Scarlett, pobra, es vist amb un vestit fet de cortines verdes i va a la ciutat a buscar diners per sobreviure. No sé per què recorde açò especialment.

La història es la d’Scarlett O’Hara, una jove malcriada i presumida, que es veu envoltada per la Guerra de Secessió dels Estats Units. Ella, ciutadana del sud, filla d’un cap de plantació de cotó, cau en la pobresa i és forçada a guanyar-se la vida de qualsevol forma. Conduïda pel seu amor a Tara (la plantació de la seua família) i el seu amor cec a Ashley (un jove casat), va superant tots els obstacles que se li van posant per davant, que no són pocs. El seu caràcter egoista li crea grans enemistats i la seua avarícia pels diners i  per les possessions materials la duen a una vida solitària.

La persona a la que més odia, Melanie, la dona d’Ashley, és l’única que l’estima i protegeix sempre. Aquesta dualitat entre la bondat de la seua enemiga i la manca d’amabilitat de la protagonista, és un dels eixos vertebradors de la història. Un altre eix és la relació amb Rhett Butler, l’única persona tan cruel i interessada com per a entendre i perdonar el caràcter real d’Scarlett.

Aquesta novel·la és una història d’aventures, de la vida de la protagonista, però també de l’evolució i destrucció d’una nació i de les seues costums i tradicions. Si haguera d’elegir entre un dels arguments universals que defineixen aquest llibre és el del xoc entre el vell i el nou: les grans vides de luxe i tranquil·litat de les famílies adinerades del sud desaparegudes front a la pobresa i misèria d’unes persones que han de viure en un món que no té un lloc per a ells.

Després de tot, demà serà un altre dia!

Stoner (John Williams)

Encara no m’he recuperat del tot de la lectura de la setmana passada: Stoner (1965). Ha sigut una lectura ràpida però intensíssima. És un llibre on he arribat a sentir tots els pensaments del protagonista com si foren meus. El llenguatge clar, però profund i exacte m’ha encantat i ha creat una sensació d’immersió en la història increïble. El final de la lectura, per suposat, ha sigut dur.

Comente un poc de què va i ho faré com puga, perquè és un poc difícil: Un jove de pares grangers es matricula a la universitat. Allí fa un parell d’amics i s’endinsa, ja per sempre, en el món acadèmic. Forma una família, amb les seues rareses i problemes, i es fa professor en la mateixa institució. Ja està. És fascinant com amb aquest argument s’ha pogut traçar una història i un personatge tan rodons, s’ha dibuixat una vida completa, una vida completament anònima. Stoner, el protagonista, no és cap heroi, no un gran amant, ni tan sols un pensador o docent extraordinari. No obstant això, la seua mediocritat (per la seua falta d’èpica) és tan bellament descrita, tan ben perfilada, que passa a ser una història apassionant.

És la vida d’un home que va coneixent la vida conforme van passant els anys, va aprenent que les coses importants a una edat no ho són gens a una altra, que la persona a la que primer s’estima no ha de ser precisament l’última o definitiva, que tot és passatger menys u mateix.

No sé què més dir, sols que el recomane moltíssim i que m’ha encantat. Però avise que més val que no us l’acabeu pel matí, quan teniu tot el dia per davant. El final (no pel que passa al final, sinó perquè suposa el final de la nostra relació literària amb el protagonista i amb la història) me deixà totalment aixafada i vaig estar com una zombie mig matí a la faena.

Per cert, hi ha gent per l'univers d'Internet que compara aquest llibre amb el de la meua ressenya anterior: Algú, d'Alice Mcdermott. Tenen la similitud de que tracten històries anònimes i les fan grans, les tracten amb gran rellevància. Però em quede amb Stoner, m'ha agradat moltíssim més.

Algú (Alice McDermott)

Esta setmana he llegit Algú, d'Alice McDermott (2013). Me'l vaig comprar a Gandia, en la Librería Ambra, molt bonica, molt completa i amb personal molt atent, 100% recomanada. Ha sigut una lectura súper ràpida, sobretot perquè he tingut el viatge d'anada i tornada Barcelona-València pel mig. El principi de la lectura, si he de dir la veritat, se m’ha fet prou feixuc. Me ficava nerviosa la forma en què la protagonista (una xiqueta al principi de la novel·la) contava les seues experiències en primera persona. Les seues observacions m’assemblaven més pròpies d’una persona adulta que d’un infant i no podia concentrar-me en la història amb aquestes crítiques al meu cap. Després, la protagonista va creixent i em sembla una narració més natural.

