Stoner (John Williams) — Una relectura

Ací pots la ressenya de la primera lectura. — Havia arribat el moment de fer la primera relectura del llibre que més m’ha emocionat, estamordit i impactat de totes les lectures fetes fins al moment. Cert és que, afortunadament, encara me queden moltes estones de lectures que m’agradaran més o menys que aquesta, però com el que va davant va davant, i amb el risc de que algun altre llibre reemplace Stoner (John Williams, 1965) de la part més alta del pòdium de les meues novel·les preferides, he decidit rellegir amb una ment més analítica, atès que ara sabia a què m’exposava, aquesta meravella d’obra.

Stoner ens narra, en menys de 300 pàgines, la vida de William Stoner, fill de grangers, que comença a estudiar literatura a la Universitat de Columbia (EUA); quan acaba els seus estudis, comença a treballar-hi de professor. El que fa única esta novel·la és la capacitat de l’autor per construir tota una vida, tota una existència que de per sí no té res d’extraordinari en una història inoblidable i universal.

Per als qui no hagen prestat suficient atenció durant la lectura, potser els semble que Stoner és la narració d’una vida grisa, sense substància, d’un home que es rendeix davant de les complicacions que se li posen davant, que no lluita pel que estima, i que deixa passar les poques coses bones que se li presenten. Però l’obra de Williams parla d’una vida completament oposada a aquesta descripció. El nostre heroi té l’esperança de reeixir en els següents àmbits: l’amor, la família, la integritat i el coneixement, aquest últim a través de la seua tasca com a professor. Si anem analitzant cada un d’aquests dominis, podem anar fent un check a cada un d’ells, ja que si bé no els assoleix d’una manera definitiva o èpica, els ha pogut experimentar; alguns fugisserament, però tots plenament.

La novel·la està ambientada en el període d’entreguerres, comprenent l’inici de la Primera Guerra Mundial fins el final de la Segona. Així, entre mig de dos dels esdeveniments més importants de la història recent, s’alça la individual i anònima figura d’Stoner, de la que entenem la seua rellevància, tant en el seu cercle més proper, com com a figura representativa de la integritat i honestedat front a un món que es rendeix a uns nous valors frívols i a la barbàrie.

La virtuositat de Williams per concentrar tota l’essència d’un personatge en tan poques pàgines és aclaparadora. A través d’un llenguatge senzill, sense floritures, aconsegueix endinsar el lector en les gràcies i desgràcies de la vida del protagonista. Tot i que amb una frase del narrador poden haver passat més de vuit anys en la història, no tenim la sensació que ens hagem perdut res, ja que sabem emplenar les el·lipsis i assaborir els moments claus d’Stoner que l’autor ha decidir mostrar-nos.

La novel·la de John Williams és una història d’amor i passió per la literatura, per la saviesa, per la vida i pel miracle de l’existència. És una reivindicació de les vides anònimes que decideixen anar contracorrent, que decideixen romandre fidels als seus principis i que acaben sent, potser per aquesta raó, oblidats, o recordats estranyament pels seus coneguts.  

“You must remember what you are and what you have chosen to become, and the significance of what you are doing. There are wars and defeats and victories of the human race that are not military and that are not recorded in the annals of history. Remember that while you’re trying to decide what to do.” *

* "Has de recordar què eres i en què has triat convertir-te, i la importància del que estàs fent. Hi ha guerres i derrotes i victòries de la Humanitat que no són militars i que no estan registrades en el annals de la Història. Recorda-ho quan tractes de decidir què fer.”

Aquestes flors són ciclàmens

Llig-lo si... vols reenamorar-te de la literatura
Fuig si... no t'agrada plorar al final dels llibres

La salvatge (Isabel-Clara Simó)

Continuamos con Isabel-Clara Simó y el precioso proyecto Adopta una autora. La tercera novela que he leído de la autora valencia, al menos en mi etapa adulta, ha sido una de sus obras más traducidas, si no la que más. Concretamente, La salvaje se ha traducido al alemán, al castellano, al francés, al italiano, al neerlandés y al sueco.

En esta ocasión, Simó reformula o aporta una nueva y macabra visión al mito del Pigmalión. Si habéis visto la película de 1938 o su adaptación más famosa con Audrey Hepburn, My fair lady, sabréis más o menos de qué hablo. Este mito, que tiene su origen en Las metamorfosis de Ovidio, narra la búsqueda de la mujer perfecta por parte del protagonista. Al no encontrarla, decide dedicar su vida a la escultura, hasta que un día acaba esculpiendo a Galatea, de la que se enamora por su belleza. Afrodita, viendo el amor que Pigmalión profesaba por su obra, la transforma en una mujer real. Este mito se ha reproducido muchísimas veces para representar la creación de vida artificial, como en Frankenstein (Mary Shelley), o para ilustrar el proceso de transformación y adiestramiento de una persona según el ideal de quien le enseña, como pasa por ejemplo en Miss Agente Especial (Donald Petrie) o en este novela. 

Fotograma de la película Pygmalion (1938) dirigida por Anthony Asquith y Leslie Howard

Dorothy llega con catorce años, huyendo de Estados Unidos, a casa de Mateu, un hombre rico de unos sesenta años que vive en Barcelona. Por petición de un amigo, Mateu la acoge en su casa y decide formarla e instruirá en modales y aficiones. El tiempo va pasando y, al mismo tiempo que su relación se va estrechando, se van creando también lazos de dependencia entre ellos: él, al creerse su creador la quiere sólo para él, y a Dorothy (ahora Dolores) le halaga recibir tantas atenciones y ya no puede concebir su existencia sin él. Aunque esto nos pueda recordar al clásico argumento de profesor y alumna, Simó va mucho más allá, pues nos muestra el lado más oscuro, más malévolo y más obsesivo del famoso mito.

La salvaje no deja de ser un thriller, una novela que empieza en clave de comedia o de historia familiar, y acaba convirtiéndose en una narración terrorífica. Eso sí, todo muy poco a poco a través de una transición tan sutil que si nos despistamos nos abemos cómo hemos llegado allí.

Puede parecer que las tres lecturas que llevo hechas de Isabel-Clara Simó no tienen mucho en común (Julia trata sobre una mujer en el Alcoy del siglo XIX y Mujeres es una conjunto de relatos de humor), sin embargo he podido encontrar ya algunos puntos de encuentro: aparte del hecho de que los tres libros están protagonizados por personajes femeninos, siempre encontraremos flotando en la narración la voz inconfundible de la autora; una voz con mucha carga feminista, un poco moralista y maternalista, que refleja muy bien la cultura popular y la sabiduría de la calle.

No nos encontramos ante una lectura exigente, llena de matices y que dé lugar a numerosas interpretaciones. Creo que es una novela perfecta si nos apetece sufrir un poco, si queremos correr para saber qué pasará finalmente con los personajes. Reconozco que por temática y por la claustrofobia que me ha transmitido no ha sido una lectura demasiado placentera para mí, pero no descarto (y mirando el número de traducciones lo tengo claro) que no se pueda convertir en una novela agradable para quien quiera adentrarse en las sospechas y obsesiones de La salvaje.

Estas flores son  Lycianthes rantonetii

Léelo si... te apetece una lectura de intriga y que te atrape

Huye si... no te gusta leer sobre relaciones tóxicas y dependientes

___________________________________________________________

Continuem amb Isabel-Clara Simó i el preciós projecte Adopta una autora. La tercera novel·la que he llegit de l’autora valenciana, almenys en la meua etapa adulta, ha sigut una de les seues obres més traduïdes, si no la que més. Concretament, La salvatge s’ha traduït a l’alemany, al castellà, al francès, a l’italià, al neerlandès i al suec.

