Villette (Charlotte Brontë)

Tornar a llegir a Charlotte Brontë ha sigut com tornar a casa: vesprades tranquil·les llegint al sofà, sense més preocupacions que les de la protagonista, sols deixant-me endur per la trama, tranquil·la com les onades pausades del mar. Així ha sigut la meua lectura de Villette, l’última novel·la escrita per l’última supervivent de les germanes Brontë.

La història de Villette gira entorn a Lucy Snowe, una dona jove anglesa que, per coses del destí, ha acabat òrfena, sense posició social, sense diners i sense cap lloc digne de dir-li llar. Així, sense res a perdre, la protagonista viatja al continent europeu, on acaba treballant en un internat com a professora a la ciutat de Villette (nom fictici de Brusel·les). Allí va aprenent francès i es va familiaritzant amb les maneres de la directora -una dona intel·ligent i tafanera a parts iguals-, de l’excèntric professor de literatura i del doctor John, un home agradable i ben plantat.

La novel·la, si exceptuem les nombroses referències religioses (gràcies, notes a peu de pàgina!) es llig molt i molt bé. C.Brontë ha sabut deixar-nos molletes de pa representades en xicotetes revelacions sobre els personatges que conformen l’entorn de Lucy, fet que fa que l’experiència lectora siga més interessant i excitant. Les reflexions de la protagonista són d’una introspecció tan precisa que la identificació amb els seus pensaments es quasi inevitable. L’empenta de la trama, allò que fa que avance la història és el desig d’independència i emancipació de la meua ja estimada Lucy, fet que també és notori en les altres novel·les de les germanes escriptores.

Com ja va sent costum de les meues lectures de les Brontë, aquesta no s’escapa d’aquells elements gòtics, ja que a l’internat on treballa la protagonista existeix la llegenda de que hi ha el fantasma d’una monja que visita de quan en quan a algun dels seus habitants. A mi aquestes coses confesse que m’encanten.

En fi, Villette no és una lectura per a tot el món: s’ha d’estar (crec jo) en un moment tranquil, sense anhelar acció i buscant la reflexió a través d’una narradora increïble per la seua audàcia. Finalment, si voleu que us done algun al·licient més per llegir aquesta novel·lassa, el final és absolutament insòlit, encara no me l’he acabat de creure. Supose que per a l’època en què es va escriure va causar un bon rebombori. Ara encara segueix causant-ne.

Llig-lo si... vols gaudir d'una felicitat reposada

Fuig si... no suportes una lectura pausada i sense quasi acció

Crónica de una muerte anunciada (Gabriel García Márquez)

Quan era joveneta vaig llegir Cien años de soledad. Va ser el meu primer clàssic i no vaig poder acabar-lo, se’m va fer excessivament feixuc. Per això he tardat molts anys en tornar a llegir alguna cosa de Gabriel García Márquez, ja que tenia por que em tornara a passar el mateix. Així, vaig fer una aposta segura i em vaig comprar Crónica de una muerte anunciada. Curtet, intens i tot el món en parlava meravelles.

Com probablement sabeu ja tots, l’argument se centra en l’assassinat de Santiago Nasar. Aquest fet, contat des de la primera línia de la novel·la, succeeix després d’una boda al xicotet poble on viu el protagonista. Tots els veïns es van assabentant de la intenció dels assassins, però ningú adverteix a Santiago del seu fatal destí.

El que diferència aquest text, el que el fa especial, és com està narrat: el narrador és un home que s’interessa durant molts anys sobre les causes i les conseqüències de la mort del protagonista i així, aconsegueix reunir diversos testimonis de la tragèdia. Se’ns conta l’abans, el durant i el després de l’assassinat, però no amb un ordre lineal, sinó botant del principi al final i del final al principi, deixant per a la primera i per a l’última línia el moment de la mort. Un dels temes més importants de la novel·la (o el més important) és la passivitat del poble davant de l’avís de l’assassinat. Per un motiu o per altre, ningú intervé. És conseqüència de la casualitat o el final del protagonista estava marcat a les estrelles?