Algú parla sobre Marie, dona-xiqueta-jove-iaia novaiorquesa, filla d’immigrants irlandesos als anys vint que viuen a Brooklyn (què diferent del Brooklyn modern i “alternatiu” de les sèries americanes actuals!). La novel·la va, senzillament, de la seua vida: la vida amb els pares, els amors, les amistats, el treball, els fills, etc. No va de res i va de tot, de tot el que envolta una persona com Marie, una persona com tu o com jo; de les pors, dels anhels, de les passions que ens mouen i marquen les nostres pròpies històries.

La novel·la tracta temes quotidians, com l’amor de pares a fills i a la inversa, la vida de barri, els amics de tota la vida, etc. Un dels aspectes que més m’han agradat ha sigut la descripció (per a mi, meravellosament feta) de l’atmosfera que envolta a la protagonista: no sols s’explica el que Marie veu, sinó el que toca, el que olora, el que escolta. D’aquesta manera, l’escriptora aconsegueix mostrar-nos detalls importantíssims que moltes vegades no creguem rellevants i són els que conformen les nostres experiències més transcendents: l’olor de la nostra casa, el tacte dels llençols quan ens despertem, el soroll del murmuri del carrer al matí.

No sé en quina categoria etiquetar aquesta lectura: és bonica, però dóna nostàlgia i en ocasions provoca tristesa pels moments passats que no hem aprofitat, pels moments feliços de la infància dels que no érem conscients i per les persones que hem anat deixant darrere nostra i els anys els han apartat del nostre camí.  Però McDermott ens deixa una nota d’esperança, i és que passe el que passe, sempre hi haurà algú que ens estimarà.

“Devia ser el primer cop a la meva vida que entenia el vincle tan senzill que era compartir un barri com ho havíem fet, compartir un temps passat”. 

El llibre de la vida (Deborah Harkness)

La setmana passada vaig llegir El llibre de la vida (2014) de Deborah Harkness. Ja vaig avisar en les entrades anteriors de que volia canviar un poc el to pessimista que estava portant la meua lectura últimament. Volia alguna cosa alegre, lleugera, que me distraguera. I bé, he encertat! Fa quasi dos anys que em vaig llegir els dos llibres anteriors d’esta trilogia (El descobriment de les bruixes – L’ombra de la nit – El llibre de la vida), no m’enrecordava de pràcticament res, però he anat posant-me al dia.

El llibre va sobre criatures que conviuen el dia a dia amb els humans (vampirs, bruixes i daimons). És un llibre romàntic i fantàstic. D’aventures i que es llig molt, molt ràpid (tot i quasi les seues 700 pàgines).  No és un gran llibre, no és un llibre excel·lent, ni molt menys. És un llibre per passar una estona agradable, per fugir de la realitat i per descansar d’algunes lectures més pesades. A qui li vaja el tema bruixes – fantasia – històries d’amor li recomane aquesta trilogia!

Un dels aspectes que menys m’han agradat (no recorde si estava present en els llibres anteriors) és la falta de subtilitat en l’escriptora, en això vull dir que es conta absolutament tot: de quina manera diuen cada frase, les explicacions de totes les mirades i gestos... M’haguera agradat que donara un poc més de llibertat al lector per poder plenar alguns buits, que cada lector poguera imaginar-se coses diferents, no sé si m’explique. El final també podria estar millor, ja que l’escriptora crea unes expectatives de que es van a revelar grans secrets i al final tot es queda en res.

El cas, el llibre m’ha enganxat moolt, m’agradaren molt els llibres anteriors i aquest, doncs també. En uns dies on no tenia gens que fer, m’ha fet companyia i ha plenat les hores mortes.