En aquesta ocasió, Simó reformula o aporta una visió nova i macabra al mite del Pigmalió. Si heu vist la pel·lícula de 1938 o la seua adaptació més famosa amb Audrey Hepburn, My fair lady, sabreu més o menys de què parle. Aquest mite, que té l’origen en Les Metamorfosis d’Ovidi, narra la cerca per part del protagonista de la dona perfecta. Com no la troba, decideix dedicar la seua vida a l’escultura, fins que un dia acaba esculpint Galatea, de la que s’enamora per la seua bellesa. Afrodita, veient l’amor que Pigmalió professava per la seua obra, la transforma en una dona real. Aquest mite s’ha reproduït moltíssimes vegades per a representar la creació de vida artificial, com en Frankenstein (Mary Shelley), o per il·lustrar el procés de transformació i ensinistrament d’una persona segons l’ideal de qui l’ensenya, com passa per exemple en Miss Agente Especial (Donald Petrie) o en aquesta novel·la. 

Fotograma de la pel·lícula Pygmalion (1938) dirigida per Anthony Asquith i Leslie Howard

Dorothy arriba amb catorze anys, fugint d’Estats Units, a casa de Mateu, un home ric d’uns seixanta anys que viu a Barcelona. Per petició d’un amic, Mateu l’acull en casa i es decideix a formar-la i instruir-la en modals i aficions. El temps va passant i, al mateix temps que la seua relació es va fent més estreta, es van creant llaços de dependència entre ells: Mateu, al creure’s el seu creador la vol sols per a ell, i a Dorothy (ara Dolores) li afalaga rebre tantes atencions i no pot concebre ja la seua existència sense ell. Tot i que ens pot recordar a l’argument clàssic entre professor i alumna, Simó va molt més enllà, ja que ens mostra el costat més obscur, més malèvol i més obsessiu del famós mite.

La salvatge no deixa de ser un thriller, una novel·la que comença amb clau de comèdia o d’història familiar i acaba esdevenint una narració terrorífica. Això sí, tot molt a poc a poc a través d’una transició tan subtil que si ens despistem no sabem com hem arribat allí.

Potser pot semblar que les tres lectures que duc fetes d’Isabel-Clara Simó no tenen massa en comú (Júlia tracta sobre una dona en l’Alcoi del segle XIX i Dones és un conjunt de relats d’humor), però he pogut trobar ja alguns punts d’encontre: a part del fet que els tres llibres estan protagonitzats per personatges femenins, sempre trobarem surant en la narració la veu inconfusible de l’autora; una veu amb molta càrrega feminista, un poc moralista i maternalista, que reflexa molt bé la cultura popular i la saviesa de carrer.

No ens trobem davant d’una lectura exigent, plena de matisos i que done lloc a nombroses interpretacions. Crec és una novel·la perfecta si ens abelleix patir un poc, si volem córrer per saber què passarà finalment amb els personatges. Reconec que per temàtica i per la claustrofòbia que m’ha transmès no ha sigut una lectura massa plaent per a mi, però no descarte (i mirant el número de traduccions ho tinc clar) que no es puga convertir en una novel·la agradable per a qui vulga endinsar-se en les sospites i obsessions de La salvatge.

Estes plantes són Liciantes de Rantonnet

Llig-lo si... t'abelleix una lectura d'intriga i que t'atrape

Fuig si... no t'agrada llegir sobre relacions tòxiques i dependents

El hombre que se enamoró de la luna (Tom Spanbauer)

Sempre és difícil escriure una ressenya quan els sentiments que t’aporta la lectura són contraposats, o penses que no has acabat de captar tot el sentit del llibre. En aquest cas, es tracta de El hombre que se enamoró de la luna, de Tom Spanbauer. El vaig triar, no pel resum tan estrany de la contraportada, sinó per les valoracions absolutament positives que havia vist feia poc per internet.

Moltes de les ressenyes que he llegit de la novel·la comencen o acaben amb un comentari com aquest: “recomanat sols a persones amb la ment oberta i sense prejudicis”. Bé, jo crec que forme part d’aquest grup, i hi ha detalls, escenes de la història, que han sigut massa per a la carabassa, si m’ho permeteu. El hombre que se enamoró de la luna té com a context històric el far west d’Estats Units, sí, el de les pel·lícules d’indis i vaquers, i té com a protagonista a Cobertizo, un jove orfe que viu al prostíbul on treballava la seua mare. Quan arriba a la pubertat, ell mateix també comença amb l’ofici, on té molt d’èxit entre els homes de la contornada.

El fil argumental de la novel·la és la cerca de la identitat: qui som?, d’on venim?, quin és el nostre destí?, per què existim? Així, el nostre protagonista, fill d’un home blanc i d’una dona índia, emprèn un viatge quasi espiritual per respondre aquestes preguntes que tots portem a dins. A casa i gràcies al seu viatge, coneix el que ell anomena la seua família: l’ama del prostíbul on viu, una dona que hi treballa i un cowboy del qui sospita que és el seu pare.

Spanbauer ens descriu un entorn primitiu, que ens pot semblar estrany pels impulsos no frenats i la no-racionalitat dels personatges. Ens trobem davant d’una sexualitat sense estigmatitzar, molt mística, i explícita, també. Assistim a violacions, prostitució, mutilacions i assassinats, però també experimentem l’amor fraternal, la bellesa i una ànsia de llibertat emocionant. La tragèdia vergonyosa dels natius americans i l’extermini dels búfals també està present en la història, que no deixa de tindre com a rerefons l’aniquilació d’una antiga, natural i indígena manera de viure per a la implantació forçada d’una societat decorosa, fanàtica i plena de prejudicis.  

El hombre que se enamoró de la luna m’ha paregut un relat hipnòtic, simbòlic i, al cap i a la fi, bonic i entendridor per moments. No obstant això, aquesta novel·la m’ha costat molt de llegir, algunes escenes de violència, però també de sexuals, han sigut molt difícils d’empassar. I no, crec sincerament que no sóc una lectora de ment tancada, però m’era complicat agafar el llibre de la taula cada vegada per reprendre la lectura i saber que m’anava a trobar escenes tan cruentes com les que havia deixat a mitges el dia anterior. Reformule l’avís, doncs: recomanat sols a persones que tinguen estómac per llegir una història preciosa sobre la identitat i la llibertat, però també sobre la humanitat més primitiva i despietada.

Aquestes flors són buguenvíl·lees

Llig-lo si... vols llegir una novel·la diferent i allunyada de les teues lectures habituals

Fuig si... t'és difícil llegir sobre violència, sexe explícit i/o mort

Amsterdam (Ian McEwan)

Ian McEwan s'ha convertit en una aposta segura de lectura breu, entretinguda i intel·ligent. Així que quan veig una novel·la seua a les prestatgeries de la llibreria, té moltes probabilitats d'acabar en les meues mans. Ara li ha tocat a Amsterdam, que va guanyar el Premi Booker (un dels premis literaris més reconeguts) en 1998.

