Closca de nou (Ian McEwan)

Tot i que fa temps que vull llegir La llei del menor, Closca de nou ha sigut, finalment, la primera novel·la que he llegit de l’escriptor anglès Ian McEwan. No m’he pogut resistir a la premissa que em plantejava el llibre que us duc avui, ni al seu narrador. A Closca de nou, el narrador és un fetus d’uns vuit mesos que pot escoltar tot el que passa fora de la panxa de la seua mare. Un dia, l’estrany protagonista s’assabenta de que sa mare i el seu oncle estan planejant l’assassinat de son pare.  McEwan ha creat una original adaptació lliure de Hamlet.

Coneixem a un fetus que va creixent a la panxa de Trudy. El pare del protagonista és John, un poeta i editor somiador i sense espenta, en principi. Trudy i Claude (el germà de John) són amants i tenen l’objectiu de matar a John per heretar una mansió familiar. Tot seria normal si no fóra perquè el fetus és l’únic testimoni d’aquesta conspiració. Un testimoni que passa desapercebut per tots, que està però no existeix, que escolta però no pot dir res. Com a lectors, anem descobrint de la mà del protagonista tots els plans malèfics dels dos assassins: la causa de la mort (un verí molt shakespearià), les proves exculpatòries i el pla de fugida, per si res acaba eixint malament.

El narrador –li diria pel seu nom si tinguera– es veu atrapat en el dilema de fer costat al pare i, per tant, odiar la seua mare; o estimar sa mare i acceptar l’assassinat, atès que el seu destí va lligat al de la seua progenitora. El fetus, a més, és molt culte. A força d’escoltar els podcasts que es posa sa mare, ha anat aprenent sobre geopolítica actual, història, literatura i altres temes. Discorre sobre la seua situació i les implicacions que tindrà per al seu futur: viurà els seus primers mesos a la presó? El donaran en adopció? Aquest contrast entre la realitat del protagonista, que encara no ha nascut i per tant encara no és una persona com a tal amb drets i deures, i les seues complexes reflexions sobre el món que l’envolta és realment divertit.

Closca de nou és una novel·la d’intriga, és divertida, irònica i original. Una història entretinguda contada des d’un punt de vista diferent, amb molts contrastos que us trauran un somriure alhora que passeu les pàgines ràpidament per saber com acabarà tot això. Us avance que el final m’ha encantat.

Llig-lo si... tens curiositat per saber com és un fetus narrador

Fuig si... no vols llegir reflexions geopolítiques d'un nonat

El món resplendent (Siri Hustvedt)

M’agraden les novel·les que són com cebes, això és, que tenen diverses capes i nivells d’argument i enteniment. Obres on m’imagine l’autor o l’autora plantejant un món i dient al lector “arriba fins on vulgues!”. Què farem, no me puc resistir a textos així. El món resplendent, de Siri Hustvedt ha sigut una bona lectura d’aquest tipus, plena de reflexions però amb una trama molt entretinguda.

Comencem. Harriet Burden és una artista que viu a la ciutat de Nova York. El seu marit, ja mort, va ser un important marxant d’art, un home sociable i que gaudí de reconeixement. A Burden sempre se la col·loca a l’ombra d’ell: és la parella de Fèlix, la dona de Fèlix, la vídua de Fèlix. L’obra de Burden mai ha tingut èxit, tot el contrari, ha passat desapercebuda, ha rebut crítiques negatives i se l’ha adjectivat com a naïve o cosa de poca importància. No obstant això, els lectors s'adonem prompte de que Harriet no és algú a qui s’hauria de passar per alt: és una dona amb un bagatge cultural immens, és intel·ligent, observadora, rancorosa, i moltes altes coses. Harriet és una dona polièdrica, plena d’alts i baixos, cares visibles i ocultes que es van donant a conèixer al llarg de la novel·la.

La protagonista té la convicció de que la seua obra no ha tingut èxit per ser ella l’artista, per la percepció que els crítics, el públic i els altres artistes tenen de la seua persona. Així, Harriet planteja un nou projecte artístic per provar aquesta teoria: realitzarà tres exposicions, cada una amb un artista home que farà d’autor de l’obra. Quan aquestes hagen triomfat, ella podrà revelar-se com la veritable artista i el món artístic li haurà de fer cas d’una vegada.

La novel·la de Siri Hustvedt té com a tema principal les percepcions. En què ens fixem quan mirem alguna cosa: parem esment a la cosa en sí? Al context en el què està inclosa? A la persona que l'ha creada? Totes són correctes? Què és més important per a nosaltres: l’obra o l’artista? Potser obra i artista són inseparables. Aquestes preguntes es van reproduint al llarg de tota la història i ens van submergint en la complexa estructura de la novel·la, que és un dels aspectes que més m’ha agradat del text. La novel·la com a tal se’ns presenta com un treball d’investigació realitzat per I.V.Hess sobre Harriet Burden i el seu últim projecte. Aquesta investigació inclou fragments d’unes llibretes tipus diari de Harriet, entrevistes amb els seus fills i amics, i articles i ressenyes vàries sobre la seua obra i la seua persona. A través de tots aquests narradors ens fem la idea (ens creem una percepció) de qui és Harriet i de com va acabar aquest projecte tan especial, i ens endinsem en aquest món perfectament construït, autoreferencial, que ha creat Hustvedt.

En fi, El món resplendent és una novel·la complexa (que no complicada), amb moltes reflexions interessantíssimes, amb una trama que enganxa i que supura intel·ligència i singularitat. Si us agraden les novel·les a capes i els narradors múltiples (però mai confusos), doneu-li una oportunitat, perquè us agradarà.

Llig-lo si... vols llegir una novel·la complexa que supura intel·lectualitat
Fuig si... no t'agraden les notes a peu de pàgina. De veres, fuig.

Brooklyn (Colm Tóibín)

Feia temps que no devorava una novel·la tan ràpidament: últimament li estic donant més temps a cada llibre, intentant  que l’ànsia no minve la qualitat de la lectura. Però Brooklyn de Tom Cóibín és una història dolça, curta i que es llig quasi sense adonar-se’n.

Brooklyn és la història d’una jove irlandesa que emigra a Nova York als anys cinquanta. Eilis deixa enrere la seua mare, la seua germana major i el seu xicotet poble per anar a la terra promesa, on li espera un treball en uns grans magatzems. No vull parlar massa de l’argument, perquè al ser una novel·la tan curta (dues-centes i poquetes pàgines) us revelaria coses que més val descobrir durant la lectura.

Es tracta d’una novel·la on observem el pas de la infància/adolescència a l’adultesa: Eilis s’instal·la lluny de la família, en un lloc inhòspit, per començar una vida ella sola. No obstant això, el tema principal de Brooklyn és la immigració: el fet de deixar enrere la llar per construir una de nova en un altre país. M’ha agradat especialment com l’autor ens explica el fet de tindre un peu en cada lloc, però no viure en cap dels dos realment: Eilis enyora dolorosament sa casa, però va edificant tota la seua vida als Estats Units. La descripció de la nostàlgia està molt ben feta: Cóibín ha sabut retratar la melangia de trobar a faltar la calidesa d’estar en casa.