Carta al pare (Franz Kafka)

En pasqua acompanyí a mon pare a la biblioteca. Com m’acabava de començar La campana de vidre i no sabia si me donava temps a llegir-ne un altre abans de tornar a Barcelona, vaig agafar Carta al pare, que és molt molt curtet. He de dir que ha estat bé, però he acabat un poc cansada de gent deprimida i traumatitzada (la novel·la de Plath, el relat de Joyce i ara aquest).

La lectura m’ha sorprès per l’odi, el rencor i la total influència que el pare de Kafka va tenir sobre ell. Les comparacions dels seus sentiments amb altres situacions són freqüents (i un dels aspectes que més m’han agradat del llibre), per demostrar la crueltat de les accions del seu pare:

“Gràcies a aquesta activitat, realment havia aconseguit apartar-me de tu en bona mesura, tot i que el cas evoque un poc al cuc que, aixafat per un peu en la seua part posterior, es desprèn de la seua part de davant arrastrant-se cap a un costat.” 

“De vegades, m’imagine el mapamundi estès, i tu gitat sobre ell de punta a punta. Aleshores, em senc com si per a la meua vida a penes es pogueren tenir en compte aquelles zones que, o bé no estan cobertes per tu, o bé estan fora del teu abast.”

La lectura ha sigut curta però intensa, plena de passions negatives i concentrades, farcida de comparacions, exaltacions i un gran sentiment d’inferioritat. Ara sols vull llegir alguna cosa alegre i sense misèries!

La campana de vidre (Sylvia Plath)

He llegit estos últims dies La campana de vidre (1963) de Sylvia Plath. M’ha sigut impossible trobar-lo en català, així que l’he llegit en castellà. El llibre ha sigut com una bufetada en la mà oberta i unes quantes punyalades a la panxa.  Vaig apuntar-me’l a la llista de pendents després de que el mencionaren en un capítol de Gilmore Girls. Per cert, ací teniu la llista dels 339 llibres que es mencionen en esta sèrie.

La novel·la és en part autobiogràfica (Plath va sofrir depressió i va acabar suïcidant-se després d’escriure grans poemes i aquest llibre). La protagonista és una jove estudiant que viatja a Nova York durant els anys quaranta-cinquanta mitjançant una beca d’estudis. Al principi, Esther és una triomfadora: una jove de poble vivint la vida de la gran ciutat, treballant en una revista, anant de festa, etc. Però a poc a poc i de repent alhora es queda sense expectatives, es tanca en els seus pensaments i cau en depressió.

La història de la protagonista en el manicomi és esfereïdora, ja que aleshores encara es gastava el tractament per electroxoc  i estar malalt mental es considerava un gran estigma (per al malalt i per a la família), bo, hui encara passa això. El llibre també tracta temes com la visió de la sexualitat en l’època, aspecte molt important per a Esther, qui es creu realment lliure la primera vegada que utilitza un preservatiu.

Molts passatges són incomprensibles vistos des de fora. Amb alguns em puc identificar. És una novel·la claustrofòbica, que quan acabes de llegir-la te quedes com si t’hagueren pegat una pallissa. Però m’ha agradat. És com caure a un abisme on no podem veure el fons.

“Gateé de nuevo hasta la cama y me tapé la cabeza con la sábana [...] enterré la cabeza bajo la oscuridad de la almohada y simulé que era de noche. No veía razón para levantarme. No tenía ningún objetivo".

“Quería decirle que sin tan sólo algo anduviera mal en mi cuerpo sería magnífico, preferiría que algo funcionara mal en mi cuerpo a que funcionara mal en mi cabeza, pero la idea parecía tan complicada que no dije nada".

“Porque donde quiera que estuviera sentada –en la cubierta de un barco o en la terraza de un café en París o en Bangkok- estaría sentada bajo la misma campana de cristal, agitándome en mi propio aire viciado".

- Ser humà és el més dur que mai he hagut de fer.
- Jo igual.

Els morts (James Joyce)

Esta setmana he llegit Els morts (1914), de James Joyce. Diuen que és un dels millors relats curts que s’han escrit mai. He de dir que la part que més m’ha agradat han sigut les últimes pàgines, però estic convençuda que ho apreciaré tot més amb una segona lectura. La història és la d’una nit de festa i de reunió de vells amics i familiars en un sopar de la nit de Reis. El protagonista és Gabriel Conroy, el nebot de les amfitriones del esdeveniment. Aquest es creu culturalment superior als demés convidats i es veu a ell mateix per damunt te tots els altres presents: “Se sentia indecís sobre els versos de Robert Browning perquè tenia por que estigueren molt per sobre dels seus oients [...] Faria el ridícul si citava poemes que no pogueren entendre”.  