Amsterdam ens trasllada a un moment de la vida de dos amics íntims, que a la vegada son examants de la mateixa dona, Molly, morta després d'una malaltia neurodegenerativa. Un d'ells és Clive, un compositor molt reconegut que està preparant la simfonia que marcarà un punt d'inflexió en la seua carrera. L'altre amic, Vernon, és el director d'un periòdic de línia progressista, en contra del partit en el poder. Tal com em té acostumada McEwan, als dos amics se'ls presenten dos dilemes morals que els posaran un en contra de l'altre de manera dràstica.

Si a La llei del menor l'autor explora les particularitats del dret de família amb passatges sencers sobre la redacció d'una sentència, a Amsterdam l'obsessió és la música clàssica i l'ètica periodística. Ens trobem davant d'una novel·la sagaç, que ens va ensenyant a poc a poc les preocupacions dels protagonistes, les seues sospites i el seu desassossec creixent conforme va avançant la trama. L'autor també ens delecta amb unes descripcions precioses i acuradíssimes sobre la creativitat i la construcció d'una peça musical.

Tot i que es llig molt i molt bé (llegir la prosa de McEwan sempre serà una delícia) el final m'ha malmès un poc la història. Es tracta d'un desenllaç, per al meu gust, precipitat i esbojarrat. Crec que és la solució per la que s'ha optat no es correspon amb la intriga que s'anava cuinant durant la resta de la novel·la. Vaja, ha sigut un poc decebedor, ja que la història anava in crescendo i l'estava gaundint molt fins eixe moment.

En fi, no perquè no m'haja agradat el final us deixe de recomanar Amsterdam. És un llibre molt curtet, excel·lentment escrit i amb un argument interessant. Els dilemes que es plantegen, les decisions preses i les seues conseqüències han mantingut la meua atenció durant tota la lectura. No obstant això, si voleu començar amb McEwan, aneu directament a La llei del menor: trobareu més emoció, una història amb més lògica i millor construïda i una protagonista molt més humana i rodona.

Aquestes flors són margarides híbrides

Llig-lo si... creus que és el moment per a un lectura ràpida, però intel·ligent
Fuig si... esperes un final a l'altura de la resta de la novel·la

El llibre de la senyoreta Buncle (D.E. Stevenson)

Fora plou a bots i barrals i entre a una llibreria on totes les obres són d’un color gris perla. Resseguisc els títols de les prestatgeries amb els dits i trobe una novel·la que venia acosant-me des de feia temps, que m’havien dit que era molt divertida i molt amena. Torne fora i intente protegir com puc la meua nova i preciosa adquisició: El llibre de la senyoreta Buncle, de D.E. Stevenson.

Sabeu aquests pobles xicotets, on normalment no passa mai res rellevant, on els habitants són generalment gent major, amb secrets que guarden tota la vida, amb xafarderies i rancors que no tenen fi? Doncs la novel·la de hui té lloc en un d’aquests indrets que tant han inspirat a la literatura (vegeu Sherwood o Strout, per exemple). El poblet de la senyoreta Buncle és Silvestream, que no es diferenciaria massa de qualsevol altre poble del món, si no fóra perquè un bon dia la protagonista decideix escriure una novel·la sobre els seus veïns.

Barbara Buncle s’ha quedat sense ingressos i ha pensat que una bona manera de guanyar diners és escriure un llibre. Com no té imaginació, sols ha pogut escriure sobre persones que coneix, això és, el veí que tracta fatal la seua dona, la senyora més respectada del poble i el seu passat indecorós, o la dona que té un secret per tal que la seua melmelada quede perfecta. Un editor s’interessa pel llibre i, entre crítiques contradictòries, es converteix en tot un best seller, que finalment arriba a les mans dels seus protagonistes. La irrupció de la novel·la trenca la tranquil·litat del poble i comencen a esdevindre situacions grotesques, ridícules i còmiques, sobretot. Els habitants de Silvestream es veuen despullats de les seues carcasses i totes les seues debilitats i secrets van quedant al descobert gràcies a l’agudesa de l’autora.

El llibre de la senyoreta Buncle és una història per gaudir, per somriure, per passar-ho bé. És un llibre dins d’un llibre, una novel·la d’espills, on la ficció és un reflex de la realitat, però la realitat també imita la ficció, ja que els personatges es comporten d’una manera concreta arrel de la lectura del llibre, però també imiten les accions dels seus alter ego literaris. Una cucada de lectura, plena d’humor anglès, de personatges memorables i d’escenes delirants. Us l'aconselle calorosament si voleu passar uns dies tranquils, agradables i amb un somriure permanent als llavis.

“Barbara Buncle donà una ullada a l’habitació i mirà totes les seues titelles, congregades amb l’objectiu de revelar el seu creador. Es va preguntar si mai cap altre autor s’havia trobat davant d’aquella curiosa visió. Seria emocionant escriure una obra de teatre per poder veure les pròpies creacions revestides de mortalitat, però un teatre sempre serà un xic decebedor, cap actor pot satisfer completament un autor. Açò era molt millor que qualsevol teatre, car els actors eren ells mateixos”.*

* Traducció pròpia de l'edició anglesa, la traducció de Viena Edicions segur que és molt més acurada.

Estes flors són Kalanchoes

Llig-lo si... t'agrada l'humor anglès i les històries de pobles xicotets

Fuig si... t'abelleix una història èpica, de grans emocions

The Power (Naomi Alderman)

Aquesta setmana toca una novetat ben lluenta, un llibre del que és impossible fugir quan se regiren ressenyes per Internet. Es tracta de The Power de Naomi Alderman. Aquesta novel·la ha sigut un boom editorial, almenys en el Regne Unit, on ha guanyat el Bailey's Women's Prize for Fiction i ha sigut nominada al The Orwell Prize, un premi per a la literatura política.

La premissa de la història és la següent: en el present, xiques adolescents de tot el món comencen a poder emetre descàrregues elèctriques per les seues mans. Aquestes descàrregues poden variar d'intensitat, podent arribar a matar amb elles. A poc a poc, aquesta capacitat elèctrica es va estenent, fins que totes les dones del planeta posseeixen aquest poder. Que la meitat de la població, concretament la meitat femenina, puga ferir i matar a l'altra meitat ho canvia tot i intercanvia, amb el temps, els papers tradicionalment adscrits a cada gènere.

Assistim a una transformació total i progressiva de la societat. Les dones ascendeixen en la política estatal, els homes comencen a tindre por d'eixir sols per la nit i observem la cosificació dels seus cossos. Al principi, el poder adquirit serveix per recuperar els drets de les dones en zones conflictives; en Aràbia Saudí i en Índia, per exemple, les dones ixen al carrer per alliberar-se dels lligams masculins. No obstant això, i com ens ensenya l'autora, el poder és el poder el tinga qui el tinga. Així, les dones comencen a abusar de les seues habilitats, fins restringir els drets i les llibertats d'aquells qui abans les havien coartades.

La inversió dels rols de gènere (ara la dona és la forta i independent i l'home, l'objecte sexual i l'ignorant) s'ha utilitzat per a fer més patent el masclisme i les desigualtats derivades en la societat actual. Alderman ens fa replantejar-nos les concepcions de gènere que tenim i el perquè de la seua existència, i és que la Història és la història dels poderosos. Al final de la novel·la i en els agraïments, l'autora ens insinua un missatge referent a la nostra percepció del món que m'ha encantat i que li ha donat més profunditat i transcendència al llibre.

Tot i que ha hagut algun moment que m'ha semblat una novel·la de caire juvenil, la veritat és que és una història que es llig molt bé i planteja reflexions interessants. Ha sigut una lectura d'estiu molt encertada:  és lleugera, ràpida, però presenta un escenari on ens sentim identificats (i sobretot identificades) i hi aporta una perspectiva nova i efectista.