Deixant de banda les reflexions sobre la nostàlgia, he trobat que a la novel·la li faltava un poc de substància. Potser és que jo venia de llegir a Nadejda Mandelstam, que va tindre una vida tremenda, i les aventuretes amoroses d’Eilis i les seues modestes desgràcies quotidianes m’han semblat buides, sense massa sentit, sense finalitat. La personalitat de la protagonista també m’ha semblat massa plana: quasi ninguna de les decisions que pren en la història ve donada per una motivació pròpia, és més bé una dona conduïda per les circumstàncies i per les voluntats dels homes que l’envolten.

Des del meu punt de vista, Brooklyn és una novel·la bonica, lleugera i de lectura molt ràpida, però no és una història memorable, ni un llibre on puguem veure personatges complexos amb grans evolucions. Una novel·la per passar una estona relaxada.

Llig-lo si... t'abelleix una lectura bonica i lleugera

Fuig si... busques alguna cosa amb més entitat i una protagonista amb substància

Contra tota esperança (Nadejda Mandelstam)

Qui m’haja vist les últimes setmanes s’haurà fixat en el llibre gruixut que duia sempre a les mans i com el punt de llibre avançava lentament cap al final. El llibre d’avui m’ha sobrepassat: per temàtica, per la meua mancança de coneixements previs que s’han de tenir per entendre aquest llibre en tota la seua complexitat, per tot. Contra tota Esperança són unes memòries que va escriure Nadejda Mandelstam als anys cinquanta, que narren la vida d’ella amb el seu marit, el poeta Òssip Mandelstam, durant els anys trenta del segle passat a la Unió Soviètica.

L’autora descriu la repressió que sofria la intel·lectualitat dissident del discurs oficial de l’Estat. L’arrel, o l'excusa, de la persecució concreta al poeta (i de retruc, a la seua dona) va ser un poema que va dedicar Òssip a Stalin. Nadejda ens conta de primera mà la censura, la tortura, les detencions, l’exili, l’assassinat, els camps de treballs forçats, l’empresonament i l’espionatge que sofrien aquells qui gosaven anar contra el govern, que ho controlava tot i marcava la visió única que el país sencer havia de tindre.

L’escriptora descriu, amb tot luxe de detalls, la vida intel·lectual de l’època: aquells que s’adaptaven a les noves directrius que marcava el poder i, per tant, la seua vida pujava de qualitat exponencialment; i aquells que no es mostraven d’acord, que no seguien els dictàmens dels poderosos. Aquests últims passaven gana, perdien l’habitatge, eren exportats o altres coses pitjors. Nadejda posa noms i cognoms a aquest dos cercles, a través d’un gran exercici memorialístic que sols pot eixir d’una ment completament lúcida, una ment que desgrana l’època que va haver de sofrir, per mostrar les barbaritats que succeïen davant de tots, i de les que eren gairebé molts d'ells, d’una forma o altra, còmplices.

A Òssip Mandelstam l’arrestaren el 1934 per deixar-lo en llibertat poc després amb la prohibició de no poder viure en les dotze ciutats més grans de Rússia. Així, el matrimoni s’instal·là a Vorónej, un poblet als afores del país. Ambdós varen malviure durant tres anys, atès que ningú els volia contractar, ni per descomptat, publicar cap escrit del poeta. Tornaren a arrestar Òssip, ja per última vegada. El dugueren a un camp de trànsit i allí mor a finals del 1938. Nadejda, per la seua banda, es va convertir en nòmada, va anar canviant de casa i de ciutat, per evitar que se l’enduguen. Després de vint-i-cinc anys de la mort del seu marit, la deixaren tornar a Moscou, on va escriure aquestes memòries.

A la contraportada del llibre llegim “aquest llibre és una bella història d’amor”. He tardat en descobrir que ací amor no significa romanticisme, tal i com l’entenem normalment. L’amor ací es tradueix en comprensió (Nadejda ens explica tots els processos creatius del seu marit, els significats de la seua poesia, etc). Però sobretot, amor ací és memòria: Nadejda es va memoritzar els poemes del seu marit perquè no es fiava de les còpies impreses i volia que l’obra romanguera el més intacta possible. També la memòria juga un paper imprescindible en aquest llibre: l’autora posa molt d’èmfasi en el fet de recordar, de cara a les generacions posteriors, la perversió del seu país, la perversió de la revolució i, sobretot, la perversió dels valors humanístics, que ella tant defensa, amb la intenció de que no es torne a repetir res semblant.

En fi, Contra tota esperança no és una lectura que es puga llegir amb lleugeresa. És lenta, és molt detallada i calen uns mínims coneixements sobre l’època per seguir-la amb una certa facilitat. És un llibre que ho regira tot i que ens deixa reflexions importantíssimes sobre què és viure en una situació límit, i com les paraules por, esperança i memòria poden cobrar una nova dimensió. Podria escriure més paràgrafs, però no puc abastar tots els temes que toca aquest llibre. Així que ja sabeu, si voleu un vertader repte literari i personal (no ens enganyem, és un llibre difícil) llegiu a Nadejda Mandelstam.

Llig-lo si... vols conèixer la dura realitat de la Unió Soviètica

Fuig si... no vols calfar-te el cap amb noms propis, dates i fets històrics

Resérvame el vals (Zelda Fitzgerald)

Mentre llegia el llibre que us duc avui, tenia un dilema sobre què dir a qui em preguntava què estava llegint en eixe moment: sempre deia “Llisc Resérvame el vals, de Zelda Fitzgerald”, i després d’un silenci, afegia “l’autora és la dona del d’El Gran Gatsby”. Perquè feia aquest afegit? Era un intent de contextualitzar el llibre o era un intent de justificar l’elecció de lectura?

És important saber que l’autora de Resérvame el vals era la dona de F.Scott Fitzgerald? És important comentar-ho, fer comparacions? En aquest cas, sí, ja que la vida i l’obra d’ambdós estan estretament lligades. Zelda Fitzgerald va construir la seua única novel·la a partir d'experiències reals i pròpies, de retalls de la seua vida de soltera i de la seua vida amb el seu marit. Ell, per la seua banda, va fer el mateix en moltes de les seues obres i es va inspirar en la seua dona (i en els seus diaris personals) per construir alguns dels seus personatges femenins més memorables. Així, quan el famós escriptor va llegir la novel·la de Zelda (ja acceptada per l'editor) i va veure que el material utilitzat per ella era el mateix en el que s’havia basat ell per escriure Tendra és la nit, es va enfurismar i va demanar fer canvis en la novel·la. Podem llegir i gaudir Resérvame el vals sense saber aquesta informació? Sí, per descomptat, però jo crec que és interesant conèixer aquestes coses.

Resérvame el vals narra la infància, joventut i adultesa d’Alabama, alter ego de l’autora. Se’ns conta la vida d’una xiqueta mimada i estimada per tots, protegida per un pare estricte i una mare, diguem, peculiar. La novel·la ens conta com la protagonista coneix a David (un pintor famós) i com es casen, tenen una filla i viatgen d’EUA a Europa, en l’època d’entreguerres. Alabama, a l’ombra de l’èxit del seu marit i allunyada completament de les tasques domèstiques, es lliura finalment a la dansa, on tracta de triomfar pels seus mèrits propis.

Jo crec que la bellesa (i és que és una novel·la bellíssima) d’aquesta novel·la no rau en la trama, sinó en l’estil, les descripcions, els diàlegs i l’atmosfera que crea l’autora. Z.Fitzgerald escriu amb una prosa gairebé poètica, creant imatges mentals i símbols molt poderosos. Aquest estil, complicat al principi de la lectura, ha causat que jo no entenguera massa bé alguns passatges, que alguns els haja d’haver llegit varies vegades per captar el que estava passant i que d’altres m’hagen encisat pel seu significat i la seua subtilesa. L’autora ens parla de la passió per l'art, de l’amor romàntic i de l’amor als pares, de la frustració i de la vida –així en general– a través d’una veu tan potent com diferent al que estem acostumats.