El relat toca temes com el passat i el present (el passat sempre és millor): “De vegades em pense que aquesta nova generació, educada o hipereducada com és, mancarà d’aquelles qualitats d’humanitat, d’hospitalitat, de generós humor que pertanyen a l’ahir”, això diu el protagonista en el seu brindis. La història també va de comparacions i contrastos: les diferències entre les dues germanes amfitriones, els cantants passats i els presents, la luxúria del protagonista i l’angoixa de la seua parella, els vius i els morts.

Al port de Catarroja, la foto no té res a veure amb l'argument!

El final és una gran revelació per a Gabriel, qui descobreix una realitat oculta de la vida de la seua esposa a qui creia veritablement enamorada d’ell. El final és una gran revelació sobre ell mateix i sobre el que representa per als seus coneguts: d’un ser superior a algú burlat, vulgar, algú per qui sentir llàstima.

“El va assaltar una vergonyant consciència de si matiex. Es va veure com una figura ridícula [...] com un sentimental nerviós i ben intencionat, presumint d’orador amb els humils [...] Instintivament es va girar d’esquena a la llum, no fóra que ella vera la vergonya que li cremava al rostre”.

"Un a un es van convertir tots dos en ombres. Valia més passar audaç a l’altre món en l’apogeu d’una passió que mustigar-se consumit funestament per la vida”.

La lectura és molt ràpida, però està feta, crec, per disfrutar-la tranquil·lament, sense presses. Així podrem apreciar l'atmosfera que crea Joyce: olors, textures, sabors, sorolls... que fa que el lector s'endinse en aquella nit d'hivern a Dublín.

Fragment de l'adaptació cinematográfica dirigida per John Huston, amb Anjelica Huston com a muller de Gabriel. 

Orgull i Prejudici (Jane Austen)

Esta setmana he llegit Orgull i Prejudici (1813) per fi! He vist moooltíssimes vegades la pel·lícula de 2005 protagonitzada per Keira Knightley i alguna vegada la versió de la BBC on Mr. Darcy és Colin Firth (amor als dos), però no m’havia fet l’ànim encara de llegir la novel·la. Com l’argument ja me’l sabia bé, he aprofitat per llegir-lo en anglès per saber les paraules exactes que l’autora va emprar.

Bo, el llibre m’ha encantat, he de dir també que ja estava en molt bona disposició per això. Però la ironia, el sarcasme, els personatges m’han agradat molt, sobretot Elizabeth, Mr. Darcy i el pare d’ella, Mr. Bennet.  La primera veu el món a través de la diversió que li provoquen les absurditats i el caràcter dels seus coneguts. Mr. Darcy és un home ric, però tímid i sense intel·ligència social, un tros de pa. Mr. Bennet (el pare d’Elizabeth), és un home que es burla internament de tots i de tot (sobretot de la seua dona) i a qui li salva l’amor per la protagonista de la novel·la.

La història se centra en Elizabeth Bennet i en la seua família composta pels pares i per les seues quatre germanes. La missió de la mare és aconseguir que les seues filles es casen amb homes respectables i adinerats per assegurar el seu futur. Un dia, arriben al veïnat dos homes solters, rics i joves i com diu Austen al principi de la novel·la: "És una veritat universalment coneguda que un home solter en possessió d'una gran fortuna ha d'estar buscant una esposa". 

Una vegada, una amiga em va dir que no li veia la gràcia a llegir novel·les de Jane Austen, perquè l’argument sempre es basava en unes xiques que buscaven un home per a casar-se. Ai! Quina visió més simplista i més lluny de la realitat d’aquestes històries. Si, les protagonistes s’han de casar (menys en Emma), perquè el seu benestar i el de la seua família depèn d’això, però la representació de les actituds, de les maneres, dels caràcters i de les relacions entre els personatges són impecables. Mostren una finestra al món que encara hui és vàlida, i per això i per altres aspectes no és d'estranyar que  les novel·les de Jane Austen s’hagen convertit en grans clàssics de la literatura.