Aquestes flors són vinques

Llig-lo si... vols acabar l'estiu amb una novel·la feminista i que enganxe
Fuig si... esperes massa profunditat o un text de gran rellevància

Persuasió (Jane Austen)

Quan vull llegir una novel·la que em faça sentir com en casa, ja ho he dit vàries vegades, acudisc a les meues Brontë o a la meua Austen. Són apostes segures que em fan passar estones agradables mentre gaudisc dels seus cervells privilegiats. Dic les meues Brontë i la meua Austen, perquè tot i estar separades per un parell de segles, senc una profunda connexió amb aquestes escriptores. El fet de poder sentir la presència quasi física de l'autora, en aquest cas d'Austen, és una de les grans meravelles de la lectura i de literatura.

En fi, tot açò per a dir que he llegit la meua quarta novel·la de Jane Austen, Persuasió. Aquesta vegada venia sense haver vist cap adaptació cinematogràfica de la història, sense saber res del seu argument. Persuasió gira entorn d'Anne Elliot, una jove de 27 anys que forma part d'una família de classe alta. Òrfena de mare, Anne viu amb son pare i la seua germana major, Elizabeth. Aquests familiars destaquen per la seua hipocresia, la seua avarícia i les seues males maneres cap a Anne, l'única sensata de la família.

La història comença quan la família d'Anne s'ha de mudar per poder llogar la seua casa actual, ja que han acumulat grans deutes degut a la seu alt nivell de vida. Els llogaters resulten ser família de l'antic estimat d'Anne, a qui va refusar per les insistències del seu pare i d'una amiga íntima, per no tindre ell prou diners ni ser de família distingida. Aquest retrobament i el ressorgiment dels sentiments d'estima i de rancor pel trencament de la relació és l'eix de la novel·la.

Com sempre, quan parlem d'Austen no parlem solament de la història romàntica, sinó de les fantàstiques descripcions que fa de l'època (principis del segle XIX), de les classes socials, de les personalitats dels personatges i de les relacions que s'estableixen entre ells. Se'ns presenten persones variades i rodones: ridícules, assenyades, tafaneres, altives, exagerades i cobdicioses. Austen ens mostra el seu sentit de l'humor i la seua fina ironia a través de personatges irrisoris com Mary, la germana xicoteta de la protagonista que exagera les seues malalties perquè li facen cas, o mitjançant el pare d'Anne, que té tota la casa plena d'espills per poder veure's tothora. La situació de les dones de l'època també és criticada per l'autora.

Era impossible que no m'agradara la novel·la. L'esmolada mirada sobre les persones i les seues actituds, l'escriptura tan depurada, amb les descripcions justes per expressar exactament el que es vol dir, i una heroïna tan prudent però a qui no se li escapa res, han sigut els ingredients perfectes per gaudir enormement de Persuasió. Qui no haja llegit res d'Austen, crec que aquesta és la novel·la perfecta per on començar, ja que és curteta i té bona dosi d'humor.

"En ese momento, la propia Mrs. Croft dio un tirón a las riendas sin pensarlo dos veces y el peligro pasó sin más. Luego volvió a intervenir juiciosamente en otras dos ocasiones y gracias a ello no cayeron en un profundo surco del camino ni se dieron de bruces contra un carro de estiércol; mientras, Anne presenciaba, divertida, esta manera de llevar el coche pensando que era una buena muestra de cómo llevaba la pareja, en general, sus asuntos".

Aquestes flors són buguenvïl·lees

Llig-lo si... vols començar a llegir Jane Austen

Fuig si... penses que Austen sols parla d'embolics amorosos (tot i que si el lliges canviaràs d'idea)

El problema de los tres cuerpos (Cixin Liu)

Si hi ha un gènere literari pel que tinc debilitat és la ciència-ficció, en concret m’apassionen tres temes extensíssims i amb moltíssimes ramificacions dins del gènere: els viatges en el temps, el contacte amb extraterrestres i la intel·ligència artificial. Aquesta vegada li ha tocat el torn a El problema de los tres cuerpos, de Cixin Liu, una novel·la xinesa que s’ha convertit en tot un best-seller tant en el seu país com en occident. Com podreu endevinar, toca un dels tres temes que he comentat.

El problema de los tres cuerpos ens situa en plena Revolució Cultural durant la guerra freda en Xina, tot i que la història també transcorre en el present del país. L’autor combina perfectament aquestes dues èpoques amb els seus fets històrics verídics amb aportacions pròpies inventades. Així, el context històric té una importància vital en la història, fins al punt que un capítol clau de la trama, que marca tot el que ve després, és l’assassinat d’un professor de física per considerar-se contrarevolucionari. La filla d’aquest professor, Ye Wenjie, arrel de la mort del seu pare, plantarà la llavor del descobriment que canviarà la Humanitat per sempre.

Estem davant d’una novel·la englobada en el sub-gènere de ciència-ficció hard, ja que se’ns presenten nombroses descripcions tècniques, teories científiques i moltes referències a temes relacionats amb la física. No us preocupeu, sóc completament ignorant en aquestes qüestions i he pogut seguir la història i els raonaments perfectament, ja que sempre s’expliquen a partir de comparacions i exemples molt senzills.

M’encantaria parlar del tema principal del llibre perquè m’ha fascinat, però com que aquest no es revela fins a la meitat de la novel·la, crec que seria més convenient deixar-vos amb la intriga. Sols us done algunes pinzellades: es descriu l’ascens i la caiguda de centenars de civilitzacions, es parla d’una conspiració a nivell mundial, i es té el poder de decidir si la Humanitat, entestada en destruir-se a sí mateixa i al seu planeta, és digna de ser salvada.

A mi El problema de los tres cuerpos m'ha encantat i m’ha enganxat, però no sols això. Ha sigut la primera vegada que el meu mòbil ha registrat cerques a Google com “fons còsmic de microones”, “accelerador de partícules”, o “estructura nonadimensional”. Realment, he après algunes coses. Crec que Cixin Liu ha conformat una novel·la d’allò més original, que pot agradar tant als amants del gènere com al lector que busque alguna cosa diferent a l’habitual i de qualitat. El final de la novel·la és un ganxo perfecte per a seguir amb la segona part de la trilogia de la que forma part, que tingueu per segur que llegiré.

Estes flors són tagetes

Llig-lo si... busques una lectura sorprenent

Fuig si... estàs molt a gust amb el món real, sense estranyeses

Winesburg, Ohio (Sherwood Anderson)

Qui diga que un relat, o un recull de relats no pot arribar mai a la qualitat o a l’excel·lència d’una novel·la, primer hauria de llegir a Hemingway, o a Capote, o a Sherwood Anderson, en el cas que ens ocupa. Segurament canviaria d’opinió davant de la seua delicadesa i la seua facilitat per presentar-nos tota una vida sols amb unes poques línies. Hui us parle de Winesburg, Ohio, un conjunt de relats interrelacionats que conformen un poble d’allò més peculiar.

Anderson ens presenta un poblet de quasi 2.000 habitants de l’oest d’Estats Units a finals del segle XIX. L’obra està estructurada en vint-i-dos relats, on en cada un d’ells se’ns presenta un habitant de Winesburg. Les vides que anem llegint no són plenes de felicitat, ni de romanticisme, ja que els personatges generalment es troben en moments problemàtics de les seues vides, ja de per sí complicades. La mort, la violència, l’alcohol, el sexe són temes que es van repetint al llarg dels relats.