Resérvame el vals és una novel·la per llegir i rellegir tranquil·lament, sense presa, assaborint els significats amagats dels diàlegs més aparentment frívols i desenfonyant el sentit dels passatges descriptius, quasi poètics. Llegim a Zelda Fitzgerald com a escriptora talentosa, diferent i independent, amb un estil totalment propi i una personalitat singularíssima, que traspassa les línies del text.

[Sobre buidar els cendrers] "–Es muy expresivo de lo que hago yo misma. Simplemente lo junto todo en un montoncito que he etiquetado como «el pasado», y después de vaciar ese depósito profundo que un día fui, estoy lista para continuar”.

Llig-lo si... vols llegir sobre els feliços anys vint des d'una altra perspectiva

Fuig si... no vols una prosa difícil i enrevessada (però poètica i preciosa)

Les pereres fan la flor blanca (Gerbrand Bakker)

Supose que hi ha moltes maneres d’escriure sobre el dolor. La que jo coneixia més a fons és la manera dramàtica, la llàgrima fàcil*, la que sap perfectament quines cordes tocar per fer-nos sentir malament. Amb Les pereres fan la flor blanca he descobert una altra forma d’expressar la tristesa. Bakker conta un fet veritablement dramàtic des de la quotidianitat, un dia a dia d’acceptació i resignació amb un estil que m’ha encisat.

En aquesta novel·la curtíssima se’ns narra un accident de cotxe que pateix una família composta pel pare, dos fills bessons adolescents i un fill més xicotet. Aquest últim, a conseqüència de l’accident, es queda cec. La família, amb la mare invisible durant anys, ha de transformar la seua vida per fer lloc a l’obscuritat de Gerson. Aquest, al seu torn, lluita i es resisteix a la seua nova condició.

Com vegeu, es tracta d’una situació dramàtica, no obstant això, l’escriptor sap enfocar-la des del punt de vista dels xiquets, a través d’un llenguatge, uns diàlegs i unes descripcions senzilles, però plenes de significat. Podem apreciar perfectament el dolor dels protagonistes, un dramatisme que contrasta amb la simplicitat aparent de la narració. Bakker sap contenir l’aflicció en un llenguatge lacònic, que lluny de limitar-nos, ens apropa més a la realitat de la família.

Aquesta novel·la ha sigut un xicotet descobriment. Un llibre ple de tendresa, estima i comprensió. És una història trista, no precisament esperançadora, però que ens conta la vida tal com és, sense floritures i donant-li tota la importància que té. Una joieta.

*Vegeu Tan poca vida per a més informació.

Llig-lo si... vols una lectura tendra, molt bonica i trista

Fuig si... estàs passant per un mal moment, aquest llibre et trencarà

Estranys en un tren (Patricia Highsmith)

No us preocupeu per tants llibres sobre assassinats, no amague res estrany. Estranys en un tren el tenia pendent de feia anys ja, però mai m’havia plantejat seriosament llegir-lo, fins ara. També tenia ganes de llegir alguna cosa de Patricia Highsmith, autora estatunidenca de novel·la negra, coneguda per aquesta novel·la, per la saga de Mr. Ripley i per Carol, entre altres.

La premissa de la història del llibre d’aquesta setmana és ja clàssica: dos homes es coneixen en un tren i a un d’ells planteja l’assassinat perfecte, això és, intercanviar-se els assassinats. Bruno (l’artífex del pla) matarà a la dona de Guy i Guy matarà el pare de Bruno. Si no hi ha motius, si no hi ha relació entre assassí i víctima, és quasi impossible que els arriben a enxampar mai. Molta gent coneix aquest començament, però crec que sols qui ha llegit el llibre sap l'argument que segueix (la famosíssima adaptació de Hitchcock no té res a veure amb la novel·la). En fi, Bruno assassina la dona de Guy i després insisteix perquè Guy realitze l’assassinat que li toca. No us he fet cap spoiler! El que us he explicat passa al principi de la novel·la.

L’eix de la novel·la és la tensió que sofreix Guy per les insistències de Bruno, la culpabilitat que sent per la mort de la seua dona i el patiment general del personatge. Un altre aspecte fonamental de la història és la relació que es crea entre els dos protagonistes: Bruno és un home obsessionat per la seua mare i que depèn en gran mesura de les persones que l’envolten, especialment de Guy; Guy és una persona amb una vida normal, un home egocèntric que rebutja a Bruno, però que després l’arriba a estimar.

Si bé el plantejament és interessant, la trama de la novel·la se m’ha fet un poc feixuga. Assistim a l’assetjament incessant de Bruno i la seua necessitat d’atenció. Coneixem a Guy, torturant-se de manera exponencial. Cap al final torna un poc l’acció, però l’intermedi m’ha semblat reiteratiu. Potser és perquè el gènere no és el meu preferit. Què em digueu? Què m’he passat per alt? Personalment, jo pense que Bruno sols volia algú que l'estimara i li fera cas. Un pobre incomprès.

Llig-lo si... eres amant de la novel·la negra i vols conèixer a la reina del gènere

Fuig si... tens massa expectatives o t'encanta la pel·lícula de Hitchcock

Solterona (Kate Bolick)

Últimament les pel·lícules d’animació, sobretot faig referència a les de Disney, estan començant a canviar, però quan era xicoteta totes les meus pel·lícules preferides tenien un final clar i esperable: el xic i la xica es casaven. Eixe era el final clàssic, el moment culminant on la protagonista rebia la recompensa per totes les desgràcies que havia sofert. A Solterona, Kate Bolick reivindica la solteria, la independència de la dona per damunt d’un enllaç més o menys permanent amb un home. Bolick justifica una vida per a una mateixa, on poder desenvolupar plenament una professió i on poder créixer personalment.

Solterona és un assaig en el què l’autora fa un recorregut per les seues cinc despertadores. Bolick conta com aquestes dones, totes escriptores (periodistes, poetesses o novel·listes) han anat influint en la seua vida i en les seues decisions personals i professionals; com li han anat ensenyant, a través de les seues vides i de les seues obres, que la vida és molt més que estar en parella, que hi ha més opcions a part del matrimoni, i que la felicitat pot ser perfectament estar soltera tota la vida.

Les despertadores de Kate Bolick: Edna St. Vincent Millay, Maeve Brennan, Edith Wharton, Neith Boyce i Charlotte Perkins Gilman (dibuix propi)

L’autora ens conta en quin moment cada una de les escriptores l’ha despertada, i com han anat entrellaçant-se les experiències d’ella amb el que anava descobrint d’aquestes dones. Bolick argumenta que, efectivament, la productivitat i creativitat de Millay, Brennan, Wharthon, Boyce i Gillman s’ha vist afectada o, al contrari, s’ha vist impulsada, per estar en eixe moment o no en parella. Bàsicament, si estaven casades (de manera convencional i tradicional) en eixe moment, la producció baixava, i si estaven solteres tenien èxit. A mi, he de reconèixer-ho, algunes justificacions no m’han acabat de convèncer, però tenint en compte que Bolick ens parla clarament des de la seua experiència subjectiva, les seues idees i els seus plantejaments personals, ho he acabat acceptant, però un poc amb la distància amb la que escoltem algú a qui respectem però amb qui no compartim algunes opinions.