Em fa cosa dir res més sobre aquesta novel·la, ja que és difícil comentar res que no s’haja comentat ja. És una lectura tranquil·la, fàcil i bonica, on estimes uns personatges i avorreixes altres, i la història te captiva si o si. Per favor, no us deixeu endur per prejudicis i animeu-vos!

I certainly have not the talent which some people possess, of conversing easily with those I have never seen before. I cannot catch their tone of conversation, or appear interested in their concerns, as I often see done.*

An unhappy alternative is before you, Elizabeth. From this day you must be a stranger to one of your parents. Your mother will never see you again if you do not marry Mr. Collins, and I will never see you again if you do.**

*Per descomptat, jo no tinc el talent que altres persones posseeixen, de conversar fàcilment amb aquells a qui no he vist abans. No puc captar el to de la conversació, o semblar interessat en les seues preocupacions, com veig que ho fan altres.

**Una alternativa infeliç s'obre davant de tu, Elizabeth. Des d'aquest dia tu has de ser una estranya per un dels teus pares. Ta mare no voldrà veure't mai més si no et cases amb Mr. Collins, i jo no voldré veure't mai més si ho fas.

Fotograma de l'adaptació de 2005 dirigida per Joe Wright i protagonitzada per Keira Knightley y Matthew Macfadyen

Solaris (Stanisław Lem)

Esta setmana he acabat de llegir Solaris (1961), de l’escriptor polonès Stanisław Lem. El vaig apuntar ja fa un temps a la llista de llibres pendents per una recomanació en un post que deia alguna cosa com: no entenc què fan els fans de la ciència ficció que encara no han llegit Solaris. A més, el post recomanava l’edició d’Impedimenta, que està traduïda directament del polonès al castellà.

És una novel·la rara rara, però que dóna molt que pensar, a més, és una lectura ràpida. L’argument el puc resumir molt ràpidament en: En un futur, un psicòleg viatja a Solaris, un planeta on sols existeix un enorme oceà, per fer algunes indagacions sobre el comportament dels investigadors que es troben allí. Quan arriba, veu que les coses no van bé i se li apareix una “replicant?” de la seua dona, que es va suïcidar anys enrere.

Poseu-li una fundeta al llibre quan el transporteu, si no, acabarà negre com el meu

El protagonista real de la novel·la és eixe oceà que ho envolta tot a Solaris. El llibre es centra en molts moments en la història de la investigació sobre este planeta. Els científics, durant anys, han estat teoritzant sobre si el mar està viu i si és intel·ligent, ja que es comporta de formes estranyes i respon, de vegades, a l’acció humana sobre ell. La principal problemàtica de la història és la voluntat de contacte amb aquest ésser, com relacionar-se amb una cosa que no comparteix amb nosaltres res? En les pel·lícules de ciència ficció i en les novel·les, generalment, sempre es mostren extraterrestres antropomòrfics, i si més no, sempre tenen alguna cosa en comú amb els humans: sentits similars, formes de contacte paregudes, etc. Així, en Solaris, els humans no han pogut mai relacionar-se amb l’oceà i el tracten sempre des d’un punt de vista humà (com si no?): pensen si és que és autista, és un vell al que ja no li importa res, si les ones són les extremitats, etc.

El llibre també tracta temes com la pròpia identitat (què és estar viu, què és existir?) o la problemàtica de la deïtat (si hi ha un Déu, té limitacions? pot preveure el resultat de les seues accions?). Així, Solaris és molt més que una novel·la de ciència ficció, és una història sobre els problemes, les qüestions fonamentals a les que s’ha enfrontat la humanitat durant la seua Història. Per què ens interessa tant buscar nous planetes i noves formes de vida, si dins de nosaltres encara hi ha mil i un misteris per explorar i per resoldre?

“Els humans han anat a explorar altres mons i altres civilitzacions sense haver explorat els seus propis laberints d’obscurs passatges i cambres secretes, i sense trobar el que es troba darrere de les portes que ells mateixos han segellat”. 

“Nosaltres no busquem res, si no són persones. No necessitem altres mons. El que necessitem són espills”. 