Winesburg està poblat per persones que se senten soles entre la multitud, que tenen dins seu una gran frustració per la vida que podien haver portat i que no han pogut viure, que viuen aïllades i pensen que ningú els pot ajudar ni ningú es pot imaginar pel que estan passant. Tot i això, no tot és drama, i ací està la gràcia. De quan en quan, i potser sols amb una frase, podem arribar a veure moments d’exaltació o alliberament, com quan una dona abandonada ix a córrer despullada baix de la pluja o quan un sacerdot redescobreix la seua fe a través d’un acte de vouyerisme.

Tot i trobar-nos davant d’un aparador molt variat de personatges, hi ha un que va apareixent regularment en quasi tots els relats. Aquest és George Willard, un jove periodista que es va convertint en el confident dels turments dels habitants del poble. Aquest és, sense saber-ho, el protagonista del poble i del llibre, al voltant del qual giren els personatges i la cronologia de l’obra, que s’acaba quan Willard abandona la població.

A mi no m’han agradat tant els contes per separat (menys el primer que m’ha paregut una meravella) sinó la sensació global que m’ha deixat el llibre, l’anar coneixent a poc a poc l’esperit del poble i els seus habitants i rellegir després xicotets fragments d’ací i d’allà per recordar els personatges. Winesburg, Ohio és d’una sensibilitat finíssima, és una finestra a les tristeses més íntimes d’uns personatges abandonats, oblidats, solitaris; que ens presenta un poble polsegós, arrugat, estrafolari, però bellíssim alhora.

“És una història ben curiosa. És una pura delícia, com les pometes rugoses que creixen als horts de Winesburg. [...] Semblen els artells de les mans del doctor Reefy. Els fas una mossegada i són delicioses. Tota la seva dolçor s’ha concentrat en una mena de porció rodona d’un dels costats de la poma. Correu d’un arbre a l’altre, pel terra gebrat, per collir les pomes arrugades i picades i omplir-vos-en les butxaques. Només els elegits coneixen la dolçor de les pometes arrugades”.

Aquestes plantes són verdolagues

Llig-lo si... t'abelleix endinsar-te en la vida més íntima d'un poble solitari

Fuig si... no vols llegir sobre personatges un poc estrafolaris

Dones (Isabel-Clara Simó)

Siguiendo con el proyecto Adopta una autora, he leído otra obra de Isabel-Clara Simó. Ahora le ha tocado el turno a Dones (o Mujeres, en la traducción castellana), un libro muy breve de relatos protagonizados por mujeres de todo tipo y con situaciones personales muy variadas.

Los relatos de Simó están liderados por mujeres muy diferentes: mujeres jóvenes y viejas, feas, gordas y delgadas, que huelen mal, ricas y pobres. Todas estas protagonistas tienen algún tipo de conflicto o secreto que encuentra su clímax al final de cada relato. Dones me ha recordado mucho a Los mejores relatos de Roald Dahl, ya que ambos están escritos con muy mala leche. Sin embargo, a diferencia de Dahl, Simó nos expone escenas más o menos creíbles propias de la intimidad del hogar o de la amistad, con mucha carga de cotidianeidad.

A través de unos diálogos repletos de expresiones coloquiales, la autora nos acerca, como si lo hiciéramos con una lupa, a la vida más privada de las protagonistas. Conocemos sus relaciones con las amigas, con los hijos, pero sobre todo con los maridos y las parejas. El misterio es que no sabemos con seguridad cómo acabarán cada una de las tramas, cómo manipularán (o se dejarán manipular) para conseguir sus objetivos. Los finales, generalmente sorprendentes, nos dejan atisbar la personalidad más escondida de las protagonistas: su fragilidad, su astucia o su secreto inconfesable.

Desde la trama que sigue la vida de una prostituta, hasta la que nos narra las preocupaciones de una ama de casa o de una presidente de una empresa, todas las historias me han sacado una sonrisa. Es refrescante tener un abanico tan variado de mujeres protagonistas tan dispares, que no se limitan a ser "sexy y seductora", "mala pieza y manipuladora" o "santa ama de casa". Isabel-Clara Simó tiene muy claro que cada mujer, cada persona, es un mundo, con todas sus virtudes y debilidades y nos lo ha querido demostrar con este libro tan divertido de relatos. Yo os lo recomiendo si queréis pasar un muy buen rato acompañados/as de las mujeres más interesantes.

Léelo si... quieres pasar un rato con unas mujeres divertidísimas

Huye si... te apetece una lectura con un poco más de entidad

___________________________________________________________

Seguint amb el projecte Adopta una autora, he llegit una altra obra d’Isabel-Clara Simó. Ara li ha tocat el torn a Dones, un recull molt breu de relats protagonitzats per dones de tot tipus i amb situacions personals molt variades.

Els relats de Simó estan liderats per dones molt diferents: dones joves i velles, lletges, grasses, primes, que fan pudor, riques i pobres. Totes aquestes protagonistes tenen algun tipus de conflicte o secret que troba el seu clímax al final de cada relat. Dones m’ha recordat molt als Millors relats de Roald Dahl, ja que ambdós estan escrits amb molt mala llet. A diferència de Dahl, però, Simó ens narra escenes més o menys versemblants pròpies de la intimitat de la llar o de l’amistat amb molta càrrega de quotidianitat.

A través d’uns diàlegs farcits d’expressions col·loquials, l’autora ens apropa, com si ho férem amb una lupa, a la vida més privada de les protagonistes. Coneixem les seues relacions amb les amigues, amb els fills, però sobretot amb els marits i les parelles. El misteri és que no sabem amb seguretat com acabaran cada una de les trames, com manipularan (o es deixaran manipular) per aconseguir el seus objectius. Els finals, generalment sorprenents, ens deixen albirar la personalitat més amagada de les protagonistes: la seua fragilitat, la seua astúcia o el seu secret inconfessable.

Des de la trama que segueix la vida d’una prostituta, fins la que ens narra les preocupacions d’una ama de casa o d’una presidenta d’una empresa, totes les històries m’han tret un somriure. És refrescant tindre un ventall tan variat de dones protagonistes tan dispars, que no es limiten a ser “sexy i seductora”, “mala peça i manipuladora” o “santa ama de casa”. Isabel-Clara Simó té molt clar que cada dona, cada persona, és un món, amb totes les seues virtuts i debilitats i ens ho ha volgut demostrar amb aquest recull tan divertit de relats. Jo us el recomane si voleu passar una molt bona estona acompanyats de les dones més interessants.

Aquestes flors són pentas

Llig-lo si... vols passar una estona amb unes dones divertidíssimes

Fuig si... t'abelleix una lectura amb un poc més d'entitat

Anna Karènina (Lev Tolstoi)

De quan en quan m’agrada llegir un d’aquests clàssic indiscutibles de la literatura universal, perquè són ja part de la nostra cultura popular, perquè encara que moltes vegades no ho sabem escoltem contínuament referències i perquè si ha arribat a l’Olimp dels elegits, segur que hi ha unes quantes raons darrere. El cas és que li ha tocat el torn a Anna Karènina, de Lev Tolstoi.