Kate Bolick fa algunes reflexions interessants, per exemple, per què a una dona major que està soltera ens la imaginem sola i amb la casa plena de gats? Per què no tenim aquesta imatge mental d’un home en la mateixa situació? En aquest assaig, l’autora ens anima a reivindicar el concepte de Solterona, fer-lo nostre i allunyar les connotacions negatives de la paraula. Fer que ser una solterona siga una cosa positiva, digna d’orgull i que presente una perspectiva feliç a aquelles dones que prefereixen viure una vida pròpia, sense lligaments eterns a cap home.

En fi, Solterona és una bona lectura, on es plantegen observacions curioses i justificacions que podem acceptar o no. Des del meu punt de vista, no és un llibre que ens vaja a obrir els ulls sobre la situació de la dona, però ens anima a rumiar sobre quin estil de vida volem i sobre els prejudicis que, vulguem o no, tenim presents al cap.

Llig-lo si... vols replantejar-te alguns prejudicis i convencions socials 

Fuig si... penses que aquest llibre t'obrirà els ulls i et dirà coses massa novedoses

El club de la bona estrella (Amy Tan)

Quan s’emigra a un país llunyà i es decideix formar una família allí, ha de ser difícil educar als fills entre dues cultures: què preval, les tradicions pròpies del lloc d’origen o les oportunitats i l’estil de vida del país d’acollida? És possible que en una persona convisquen les dues influències per igual? Amy Tan tracta aquest tema en El club de la bona estrella, a través de dues generacions de dones, quatre mares i quatre filles d’origen xinès que viuen als Estats Units.

Així, en aquesta novel·la conviuen quatre famílies: quatre dones xineses que han emigrat a Nord-Amèrica i les seues respectives filles, nascudes i criades als EUA. Aquestes famílies estan relacionades gràcies a un club, un grup de dones que es reuneix periòdicament per xerrar, contar-se batalletes d’un temps passat i millor i jugar al mahjong (joc de taula tradicional xinès). La novel·la comença amb la mort de la fundadora del club, Suyuan, la filla de la qual (Jing-mei) ha d’ocupar el seu lloc al tauler del joc. Tenim també a An-Mei i Rose, Lindo i Waverly, i Ying-ying i Lena. Cada una de les filles, és clar, té els seus problemes propis (divorcis, problemes al treball, vida personal dispersa); cada una de les mares conviu amb un passat difícil (matrimonis de conveniència, famílies complicades, guerres), però totes comparteixen la problemàtica de l’herència perduda de les tradicions, la incomprensió (mare-filla i filla-mare) i les diferències generacionals i culturals.

Amy Tan estructura el llibre en diversos relats, cada un destinat a un dels vuit personatges principals, els quals es van entrellaçant en alguns moments. Així, ens conta la infància de les mares i el seu viatge migratori, així com la vida de les filles i el seu present, quan ja són adultes. Les tradicions, les creences i les supersticions tenen molt de pes al llibre, però la novel·la va sobretot de les relacions entre les mares i les filles: la desconeixença de la mare com una persona real, més enllà del paper de mare; i la necessitat, per part de les mares, de comprovar que alguna cosa seua s’ha inculcat en la personalitat de les filles.  

En fi, és una novel·la lleugera, que tampoc ens introdueix molt a fons en les tradicions xineses ni en les personalitats de les protagonistes, però que ens fa viure les relacions tan complicades que tenen, causades entre altres coses pel lloc on han crescut i l’ambient que les ha envoltat: les mares parlen xinès sense saber parlar massa bé anglès i les filles directament no saben parlar xinès. Partint d’aquest fet podem entendre la comunicació tan difícil que tenen dins de la família i la impotència al veure que l’altra persona no entén el que li estan intentant explicar.

“Yo tengo la culpa de que sea así. Quise que mis hijos tuvieran la mejor combinación: circunstancias norteamericanas y carácter chino. ¿Cómo podía saber que esas dos cosas son incompatibles?”

Llig-lo si... t'abelleixen històries familiars de contrastos generacionals i culturals

Fuig si... esperes submergir-te en la cultura xinesa

A sang freda (Truman Capote)

A vegades, el ritme frenètic d’una novel·la ens espenta a una lectura ràpida, fugaç. En altres ocasions, l’estil o la història ens frenen cap a una llegida pausada i relaxada. Truman Capote, amb la seua A sang freda, ens diu que, millor, triem la segona opció: llegim a Capote amb tota la seua gràcia, finor, elegància i subtilesa tranquil·lament, per tal d’assaborir-lo amb tots els seus matisos.

Ho confesse, des de que vaig llegir Esmorzar al Tiffany's volia tornar a trobar-me amb l’escriptura del seu autor, em va enamorar, ara s’ha convertit en els meus preferits intocables. A sang freda m’ha encantat i va sobre un assassinat múltiple, argument que jo mai hauria triat si no fóra per qui firma la novel·la. Truman, en aquest llibre, fa una novel·la de no-ficció: això és, quan un escriptor conta un fet real (amb declaracions de les persones implicades, descripcions veritables) a través de l’estil propi d’una novel·la (diàlegs, construccions complexes dels protagonistes, etc.) Així, A sang freda és la narració d’un succés que va ocórrer al 1959 a Kansas, als Estats Units: l’assassinat, per part de dos homes que estaven en llibertat condicional, d’una família en la seua casa (els pares i dos fills adolescents). Capote i la seua amiga Harper Lee viatjaren fins el lloc dels fets per investigar i per recopilar informació per a la novel·la del primer.

La novel·la narra l’assassinat, la investigació policial, la fugida dels assassins i la seua captura i detenció. A través dels diàlegs entre els personatges, les confessions, les transcripcions (novel·lades) dels judicis, anem coneixent els dos assassins. L’autor ens ensenya la humanitat en la crueltat, la bellesa en la barbàrie i el sense sentit de la violència que envolta la història. A sang freda ens mostra que no tot és blanc i negre, sinó que hi ha una extensa gama de grisos que ajuden a explicar –en la mesura del que és possible– el comportament dels dos assassins protagonistes. Tot açò a través d’una escriptura elegantíssima, amb una prosa fluïda i preciosista.

En fi, tot i que el gènere no és dels meus preferits, ha valgut molt la pena tornar a entrar en el món de Truman Capote. Crec que té alguns reculls més de relats curts que llegiré sense dubtar-ho. He encertat la primera lectura del 2017, és boníssima.

Llig-lo si... t'abelleix trobar humanitat en uns fets aterridors

Fuig si... no vols sentir compassió per uns assassins

Revolutionary Road (Richard Yates)

La meua última lectura del 2016 va ser Revolutionary Road, de Richard Yates. Aquesta novel·la ha arribat de la mà de moltes recomanacions, tenia ja bones referències d’ella. I bé, no m’ha decebut. Revolutionary Road narra la vida d’una parella nord-americana que viu als suburbis de Nova York als anys 50. Yates va saber crear un ambient asfixiant, trist, veritable; l’estil de vida imperant de la classe mitjana de l’època, a través de la vida i desgràcia d’una parella jove amb dos fills.