Fotograma de l'adaptació al cine del director Andrei Tarkovsky (1972)

Cims borrascosos (Emily Brontë)

El diumenge passat vaig acabar Cims borrascosos (1847), d'Emily Brontë. Després de Jane Eyre, tenia moltes ganes de llegir la novel·la de la segona germana Brontë. La veritat és que m'ha sorprès molt favorablement. Tenia el prejudici de que fóra farragós, obscur, lent... Ha sigut una lectura ràpida i sí, obscura. Això de que és la novel·la romàntica per excel·lència ho havia entès d’altra manera. Pensava que era una història d’amor més bé nyonyo i no.

Que quede clar que el llibre m’ha agradat i molt. M’agrada molt el gènere romàntic (ara sé que es referien a aquesta definició del terme), és a dir, subjectivisme, passions descontrolades, atmosferes quasi paranormals en alguns casos, el culte a la natura, la llibertat de l’esperit... (+ info sobre el romanticisme europeu ací).

No he vist cap de les adaptacions cinematogràfiques que s’han fet, però puc endevinar pels fotogrames que he vist que coincideixen en l’estètica tètrica i lúgubre del llibre. Puc entendre que la pel·lícula resulte massa llòbrega i tancada. Abans he dit que no és una història d'amor nyonyo, perquè no ho és. Els personatges actuen a partir d'emocions intenses: odi, venjança, rencor, enveja, etc. Els sentiments positius purs no existeixen en la història, més que en alguns moments puntuals. 

Un dels aspectes que més m’han agradat de la lectura ha estat l’estructura. Aquesta es construeix a través d'una narració de tota la història de les famílies implicades a un nouvingut. Aquesta narració, però, també inclou altres narradors que conten les seues experiències per a complementar la subjectivitat de la narradora principal. Per tant, a vegades ens trobem en una narració dins d’una narració dins d’una narració.

M’ha agradat més que Jane Eyre? Potser, esperaré a que passe un temps per prendre una decisió definitiva. Actualització: ha passat un temps i sí, Cims borrascosos m'ha agradat més que Jane Eyre: la història, els personatges, l'atmosfera, la narració... creen tot un món a part i màgic.

Cinco horas con Mario (Miguel Delibes)

El dilluns vaig acabar de llegir Cinco horas con Mario (1966), per recomanació de ma mare. Fa molts anys va llegir el llibre i va anar a veure l’obra de teatre protagonitzada per Lola Herrera i li va encantar.

La novel·la és en major part un diàleg amb el seu marit mort al taüt. Ella sola va repassant les línies subratllades de la bíblia del seu home i, a partir d’estes reflexions, va recordant-li com ha sigut la seua vida en comú.  Carmen li recorda a Mario totes les seues desgràcies conjugals a través d’un llarg monòleg on es reflecteixen totes les obsessions i frustracions de la protagonista.

M’ha agradat molt la lectura pel contingut i per l’estil. A través de les narracions de Carmen sobre el caràcter i l’actitud del seu marit, ens fem una imatge d’ell però també d’ella, de la seua incultura, dels seus prejudicis i dels seus somnis truncats per culpa de la seua relació.

En el pròleg de l’edició que me comprí (Austral) s’explica que l’autor en un principi va pensar d’escriure la novel·la en tercera persona, però ho va deixar estar perquè se li notava massa la predilecció pel personatge de Mario i la mania al de Carmen. El resultat de fer aquestes descripcions a través d’una descripció completament subjectiva per part de la protagonista és un complet encert, ja que té com a resultat la construcció d’un personatge completíssim (Carmen) que, per molts adjectius negatius que li vulguem atribuir, també té un gran transfons cultural, educatiu, etc. Que expliquen moltes de les seues actituds.

Així, la novel·la se basa en la construcció dels dos personatges a través de grans repeticions que posen en relleu aquestes obsessions de Carmen, la incomunicació matrimonial i la impossibilitat d’entendre els principis, valors, pors i ambicions de la parella després de tants anys.

Sé que té arguments diferents, que no és el mateix, etc. Però després de llegir Cinco horas con Mario he recordat l'argument de la pel·lícula "45 años": un matrimoni du 45 anys junts i de sobte, però a poc a poc, van sorgint pors, cels, vells ressentiments, antics records que fan trontollar l’estabilitat del matrimoni. Amb molta més subtilitat, això si.