Anna Karènina tracta la història d’Anna, una dona de l’alta societat peterburguesa casada que comença un afer amb un altre home. La novel·la també gira al voltant de Levin, un home que viu al camp i està enamorat d’una jove de la ciutat. Ens trobem, contràriament al que podem pensar pel títol del llibre, amb dos protagonistes i dues trames principals: la d’Anna i la seua difícil elecció (home, fill i posició social, o l’amor i la felicitat), i la de Levin amb la seua frustració romàntica i els seus maldecaps sobre la seua hisenda i sobre el sentit de la vida.

Crec que un dels grans errors a l’hora de llegir aquesta novel·la (jo mateixa la vaig començar fa uns anys i me la vaig deixar a mitges) és el d’anhelar arribar a les parts d’Anna i obviar o menysprear la trama de Levin. És comprensible, perquè l’adulteri d’ella pot arribar a ser més atractiu que les reflexions filosòfiques d’ell, però s’han de saber estimar i apreciar ambdues històries. Al final, jo m’he enamorat d’aquesta segona trama més que de la primera i m’he endinsat en les cavil·lacions de Levin i en el seu entorn tan pur del camp en contraposició amb la ciutat.

De totes formes, la novel·la és d’una densitat aclaparadora i tenim davant nostre una gran galeria de personatges i de trames secundàries, que van entreteixint la gran història que ens presenta Tolstoi. Tots aquests personatges estan perfectament presentats amb totes les seues llums i les seues ombres, amb els seus afanys, enganys i passions. Aquests personatges són tan veritables davant dels nostres ulls, perquè darrere hi ha un narrador extraordinari, que és l’element que més m’ha agradat del llibre. Aquest narrador, omniscient, ens va revelant les intencions amagades i els sentiments més íntims dels personatges, i els contrasta amb les seues acciones i les seues paraules. Així és com els anem coneixent amb la màxima profunditat, i així és com podem albirar la hipocresia regnant de l’alta societat russa del moment.

A mi m’ha encisat anar llegint lentament sobre Levin, sobre Anna i sobre tots els seus coneguts i les seues relacions entre ells. M’ha encantat sentir com el narrador em xiuxiuejava la realitat amagada darrere els diàlegs i els comportaments dels personatges. Si voleu llegir i gaudir d’Anna Kerènina, feu-ho amb tranquil·litat, interesseu-vos pels dos protagonistes, i no sols per l’aventura d’Anna, i escolteu les paraules sàvies de Tolstoi a través del seu magnífic narrador.

[Sobre Vronski dient que té por de tornar-se ridícul] "Però sabia molt bé que als ulls de Betsy i de tota la gent del gran món no corria aquest risc. Sabia molt bé que als ulls d’aquesta gent el paper d’infortunat amant d’una noia, i, en general, d’una noia lliure podia ésser ridícul; però que el paper d’un home que empaitava una dona casada i que consagrava la seva vida a portar-la a l’adulteri, fos com fos, tenia alguna cosa de bell, de majestuós, i mai no podia ésser ridícul, i per això deixà els binocles amb un somriure orgullós i alegre, que jugava sota els bigotis, i es mirà la cosina”.

Aquestes plantes són salvies blaves (farinacea)

Llig-lo si... t'intimida llegir Anna Karènina, ho agrairàs si el lliges

Fuig si... moltes pàgines seguides de descripcions te donen urticària

Nosaltres en la nit (Kent Haruf)

A vegades, una novel·la curtíssima, d’estil senzill i sense grans aspiracions literàries (que no aspira a convertir-se en clàssic, ni en referent) arriba més endins que un d’aquells grans llibres amb renom i guardonats amb premis internacionals. Estic parlant de Nosaltres en la nit, de Kent Haruf: un text de 150 pàgines amb lletra enorme que durant els tres dies escassos que ha durat la seua lectura s’ha convertit en un bàlsam de sentiments agradables front l’estrès d’una setmana esgotadora.

Nosaltres en la nit és l’evolució de la relació entre Addie i Louis, dos veïns d’uns setanta anys que troben una segona oportunitat d’experimentar la intimitat i l’estima que proporciona una parella. Bàsicament és això. Ens trobem amb la proposició d’Addie cap a Louisk, si li abelleix dormir amb ella al seu llit alguna nit, i ens trobem amb una resposta afirmativa per part d’ell. Ambdós es van coneixent amb la franquesa que proporciona l’obscuritat de la nit i han d’anar superant els rumors que van escampant-se pel xicotet poble on viuen.

Al llegir aquest llibre experimentem tendresa, bondat i dolçor. Això no obstant també sentim frustració, potser inclús odi cap a alguns dels altres personatges, que no poden entendre que dues persones madures poden viure el que la societat ha volgut adjudicar a la joventut: passió, enamorament, la vivència de la màxima felicitat. Aquesta novel·la, que ha significat tant per a mi, ens ensenya que la joia de viure no té perquè estar relegada a la vintena o a la trentena, sinó que es pot experimentar molt més tard, quan pensem que ja ho hem viscut tot i ho hem sentit tot.

Tant si estàs passant per una mala època, com si simplement tens ganes de llegir una història dolça i esperançadora, jo te recomane Nosaltres en la nit. Te trobaràs davant d’una lectura tranquil·la, reconfortant, que estic segura que te farà un poc més feliç amb la vida que tens. És una delícia.

“A mi m’agrada, aquest món físic. M’encanta la vida física que comparteixo amb tu. I l’aire del camp. El jardí, la grava del carreró. L’herba. Les nits fresques. Estar estirada al llit a les fosques i parlar amb tu”.

Aquestes flors són equinàcies

Llig-lo si... t'abelleix llegir una història breu i dolcíssima

Fuig si... sols t'agrada llegir sobre gent jove i guapa 

La mort del pare (Karl Ove Kaunsgård)

He tardat moltíssim en poder escriure la ressenya de La mort del pare, de Karl Ove Kaunsgård. Abans d’atrevir-me a començar amb la seua lectura, havia llegit opinions boníssimes sobre el llibre i sobre l’autor, del qui s’ha dit que és el Marcel Proust de Noruega (i ho diu un crític al que aprecie moltíssim). Vaig sentir-me fatal quan, després de molts esforços, el vaig acabar i em vaig quedar decebuda: no havia gaudit de la història, se m’havia fet massa feixuc, bàsicament, no li havia trobat l’encant i l’excel·lència que tothom li atribuïa. Així, tenia dues possibilitats: fer una ressenya completament negativa o intentar descobrir què té de bo, què no he sabut veure i concloure finalment si per a mi és una bona lectura o no.

La mort del pare és la primera part d’un sextet de novel·les que es basen en la vida del propi autor titulada en català com La meva lluita (Min Kamp en noruec). El primer llibre, com podem advertir, té com a tema principal la mort del seu pare, la seua relació amb ell i l’entrada del protagonista en l’adolescència. La novel·la ens va contant el dia a dia de Kaunsgård de jove, l’entrada de l’alcohol, les festes, les xiques, els amics i la música a la seua vida, i les relacions turmentoses que tenia amb el pare. No té una trama amb intriga, no ens trobem davant de cap misteri, sols anem llegint la vida de l’autor amb multitud de detalls.

L’autor no fa ús d’una escriptura depurada o massa treballada en quant a figures retòriques i estilístiques, ja que ell mateix confessa que es tracta d’una obra escrita ràpidament, per evitar que la vergonya li poguera atrapar, perquè no tinguera l’impuls de limitar-se a ell mateix. A mi, la història tan íntima, tan normal que ens conta (no té massa d’extraordinari) no m’ha arribat a encisar o a atrapar com els ha passat a tantíssims lector, tot i que la segona part m’ha agradat molt més que la primera, potser perquè ja m’havia acostumat a l’estil de l’autor.