Els anys 50 dels Estats Units anaren marcats per la fi de la Segona Guerra Mundial. Això va significar, entre altres coses, la tornada dels soldats a casa i la seua conseqüent cerca de treball estable, casa acomodada i dona i família feliç i benestant. L’home marxava a la feina per dur diners al nucli familiar i la dona es quedava a casa esperant la tornada de la parella i tenint cura de la casa. És el moment de la cultura de masses, de la societat de consum: grans cotxes estandarditzats, cases unifamiliars, electrodomèstics per a tot. Us solte aquest paràgraf amb dades molt generals, perquè l’època en la què s’ambienta la novel·la és essencial per a la trama.

Pel que fa a l’argument, els Wheeler, el matrimoni protagonista, són una parella que es va casar quan eren molt joves. Varen tindre una filla molt abans del que esperaven i han construït una vida avorrida i sense aspiracions de classe mitjana. April i Frank, tot i formar part de la comunitat dels suburbis, es creuen superiors als seus veïns i esperen que en algun moment la seua existència els oferisca alguna cosa més. Així, la parella viu en l’autoengany de que ells no són com els altres i, per tant, viuen entre aparences i hipocresia tant amb els de fora com entre ells mateixos. April i Frank fan el que siga per demostrar que ells no pertanyen a eixe grup de persones ignorants, faltes de gust i estancades en la mediocritat. No obstant això, tot i els seus anhels i les seues esperançes, es veuen atrapats en la seua situació actual: són el que són, viuen com viuen, i això no ho poden canviar, és la cara obscura del gran somni americà.

La novel·la està molt ben contada i increïblement ben escrita, ens fa sentir eixa opressió al pit per les aspiracions frustrades, l’ambient ofegant i la decepció en la parella i en la família. La història arriba a un punt límit, és com una bombolla que és va unflant fins que, de sobte, explota. Definitivament, és un llibre que us recomane sense dubtar-ho!

“Tuvo la sensación de ir hundiéndose irremisiblemente en los cojines y los periódicos y los cuerpos de sus hijos […] se puso de pie, jadeando un poco, y se quedó unos minutos en mitad de la alfombra, cerrando los puños dentro de los bolsillos a fin de reprimirse de hacer lo que le pareció la única cosa que realmente deseaba hacer: agarrar una silla y arrojarla contra la ventana panorámica. ¿Qué coño de vida era aquélla? ¿Qué sentido o qué propósito tenía, si se podía saber, una vida así?”

Llig-lo si... vols llegir una novel·la molt bona sobre el somni americà

Fuig si...vols alguna cosa alegre i sense drama

Nada (Carmen Laforet)

Quan no tinc temps per llegir, qualsevol novel·la se’m fa llarga. Li ha tocat ara a Nada, de Carmen Laforet, que sols té 275 pàgines i que no és gens feixuga. Al contrari que algunes persones que varen estudiar aquest llibre a l’institut, jo no tenia ni idea de la seua existència fins fa ben poc.

Nada es va escriure al 1944, just enmig de la postguerra espanyola, i precisament és aquest context en el què es desenvolupa la història. Tot i que la trama pròpiament dita no m’ha apassionat, el que sí que m’ha agradat, i molt, de la novel·la que us porte avui és l’atmosfera que crea l’autora, una atmosfera obscura, tancada, bruta, d’estes que m’agraden a mi (en la imaginació, és clar).

Us comente un poc de què va Nada i després alguns aspectes que vull destacar. El llibre comença quan Andrea, una jove de 18 anys òrfena, arriba a Barcelona per estudiar a la Universitat. En la ciutat catalana comença a viure amb uns familiars que tenen diguem... problemes. Andrea no sap per què, però en la casa tenen unes discussions molt fortes i un malestar intens entre ells dia i nit. Així, la protagonista viu una vida anguniosa dins del pis, mentre que a la Universitat va fent amics. Andrea arriba a Barcelona amb moltes esperances de fer alguna cosa, d’experimentar, de conèixer la vida tal com és. Aquesta animació es veu truncada per l’ambient que regna en casa, ple de crits, paraulotes, pobresa, enganys, etc.

Com vegeu, el nucli per al meu gust de la novel·la és aquest xoc entre les expectatives de la protagonista i la realitat amb la què es troba només arribar a la gran ciutat. Andrea espera molt més de la vida, espera molt més de Barcelona. En aquest punt em recorda a Ida (pel·lícula de Paweł Pawlikowski que vaig veure per pura casualitat). En aquest film, la protagonista  és una jove monja que ix del convent, coneix un xic i per un moment pensa que la seua vida acaba de començar. En un moment hi ha un diàleg entre ell i ella així:

XIC: Vine-te’n. Ens veuràs tocar, passejarem per la platja...
IDA: I després?
XIC: Després ens comprarem un gos, ens casarem, tindrem fills, comprarem una casa...
IDA: I després?
XIC: El de sempre, la vida

Un altre aspecte que m’ha agradat, si no el que més, és la descripció de l’atmosfera, que ja us avançava abans. Laforet descriu un ambient que quasi el pots olorar i tocar. Jo em sentia, mentre llegia la novel·la, com quan la cuina està bruta i me dona fàstic tocar qualsevol cosa perquè està tot apegalós i relliscós. L’etern soroll dins de la casa, amb el bebè plorant, els cops, la pols, l’olor a tancat i a humitat. Tot ho sentia com si fóra allà. 

En definitiva, Nada és una novel·la molt ben escrita, on les paraules se succeeixen amb moltíssima fluïdesa i que narra, amb tota la finor i elegància del món, una ambient horrible. 

“Me parecía que de nada vale correr si siempre ha de irse por el mismo camino, cerrado, de nuestra personalidad. Unos seres nacen para vivir, otros para trabajar, otros para mirar la vida. Yo tenía un pequeño y ruin papel de espectadora. Imposible salirme de él. Imposible libertarme. Una tremenda congoja fue para mí lo único real en aquellos momentos”.

Llig-lo si... vols llegir calamitats a través d'una escriptura refinada

Fuig si... estàs agobiat/agobiada i necessites que et pegue l'aire

Washington Square (Henry James)

Des de fa poc que vaig una vegada al mes a un club de lectura. El que més m'agrada d'aquesta activitat és el fet de llegir coses que jo mateixa no haguera elegit mai. L'últim cas és el de Washington Square, de Henry James (ací teniu la ressenya d'Els papers d'Aspern, del mateix autor). De James potser haguera llegit abans Retrat d'una dama o Una altra volta de rosca, que són de les més conegudes d'ell; no obstant això, es va elegir Washington Square, ja que la volíem comparar amb l'adaptació cinematogràfica protagonitzada per Olivia de Havilland, titulada La Heredera. Allà anem.

Washington Square tracta d'una jove, Catherine, tímida, apocada i no massa agraciada, que viu amb el seu pare i la seua tia al Nova York del segle XIX. El pare és un metge ric i reputat que va perdre la seua dona al nàixer Catherine. És una persona sarcàstica, intel·ligent i amb molta malícia, i no troba res destacable en el físic i en la personalitat de la seua filla, que més bé ha representat una decepció per a ell. Es crea, doncs, entre pare i filla una relació molt intensa: la filla viu per fer feliç al seu pare, per agradar-li, per fer-li sentir orgullós d'ella; el pare la deprecia i la tracta amb fredor i ironia. Tot canvia quan un jove atractiu, però sense fortuna, s'interessa per Catherine. Al pare no li agrada aquesta relació, ja que pensa que el pretendent sols vol els diners de l'herència de la seua filla.