Lola Herrera en la representació teatral de Cinco horas con Mario

Maybe in another life (Taylor Jenkins Reid)

Este cap de setmana he anat a València i he revisat els llibres que tinc apilats a l'habitació. He pensat que triaré els meus llibres preferits que ja he llegit i que per una cosa o altra els recorde amb molt d'amor de quan en quan. Un d'ells és Maybe in another life (2015), de Taylor Jenkins Reid. No està traduït encara, però crec que no tardarà gens en ixir la traducció, ja que estan publicant-se ara en castellà els llibres de l'autora. 

M'agrada molt recomanar aquest llibre a aquelles persones que volen començar a llegir en anglès (o que els agrada llegir en aquesta llengua ja). Té un vocabulari molt senzill i es llig molt ràpid. La història és molt bonica, així que us anime a començar.

La novel·la tracta sobre com una decisió simple pot canviar la vida de les persones. La protagonista, Hannah torna després de molt de temps a la seua ciutat natal i es retroba amb la seua millor amiga i amb el xic en que ja va tindre una història amorosa. Els capítols es van alternant segons les dues decisions que podria prendre. Sé que sona a història típica, romàntica i plena de clixés. I ho és. Però a mi em va encantar la lectura i després els personatges se m'han quedat gravats a la memòria. És, com diu la ressenya de la contracoberta "entretinguda i imprevisible, Reid crea un argument convincent sobre la felicitat en qualsevol vida". 

La veritat és que és una (o dues) històries molt boniques i de persones normals. Es tracten els temes de la família, l'amor i l'amistat, sobretot. Es llig en dues sentades i et deixa una sensació de tranquil·litat i felicitat. Te diu que faces el que faces tot anirà bé. 

Jo confesso (Jaume Cabré)

La setmana passada vaig acabar de llegir Jo Confesso (2011) de Jaume Cabré. He de dir que ha sigut tot un repte. Primer, per la llargària (998 pàgines!) i segon, per la complexitat de la lectura. L'estil que empra Cabré consisteix en anar alternant sense previ avís la trama externa amb el monòleg interior, el passat amb el present i els distints narradors. La meua gran conclusió és que m'ha deixat "tocaeta", sobretot pel final, excessivament dramàtic per al meu gust. 

Déu sap que se'm va cansar la mà intentant fer una foto decent

La lectura ha sigut agradable, encara que més que llegir-la a ratets, com he fet jo, crec que és millor fer-ho en grans sentades, ja que es fa a moments llarga i inacabable. Jo Confesso és una novel·la que comprèn vàries històries de diverses èpoques i totes tenen com a lligam un violí d'alt valor. La veritat és que em fa un poc de vergonya parlar d'aquest llibre, ja que ha sigut criticat, descrit, ressenyat tantes vegades, que crec que el que jo diga no aportarà res de nou, però ho intente de totes maneres. Els temes que es tracten són el de la maldat humana, l'enveja, la mort, la malaltia i la memòria. Res a veure amb l'últim llibre del que parlí, vaja. 

He de dir que una de les coses que més m'ha atret del llibre és l'ostentació del saber i ara m'explique: el protagonista és un xiquet/home molt intel·ligent que ha volgut dedicar la seua vida al saber, ha aconseguit aprendre més d'una desena de llengües i altres fites. Açò té a veure amb una lluita interna sobre el meu futur professional que no ve al cas. En fi, el cas és que durant tota la novel·la, bé a través dels personatges, o bé a través de l'estil i de la narració, es fa patent la voluntat de reflectir una saviesa i uns coneixements elevats que a altres persones puc entendre que els tire enrere i que ho prenguen com a sumptuositat.

Com passa moltes vegades, un llibre d'estes característiques ve lligat amb crítiques de totes les classes. Mentre que hi ha lectors que l'eleven a la categoria de clàssic, altres el prenen com un intent fracassat de ser el que no pot ser. Jo l'únic que puc dir és que he gaudit de la lectura, però que no el tornaria a llegir (és com menjar-se una coca dolcíssima d'un mos i empatxar-se. Val, estava bona, però gràcies no en vull més).