És frustrant no saber veure el que veuen els demés, saber que t’estàs perdent moltíssim, perquè no arribes més enllà. No obstant això, després d’escoltar-lo en directe, he pogut entendre’l millor a ell i al seu llibre; he pogut entreveure la importància de la seua sinceritat, de la seua torrencialitat, i he pogut albirar la magnitud de la seua obra.

Me quede amb un sabor agredolç per no haver arribat a gaudir per complet d’aquesta lectura, perquè sé que m’he deixat moltes coses pel camí. Què li anem a fer. Potser me done una segona oportunitat amb Un home enamorat, la segona novel·la del cicle.

Llig-lo si... t'abelleix submergir-te en la vida del protagonista

Fuig si... com jo, no saps veure més enllà de la quotidianitat que ens narra l'autor

La ridícula idea de no volver a verte (Rosa Montero)

No sé què em va animar a llegir aquesta novel·la tan peculiar de Rosa Montero, que té com a títol La ridícula idea de no volver a verte. Potser el vaig agafar de la llibreria pel títol tan suggestiu, potser perquè havia escoltat que anava sobre Marie Curie, de la que jo no sabia pràcticament res. El cas és que ha sigut una de les lectures més estranyes i emotives del que va d’any.

Aquesta novel·la, si se la pot classificar dins d’aquest gènere, fa un recorregut per la vida de Marie Skłodowska, centrat sobretot en el període que va de la mort de Pierre Curie, el seu marit, fins la seua pròpia mort. Montero exposa la vida de la científica de manera molt didàctica, fent l’èmfasi en el procés de dol de Marie per la desaparició de Pierre. L’intent d’expressió d’aquest profund desconsol és el tema principal del llibre, a través del qual l’autora va desgranant la personalitat menys coneguda de Marie i ens va mostrant, a poc a poc, com va viure i com segueix vivint ella mateixa, Montero, la mort de la seua parella. Com vegeu, el llibre és un continu paral·lelisme entre les dues dones, Curie i l’autora, que, contràriament al podríem sospitar amb malícia, està lluny de l’auto elogi.

El sentiment de dol per la mort prematura d’algú tan estimat està manifestat amb una aflicció colpidora. A vegades he hagut de deixar el llibre a banda, perquè les emocions de l’autora son desbordants, sense que hi haja un intent de contenir-les. Tot i aquest dolor, a mi m’ha encisat conèixer a Marie Curie més enllà dels seus grans descobriments: he pogut albirar la seua passió envers la ciència i el seu marit, la hipocresia i crueltat amb què la varen tractar després de la mort de Pierre, la resistència inalterable de la seua personalitat. Com Montero s’ha basat en retalls del diari de la científica (quin diari!), podem saber aquests trets del que us parle de primera mà.

A mi m’ha enlluernat la manera amb la què l’autora ens ha acostat la figura, en principi llunyana, de Marie Curie; com ens la mostra humana i com ens la presenta des d’un punt de vista completament personal i alhora ens l’exposa com un referent universal, ja que tots ens podem sentits identificats amb ella d’alguna manera. És un llibre curtíssim, curiós i amb molta càrrega sentimental

Un apunt breu: l’autora ha inclòs dins del text hashtags per etiquetar alguns dels temes principals de la novel·la. Tot i que aprecie la raó d’aquesta decisió, no m’ha acabat de fer el pes, ja que notava com si m’estigueren interrompent contínuament la lectura.

Llig-lo si... vols una lectura molt emotiva, original i personal

Fuig si... t'abelleix llegir una novel·la "normal" i sense anècdotes personals de l'autora

Assassinat a l'Orient Express (Agatha Christie)

A estes altures ja me donava vergonya no haver llegit absolutament res d’Agatha Christie. Les llibreries de segona mà són perfectes per animar-se a descobrir autors que potser no compraries en una altra situació. Perquè el veus allí a la prestatgeria, tan atractivament barat, és quasi impossible no atrevir-se amb res. Així és com em vaig animar, per fi, amb Christie.

Realment, vull llegir Agatha Christie des de que vaig veure un capítol de Doctor Who on els protagonistes la coneixen.

La meua primera lectura de la reina del crim ha sigut una de les seues obres més conegudes: Assassinat a l’Orient Express. Crec que tot el món coneix l’argument: durant una parada tècnica en un tren que viatja des d’Istanbul a Calais un dels passatgers és assassinat i es dedueix que qui l’ha matat segueix en el vehicle. El detectiu Poirot haurà de resoldre el misteri a través de diferents entrevistes amb els passatgers i mitjançant el seu intel·lecte.

Jo, que sóc amant de l’auto-spoiler, he hagut de fer un esforç quasi sobrehumà per no regirar les últimes pàgines a la recerca de la resposta al misteri. Per altra banda, tampoc volia donar-li massa voltes al tema, per por de descobrir el final i destrossar-me el colofó de la història. Ja vegeu la contradicció. El cas és que no hauria d’haver tingut por d’esbrinar l’enigma. No l’haguera endevinat mai de la vida.

M’ha encantat devorar la novel·la, passar les pàgines desitjant saber més sobre l’assassinat. He admirat la capacitat de l’autora de mantindre el meu interès, de arrancar-me un “Oh...!” i un “Ah...!” quan s’anava esclarint algun aspecte del misteri. En fi, què puc dir que no s’haja dit ja. Llegir Agatha Christie ha sigut un plaer i no puc esperar a llegir més llibres seus. 

Llig-lo si... vols una lectura ràpida i molt entretinguda

Fuig si... no t'agrada llegir sobre detallets que condueixen a la resposta final

L'estret camí cap al nord profund (Richard Flanagan)

En la Universitat vaig tindre un professor fantàstic d’Història del món actual que ens va tractar d’ensenyar que els bons no són tan bons i que els roïns no ho són sempre tant, que sempre hi ha diverses perspectives davant d’una mateixa història (tot i que les accions censurables sempre ho seran). Doncs bé, la meua última lectura m’ha recordat moltíssim a eixes classes universitàries tan reveladores: ha sigut L’estret camí cap al nord profund, de Richard Flanagan.

Aquesta novel·la, guanyadora del Booker, ens conta l’experiència d’un grup de presoners de guerra australians durant la construcció del que s’ha anomenat “el ferrocarril de la mort”, en la Segona Guerra Mundial. Aquest tren ideat pels japonesos va ser una empresa faraònica que pretenia unir Siam (ara Tailàndia) amb Burma (ara Birmània). Així, el llibre ens conta els antecedents d’un dels protagonistes, Dorrigo Evans, l’experiència en el camp de treball d'ell i dels seus companys i les seues vides després de l’alliberació. A més, també se’ns narra la vida i pensaments d’alguns dels guàrdies. Se’ns ofereix, per tant, un punt de vista múltiple que enriqueix la lectura, que la fa més diversa  i que fa patent l’horror dels presoners, les motivacions dels funcionaris i el difícil retorn dels dos grups a la vida corrent, aparentment lluny de la guerra.

Per a mi, la novel·la de Flanagan vol deixar patent l’absurditat de la barbàrie; la bestiesa del projecte dels japonesos, un pla que es va esquinçar quan els americans van llançar les bombes atòmiques. Desenes de milers de vides destrossades pel desig del màxim mandatari i última motivació dels oficials: l’emperador de Japó. Aquest, després de la guerra i contràriament amb el que va passar amb molts dels guàrdies, va seguir impune i el seu poder va continuar intacte.