La novel·la se centra, sobretot, en la personalitat de Catherine i en la seua evolució com a personatge: de com passa a dependre de l'opinió del seu pare a formar-se una visió pròpia de la seua vida i del món. Ens trobem davant d'uns personatges molt ben dibuixats, cada u amb les seues cabòries, els seus defectes i els seus objectius. El final no deixa indiferent a ningú.

Washington Square s'ha de llegir tranquil·lament per tal d'apreciar els canvis subtils en la personalitat de la protagonista i els comentaris mordaços del pare. No tenia pensat llegir aquesta novel·la, potser mai ho haguera fet, però ha sigut una bona lectura que m'ha apropat un poc més a Henry James i m'ha animat a llegir més coses d'ell. Pròximament: Una altra volta de rosca. 

Llig-lo si... t'agrada veure com evoluciona un personatge (a millor)

Fuig si... no suportes les relacions tòxiques i dependents

Americanah (Chimamanda Ngozi Adichie)

De xicoteta em fascinaven les trenes de la meua cosina, unes trenes diminutes que arreplegaven tot el cabells. Un dia li vaig preguntar a ma tia que per què li les pentinava, si s’hi tirava hores per refer-les una i altra vegada. Ella em va contestar que perquè si no li les feia, els cabells de la meua cosina no es podien pentinar de cap manera. Quina tonteria i quina barbaritat! Quin cabell pot haver en el món que no es puga pentinar? Jo no sabia que els cabells naturals de les dones (i dels homes) negres és el afro... com ho anava a saber si les dones negres a la televisió generalment duen els cabells allisats?

Abans d’acabar-me Americanah, de Chimamanda Ngozi Adichie, ja sabia que era una de les millors lectures de l’any. És un llibre gros, de més de 600 pàgines, però ensenya tant, està tan ben contat, els personatges són tan estimables, que aquestes pàgines passen volant. Americanah és la història d’una xica nigeriana en l’actualitat que se’n va a estudiar la carrera als Estats Units, per tornar a Nigèria uns quinze anys després. Americanah és el mot que designen a les persones nigerianes que han anat als EUA i tornen amb aires de grandesa.

La història de la novel·la gira al voltant de la vida d’Ifemelu, la protagonista, i d’Obinze, la seua parella de l’institut i de la universitat. Mentre que la primera se’n va a Nord-Amèrica, Obinze prova sort a Anglaterra. Els anys van passant i ells van experimentant què és allò d’anar-se’n a un país on tot és diferent i on el color de la pell de repent és un assumpte quasi vital. El tema de la raça és central a la novel·la: la diferència de tracte entre negres i blancs, el racisme que es resisteix a desaparèixer, etc. Per part d’Ifemelu també es tracta molt el tema dels cabells: per què el cabell afro és considerat poc professional, si és l’estat natural dels cabells de totes les persones afroamericanes, africanes, caribenyes...? Pista: perquè les dones occidentals tenen els cabells llisos o rissats i aquest s’ha convertit en el paradigma de la professionalitat i d’allò natural i bonic.

No sé com convèncer-vos de que llegiu aquesta novel·la, perquè us assegure que és realment bona. Jo m’he posat a la pell dels protagonistes: he sentit la necessitat d’emigrar d’un país sense oportunitats, he notat el rebuig dels països que els acollien (i després l’acceptació i l’adaptació) i he experimentat la confusió al tornar al lloc d’origen, on tot ha canviat sense ells. Americanah reivindica la importància de la visibilitat de les minories en els mitjans de comunicació, el reconeixement de les diferències entre les persones i la necessitat de la tolerància; tot amb humor, a través d’una trama interessant i amb una lectura fluïda i agraïda. Un done un consell: si podeu i teniu ganes, llegiu aquesta novel·la en anglès, ja que crec que en la traducció es perden matisos en els argots.

“Alexa, y los demás invitados [...] comprendían todos que se huyera de la guerra, de la clase de pobreza que aplastaba el alma humana, pero no entenderían la necesidad de escapar del letargo opresivo de la falta de elección. No entenderían por qué las personas como él, que se habían criado sin hambre ni sed pero vivían empantanadas en la insatisfacción, condicionadas desde su nacimiento para mirar hacia otro lugar, convencidas eternamente de que las vidas reales se desarrollaban en ese otro lugar […] estuvieran ahora decididas a afrontar peligros, a actuar ilegalmente, para marcharse, ávidas solo de elección y certidumbre”.

Ho dic seriosament, a què espereu per llegir Americanah?

Aquesta cita fa referència a l'orgull dels estadounidencs, a qui els agrada escoltar que s'ha avançat molt en el tema del racisme i que les coses (gràcies a ells) estan molt millor de com estaven. Il·lustració d'Irena Freitas.

Llig-lo si... vols tornar a apassionar-te per la lectura d'una novel·la

Fuig si... penses que el món ja està bé com està i no s'ha de canviar res

Les millors lectures del 2016

Ha arribat el moment de mirar enrere i fer un repàs a les lectures del 2016. He de dir que la majoria dels llibres que he llegit m’han agradat, tot i així he fet una llista de les deu millors lectures de l'any. Allà vaig:

1. Stoner (John Williams)

Stoner s’ha convertit en el meu llibre preferit d’entre tots. Stoner és la història d’un professor universitari: de la seua vida professional, familiar i amorosa. És una novel·la increïble, que ens posa en la pell del protagonista i ens fa gaudir amb ell i sofrir per ell. Per favor, llegiu Stoner.

Aneu a la ressenya completa.

2. Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona (Stefan Zweig)

Podria haver posat qualsevol de les novel·les que he llegit de Zweig aquest any, però he elegit aquesta per ser la que em va introduir al món de l’escriptor vienès. Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona és un llibre curtíssim, ple d’emocions intenses i grans passions. Una xicoteta joia.

Aneu a la ressenya completa.

3. Manual per a dones de fer feines (Lucia Berlin)

No podia faltar al llistat la novetat editorial de l’any. El recull de relats de Lucia Berlin són una mirada profunda a l’ànima humana. A través d’escenes molt potents, Berlin ens mostra les grans intimitats i els moments més lúcids i importants dels personatges i d'ella mateixa.

Aneu a la ressenya completa.

4. Esmorzar al Tiffany’s (Truman Capote)

Me vaig enamorar de l’escriptura de Truman Capote: la seua sensibilitat, la seua delicadesa i elegància. Les històries són precioses i els personatges són memorables. Dic històries, en plural, ja que en aquesta edició s’incouen tres relats més a part d’Esmorzar al Tiffany’s.

Aneu a la ressenya completa.

5. Allò que el vent s’endugué (Margaret Mitchell)

El novelón de l’any ha sigut, sense dubte, Allò que el vent s’endugué. Scarlett O’Hara és d’aquells personatges que traspassen les línies de la novel·la. El llibre és una història d’aventures i desventures, d’amor i de fracàs. Una lectura boníssima.

Aneu a la ressenya completa.

6. Els millors relats de Roald Dahl

Fer plorar és relativament fàcil, fer riure és molt més complicat. Roald Dahl és un mestre del relat d’humor, un mestre del sarcasme, de la malícia, de la mala llet. Aquest recull és genial per descansar del dia a dia i riure’s de les bestieses més inimaginables.

Aneu a la ressenya completa.

7. Solaris (Stanisław Lem)

A qui li agrade la ciència ficció, Solaris hauria de ser lectura obligada, per al meu gust. A mi m’ho va trasbalsar tot i ara quan mire una pel·lícula del gènere, sempre em ve aquesta novel·la al cap per recordar-me que els grans misteris no estan en altres mons sinó en nosaltres mateixos.