L’experiència d’aquesta lectura m’ha semblat completa i molt ben portada tant pel que fa a l’estil com al contingut, ja que podem veure l’evolució dels protagonistes i la incapacitat de continuar vivint amb normalitat després d’una experiència tan intensa i terrorífica. No obstant això, no m’he acabat d’implicar amb la història, no m’he arribat a emocionar amb la narració, llevat de les escenes més cruentes. La causa d’aquest distanciament potser ha sigut l’elecció del punt de vista, que aporta diversitat però dispersa la unitat de la història. Una altra raó pot haver sigut que jo encara tenia al cap un llibre més o menys similar que vaig llegir durant aquelles meravelloses classes d’Història, Si això és un home, que m’ho va regirar tot i pel que veig encara no m’ha soltat.

En fi, L’estret camí cap al nord profund és una novel·la sobre l’amor fraternal entre homes que conviuen en la misèria, sobre la superació (i la no-superació) d’una experiència traumàtica. És un text absolutament antibel·licista que ens ensenya, ens recorda i ens consciencia sobre un de tants episodis vergonyosos de la història de la humanitat.

Llig-lo si... vols conèixer una part menys coneguda de la 2ª Guerra Mundial

Fuig si... no t'agrada llegir sobre misèria i mort

El olvido que seremos (Héctor Abad Faciolince)

El llibre d’aquesta setmana ha sigut una gran sorpresa, una prova més de que els meus prejudicis m’enganyen i no juguen gens al meu favor. El olvido que seremos, d’Héctor Abad Faciolince ha sigut una lectura dolcíssima que, contràriament al que jo pensava que anava a passar, m’ha encisat pel missatge, per l’estil i per la història.

Aquest llibre és una biografia novel·lada dels últims anys de vida del pare de l'autor, Héctor Abad Gómez, i té com a context la Colòmbia des dels anys cinquanta fins finals dels vuitanta. El veritable protagonista de la història, el pare, va ser un metge compromès amb la medicina preventiva, això és, intentava evitar les malalties a través de l’eradicació de les seues causes més profundes. Així, Abad Gómez posava de manifest la pobresa extrema i la desigualtat de la classe més baixa de la seua ciutat, Medellín, com a causes reals d’infermetats i morts prematures. L’autor ens conta com el seu pare defensava coses tan bàsiques per a nosaltres com l’accés universal a l’aigua potable o les vacunacions. Aquestes idees tan revolucionàries per al país i per a l’època li valgueren dures crítiques, fins i tot del seus companys de professió.

El protagonista, després d’una pèrdua insuportable, es volca en la reivindicació dels drets humans en una Colòmbia on l’Estat assassinava a sang freda als dissidents, als contraris a la forma de pensar i d’actuar dictada. Durant totes les pàgines de la novel·la, se’ns va dibuixant la figura polièdrica d’una persona profundament pacifista, honesta i compromesa amb la situació del seu país, que acabarà morta per culpa de les seues reclamacions i denúncies contra el govern.

Tot i que l’explicació de l’ofici del pare és fascinant, la dolçor de la narració ve de la ma de la descripció de la personalitat més familiar del pare de l’autor. El metge se’ns presenta com un pare afectuós (gens típic per a l’entorn on vivien), rialler, generós i implicadíssim amb la felicitat dels seus fills. El llibre, doncs, és una carta d'amor a un pare, una carta d'agraïment per haver-lo criat envoltat d'amor, estima, confiança i uns profunds valors i principis socials.

A mi m’ha encantat perquè me l’he cregut, perquè és real i perquè presenta sentiments i fets essencialment humans, amb una delicadesa perfecta i una emoció continguda que eriça la pell. La juxtaposició del context històric amb l’adoració de l’autor cap al pare i la personalitat tan peculiar d’aquest ha conformat una novel·la íntima, però alhora universal. El olvido que seremos és un cant a la vida, a la memòria i a la justícia que us recomane calorosament.

Llig-lo si... t'abebelleix una història dolcíssima i molt ben escrita

Fuig si... no tens cor

Big Little Lies (Liane Moriarty)

Ressenya conjunta de la novel·la i de la sèrie

Fa unes setmanes vaig veure la nova sèrie de l’HBO, Big Little Lies. La sèrie, o mini-sèrie (té sols set capítols) està protagonitzada per tres actrius impressionants: Reese Witherspoon, Nicole Kidman i Shailene Woodley. La producció també compta amb actrius i actors secundaris igualment fantàstics, com Laura Dern, Zoë Kravitz o Adam Scott. Quan vaig acabar l’últim capítol, després de veure’ls tots un darrere l’altre sense parar, em vaig quedar tan obsessionada per tot el que acabava de viure, que vaig decidir llegir la novel·la de Liane Moriarty a partir de la que s’ha basat el guió de la sèrie.

L’entrada d’avui serà una ressenya conjunta de la sèrie i de la novel·la. He pensat fer-ho així, perquè des del meu punt de vista ambdues es complementen perfectament: la novel·la aporta profunditat a la història, explicacions, raonaments;  la sèrie té unes interpretacions de luxe, música boníssima i és molt espectacular visualment.

Big Little Lies mostra la vida de tres dones molt diferents, els fills de les quals comencen primària en una escola d’un xicotet poble coster¹. Madeline té una filla adolescent d’un matrimoni anterior i dos fills del matrimoni actual². El seu ex-marit s’ha tornat a casar i ha tingut una altra filla, que va a la mateixa classe que la filla xicoteta de Madeline. Celeste destaca per la seua bellesa, però és una dona insegura de sí mateixa amb un matrimoni molt peculiar marcat per la violència. Per últim, Jane és una jove que es va quedar embarassada quan era adolescent, fruit d’una nit amb un home desconegut.

La història ve marcada per un assassinat que es produeix en una festa de l’escola organitzada per recaptar fons. A partir d’aquest moment, la història retrocedeix fins el primer dia de classe dels xiquets, on comencen a aparèixer hostilitats entre les mares, entre fills i mares i entre marits i mullers, i on comencen a haver sospitosos de l’homicidi.

La sèrie ha aplicat alguns canvis respecte a la novel·la per fer-la més visualment atractiva, per fer-la més curta i intensa, per simplificar-la un poc. Això no obstant, aquestes variacions m’han agradat, perquè marquen una diferència del llibre a la sèrie i fan que les dues experiències (lectura i visualització) siguen complementàries i no excloents. Jo vaig veure la sèrie primer, però després em vaig enganxar igualment a la novel·la, no podia esperar a arribar a casa per a llegir un capítol més.

Jo us recomane encaridament i de manera general, sense conèixer-vos, que mireu la sèrie i/o llegiu el llibre (perdó, no puc elegir). No us penseu per favor que és una història nyonya, o simple, o típica. És un relat sobre l’amistat, la violència, l’amor romàntic (no precisament del bonic) i sobre la maternitat. Tot adobat amb molta intriga i humor, que us enxamparà i no us soltarà fins que arribeu a l’últim capítol o a l’última pàgina.

¹EUA per a la sèrie, Austràlia per al llibre.

²A la sèrie, sols una xiqueta.

Llig-lo si... vols enganxar-te amb una novel·la

Fuig si... no t'agrada tafanejar en les vides dels altres