Aneu a la ressenya completa.

8. Orgull i prejudici (Jane Austen)

Impossible que no apareguera en aquesta llista. Orgull i prejudici és una d’aquestes històries que me sé de memòria: diàlegs, personatges, escenes, etc. Jane Austen va crear novel·les immortals, amb idees que avui en dia segueixen tan vigents com aleshores.

Aneu a la ressenya completa.

9. Germà de gel (Alicia Kopf)

Una de les grans sorpreses de l’any ha sigut Germà de gel. M’ha agradat molt, perquè és un llibre diferent, amb un estil que mescla l’assaig, el diari, la novel·la i el document d’investigació. És una demostració de que una novel·la pot ser moltes coses alhora i ser un encert.

Aneu a la ressenya completa.

10. Americanah (Chimamanda Ngozi Adichie)

Una de les últimes lectures del 2016. Americanah ha sigut un descobriment personal. M’ha mostrat tot un món que desconeixia, que és el dels immigrants negres als Estats Units en l’actualitat. Americanah tracta el tema de la raça d’una manera propera i amb humor. Molt recomanat.

Aneu a la ressenya completa.

Ara que finalitze la llista, veig que tinc preferència pels escriptors morts: Ngozi Adichie i Kopf són les úniques contemporànies! M'he deixat fora uns quants llibres que m'han agradat molt (Cims borrascosos, La plenitud de la senyoreta Brodie, Rebeca, Les hores, Persèpolis...) però en fi, elegir suposa descartar. 

Aquestes són les meues lectures preferides de l’any, quines són les vostres? Coincidim amb alguna?

Els sots feréstecs (Raimon Casellas)

Aquesta ha sigut la meua primera experiència amb un audiollibre! Mai, mai havia escoltat cap, tot i que sí sé de gent que llegeix indistintament llibres tradicionals i llibres narrats. Sincerament, tenia curiositat per saber com era allò d’escoltar un llibre: no sabia si seria una narració més dramatitzada, amb música... en fi, no tenia ni idea. He descobert que els audiollibres no estan fets per a mi, preferisc tindre el llibre davant i resseguir les línies escrites amb el meu to de veu, la meua pronúncia, les meues exclamacions. No obstant això, ha sigut una bona experiència, perquè conèixer coses noves sempre està bé.

En fi, passe a parlar ara del llibre en sí. He escoltat Els sots feréstecs, una novel·la catalana de Raimon Casellas, escrita al 1901. La història està ambientada a la zona del Vallès Oriental de Catalunya (no massa lluny de Barcelona, realment), i està protagonitzada per un capellà que és enviat a Montmany per fer-se càrrec de la parròquia d’allí, abandonada per l’anterior sacerdot uns quants anys abans. En contraposició a les bones intencions del protagonista, mossèn Llàtzer, els habitants de les rodalies són gent esquerpa, quasi sense ànima, a quin no els interessen els assumptes de l’església. Els pagesos miren amb desconfiança el rector, el tracten com a un foraster que no entén la vida i les costums de la contornada i que, per tant, no ha de clavar-se on no li importa.

Aquesta contraposició és el tema principal de la novel·la: la individualitat optimista de mossèn Llàtzer en contrast amb la tossuderia i bestialitat de la col·lectivitat que formen els pagesos; el bé, encarnat en el rector, i el mal, conformat pel poble i per Roca-Soques, una prostituta que s’hi hosteja i hi exerceix el seu ofici. Aquesta relació entre l’un i els altres es va intensificant, a pitjor, conforme avança la història, fins arribar al seu punt culminant. Raimon Casellas utilitza un vocabulari extensíssim, farcit de vulgarismes, frases fetes i expressions rurals que enriqueixen, alhora que dificulten la lectura.

En definitiva, Els sots feréstecs va sobre la lluita entre el bé i el mal, entre l’individu i la col·lectivitat, entre la renovació i la tradició. És una novel·la, no us enganyaré, feixuga (i això que sols l’he escoltada!), però també és literàriament molt rica, amb moltes referències geogràfiques reals per buscar al Google Maps i per conèixer un poquet millor les costums i el llenguatge de la Catalunya rural de finals del segle XIX - principis del segle XX.

Gràcies a SeeBook per l’audiollibre! SeeBook produeix audiollibres físics: mitjançant una targeta amb la portada del llibre (com la de la foto) es pot accedir a l’arxiu d’audio, així, es possibilita guardar un record tangible del llibre que s’ha escoltat. 

Llig-lo si... t'abelleix endinsar-te en la Catalunya rural del segle passat

Fuig si... vols una lectura lleugereta

Basat en una història real (Delphine de Vigan)

M’agraden els llibres que juguen amb el lector, que l’enganyen. M’agraden així sempre i quan no el tracten de bobo o d’ignorant: com quan canvien la personalitat del personatges d’una pàgina a la següent per fer rutllar l’argument, quan enreden la trama per acabar amb un final inversemblant però efectista, etc. Basat en una història real em prometia, a través de la sinopsi i d’algunes ressenyes que he llegit, un llibre trampós en el bon sentit. Jo m’esperava una novel·la que em creara expectatives per a després canviar-me-les, una història habitada per personatges complexos; també m’esperava algun tipus de joc amb el lector, amb mi: que m’involucrara, que fera que jo formara part de la història. Sí, potser m’esperava massa.

El que m’he trobat ha sigut un thriller –ho reconec, no és el meu gènere preferit– amb l’escriptora com a protagonista i un sol personatge més, la misteriosa L. Us conte un poc de què va la història: Delphine és una escriptora que després de publicar la seua última novel·la, que era autobiogràfica i ha tingut un èxit immens, no sap què escriure, ni si podrà escriure res més després d’allò. Un dia coneix a L., una dona sofisticada, molt empàtica, que pareix conèixer-la millor que ningú: sap apreciar totes les seus pors, anhels i manies. L. també es una persona obsessiva, inquietant i invasiva. Entre els dos personatges es va creant una relació molt estreta, en la que predomina el debat sobre el següent llibre que ha d’escriure Delphine, si ha de continuar amb la línia de l’autobiografia o, al contrari, ha de ser completament de  ficció.

El debat sobre ficció vs. realitat és l’eix vertebrador de la novel·la. De fet, la pròpia novel·la és una mescla entre la biografia de l’autora i fets inventats: la personalitat i vida de la protagonista són les de l’autora, però la trama de la novel·la és ficció. Delphine i L. discuteixen contínuament sobre si al lector actual li interessa més un text veritable, que narre la realitat tal com és, o si el lector sols vol un material que siga  versemblant, s’haja basat o no en la vida real. Aquest debat és interessant, però no m’agrada la forma que se li ha donat, ni la trama que l’envolta. La novel·la comença sent misteriosa, però acaba embrollant-se en una situació sense eixida, desembocant en un final, per a mi, decebedor i inversemblant. Per ser una novel·la que reflexiona i es planteja la veracitat / credibilitat de les històries, jo no me l’he cregut.  

Aquesta lectura no significa que jo ja no vaja a llegir res de Delphine de Vigan, tot al contrari. Llegiré Res no s’oposa a la nit (l’anterior novel·la que va tenir tan d’èxit), a veure si m’agrada més, així no em quedaré amb aquest regust amarg que tinc ara a la boca. Definitivament, no és bo tindre les expectatives tan altes com les tenia jo. 

Llig-lo si... t'abelleix llegir un thriller literari

Fuig si... tens grans expectatives sobre la novel·la

Sempre hem viscut al castell (Shirley Jackson)

Duc unes setmanes fatals pel que fa a la meua lectura! Estic llegint molt poc, tarde moltíssim en escriure les ressenyes... En fi, coses que passen per haver de fer l’últim treball per al màster! Avui us vinc amb Sempre hem viscut al castell, de Shirley Jackson, traduït fa no res al català per L’Altra Editorial. Si em llegiu de quan en quan, ja sabreu que m’agraden els ambients obscurs i els fets tirant a paranormals que estan present en novel·les gòtiques o de terror.

La novel·la tracta de dues germanes que viuen soles amb el seu oncle en un castell a les afores d’un poble xicotet. La resta de la família Blackwood (germà, pares, tia) varen morir fa anys a causa d’un enverinament per arsènic al menjar. Aquest assassinat, el poble l’ha atribuït a la germana gran, Constance, que des d’aleshores no ha volgut eixir de sa casa mai més i tot li fa por. Merricat, la germana xicoteta, té uns hàbits molt estranys, però adora a Constance. L’oncle, que va ingerir arsènic, però es va salvar, té una salut molt feble. La gent del poble odia activament els Blackwood.

A partir d’aquest resum, es podeu fer una idea de l’ambient que es respira en aquesta novel·leta de 200 pàgines. La bogeria i la pertorbació són els eixos vertebradors de la història: les manies de Merricat, el temor de Constance, la demència de l’oncle i l’hostilitat i aversió del poble. Tot i aquestes rareses, les dues germanes i l’oncle viuen en perfecte harmonia, s’estimen i es cuiden mútuament. Així, qui va assassinar a la família Blackwood? I per què? No us penseu que la revelació és el punt àlgid de la novel·la, perquè es pot anar endevinant durant la lectura. El millor de la història és l’extravagància, allò de: “sé que açò no té ni cap ni peus, però m’encanta!”.

En fi, Sempre hem viscut al castell és una novel·la per llegir en un parell de vesprades i entrar a un món apart d’enemistats i devocions, de la raresa assumida com a normalitat.

Passeu, passeu, que voleu menjar res?

"Veia com tremolava el te a la seva tassa; al cap i a la fi, només era el segon cop que venia.
–Sucre? –Li vaig preguntar; no me’n podia estar i a més a més era una qüestió d’educació.
–Oh, no –va dir–. No, gràcies. Sucre, no.”

Llig-lo si... t'abelleix una història tèrbola, obscura, però lleugera

Fuig si... necessites explicacions racionals per a tot

Novel·la d'escacs (Stefan Zweig)

Allà on vaig veig Stefan Zweig: a les llibreries el capte amb una mirada ràpida, als blocs que solc visitar sempre està present i a la biblioteca del meu poble, mon pare el va trobar ràpidament i me’l va dur a casa. Després de Els ulls del germà etern, Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona i Carta d’una desconeguda, ha arribat a les meues mans Novel·la d’escacs.

Aquesta obra segueix la temàtica de les altres novel·les de Zweig: l’obsessió quasi malaltissa d’una persona per un aspecte concret. Si a Carta d’una desconeguda la vida de la protagonista gira entorn d’un home, en Novel·la d’escacs, el protagonista es veu completament atrapat per aquest joc mil·lenari.

Aquesta novel·la brevíssima de l’escriptor vienès es narra de la mateixa manera que ens té acostumats: el narrador principal escolta la vida i la desgràcia del vertader protagonista, que li conta l’origen de la seua passió. En aquest cas ens situem en un creuer on viatja el campió del món d’escacs: un jove amb poques llums fora del tauler. El narrador, encuriosit per aquesta personalitat, vol conèixer-lo a través d’una partida amb ell. Just abans de fer un moviment erroni, se li acosta al narrador un home anònim que li indica els moviments exactes que ha de fer per no perdre. Efectivament, queden empatats gràcies a estes indicacions. El senyor B, que és aquest home que pareix saber tant sobre escacs li conta al narrador la seua història. De l'argument us avance que el Senyor B ha patit tortura psicològica per part dels nazis i, intentant fugir de la tortura, s’ha convertit en un obsés pels escacs.

En fi, és una novel·la finíssima, intensa i molt ben escrita, que amb poquetes pàgines ens fa posar-nos en la pell del protagonista. Jo, que no jugue mai als escacs, que sols conec les regles perquè me les ensenyaren quan era xicoteta, he notat tensió en cada partida i en cada moviment. Zweig parla d’un trauma convertit en obsessió, en addicció: igual que un alcohòlic mai podrà beure una cervesa, el nostre protagonista mai podrà asseure’s davant d’un tauler d’escacs.

No us encanten aquestes il·lustracions sobre la novel·la? Són de l'alemanya Elke Rehder

Llig-lo si... t'abelleix una lectura curta però intensíssima

Fuig si... estàs fart/a de que ressenye a Zweig en el blog

Germà de gel (Alicia Kopf)

Volia alguna cosa refrescant, diferent, que em posara algun repte en la lectura. Quan em recomanaren a la llibreria Germà de gel, d’Alicia Kopf em vaig animar. A més, és de l’Altra Editorial, que aprecie i en la que confie. Bé, us passe a explicar un poc el llibre i les meues impressions, que han sigut canviants durant la lectura.

Germà de Gel és... què és exactament? És una novel·la, però també és un assaig, un document d’investigació i un diari personal. El que fa Alicia Kopf (nom artístic d’Imma Àvalos) és agafar el gel i la congelació i utilitzar-los en la seua forma literal i metafòrica per donar forma a la seua obra. Uf, sembla complicat, però la lectura és més fluida del que sembla. Kopf es posa a la pell d’una artista que té una fixació amb les expedicions polars. Així, se’ns explica l’afany dels descobridors dels segles XIX i XX per trobar aquells punt blancs, indefinits, enmig del no-res com són el pol nord i el pol sud; la protagonista també ens parla de la seua família, descompensada, trencada, amb els elements que la composen aïllats pel glaç creat al llarg dels anys; ens conta la història del seu germà de gel, un home autista que viu al seu propi món blanc; i ens confessa la seua aventura cap a la introspecció i l’anàlisi propi que la duu a viatjar a Islàndia.

La novel·la, l’anomenarem així, és un conjunt de textos que parlen sobre el congelament de les relacions familiars i de parella; dels grans viatges èpics dels descobridors polars, però també del viatge interior i, potser, més intens que és el de conèixer-se a un mateix. És un escrit farcit de referències literàries, filosòfiques, artístiques i científiques que traspuen coneixement i un gran fons cultural per part de l’autora.

Ha sigut una lectura estranya, però en el bon sentit. M’ha agradat trobar-me amb un llibre d’estructura tan diferent i d’estil tan canviant, i m’he sorprès interessant-me pels homes que arriscaren la seua vida intentant situar-se en aquells punts tan allunyats del món conegut. El recomane per recordar-nos que una novel·la no ha de ser lineal, ni tradicional, ni de ficció, ni de no-ficció. Germà de gel és un exemple d’una manera diferent de gaudir de la lectura i de les seues complexitats.

Llig-lo si... vols una lectura diferent a tot el que has llegit fins ara
Fuig si... no tens ganes de calfar-te el cap amb rareses polars