Aquesta novel·la de García Márquez és curtíssima, però igualment densa. No us penseu que les seues pàgines condicionen una història lleugera, perquè el vocabulari i l’estil són complexos i la trama, concentrada. Crónica de una muerte anunciada és un d’aquests clàssics dels que s’ha escrit tot el que es podia escriure i s’ha discutit tot el que es podia debatre. Per a mi ha sigut bona una lectura, excel·lentment narrada, però que tampoc m'ha emocionat tant com m'esperava.

“Sobre todo, nunca le pareció legítimo que la vida se sirviera de tantas casualidades prohibidas en la literatura, para que se cumpliera sin tropiezos una muerte tan anunciada”.

Llig-lo si... vols començar a llegir a Gabriel García Márquez

Fuig si... busques una novel·la de misteri

Olive Kitteridge (Elizabeth Strout)

No teniu de vegades aquesta xicoteta revelació quan camineu pel carrer o esteu en un lloc concorregut de que totes les persones que us envolten tenen dins del seu cap un món tan gran com el vostre, unes experiències igualment intenses que les pròpies, unes relacions igual de complexes? Llegint Olive Kitteridge, d’Elizabeth Strout he tingut aquest pensament durant totes les pàgines de la novel·la. Aquesta lectura posa la lupa, el microscopi, en la vida de persones normals i corrents d’un poble xicotet, i en les relacions que es teixeixen entre ells al llarg de molts anys.

Olive Kitteridge té com a protagonista a una dona ja madura i jubilada que viu amb el seu marit en un poble on tot el món es coneix. És una dona robusta, dura, potser malhumorada, amb una vida normal. El llibre s’estructura en diferents capítols que conformen vàries històries centrades tant en Olive com en altres persones del poble: se’ns conten les seues intimitats, els seus secrets, la seua vida amorosa i familiar, etc. Sempre a través d’escenes quotidianes. Vull deixar clar que aquest llibre no és un conjunt de relats inconnexos, sinó que tots els capítols conformen una xarxa que va dibuixant a poc a poc el món diari d’un poble i va traçant des de diferents perspectives la figura d’Olive Kitteridge (de la que jo m'he enamorat).

Elizabeth Strout ha creat una sèrie de vides completament autèntiques connectades a la gran figura de la dona protagonista, un personatge que pareix que travesse les línies del text, de com és de real. A través d’aquestes xicotetes trames, l’autora ens parla de la vida tal com és, amb les seues frustracions diàries, les grans pèrdues, la mort, però també de l’estima, de la passió i de l’amor familiar. Com en la vida, a la novel·la hi ha moments de dolor insofrible.

Olive Kitterdige m’ha encantat, i si no acaba en la llista de les meues millors lectures de l’any (i ben amunt del rànquing) és que encara han de vindre moltes sorpreses agradables. Us el recomane moltíssim, ja que us veureu reflectits en els personatges, en les seues preocupacions, en els seus defectes i en les seues virtuts. És un espill on mirar-nos a nosaltres mateixos i a la gent que ens envolta. Olive Kitteridge és un gran exercici d’alteritat i una novel·la preciosa.

"Ai, la mà de coses que els joves no sabien. No sabien que els cossos boteruts, envellits i arrugats tenien les mateixes necessitats que els seus cossos joves i ferms, que l'amor no s'havia de refusar a la babalà com si fos un pastisset col·locat en un plat entre tants altres que algun cambrer t'aniria oferint una i altra vegada."

Llig-lo si... vols emocionar-te amb la quotidianitat 

Fuig si... t'abelleix distreure't de la vida real

Enviada especial (Jean Echenoz)

A, d’Àgil. Un dels adjectius que podem adjudicar a Enviada especial, de Jean Echenoz, la meua última lectura. Està bé llegir una novel·la de la que no tens ni idea, en la que tot et ve de sorpresa. En aquest cas, ha sigut una sorpresa molt agradable.

Enviada especial és una novel·la d’espies. Què faig llegint sobre missions i assassinats? Què faig llegint un llibre que té un regust a novel·la negra, a novel·la policíaca? El cas és que l’última novel·la d’Echenoz és una construcció estranya, perquè tot i que la seua base està formada per estereotips de les novel·les d’aquests gèneres (com un general amb un despatx ple de xinxetes amb informació entrellaçada), el lector respira alguna cosa nova. Trobem molt d’humor, extravagàncies de principi a final i una trama agilíssima que ens atrau constantment a les seues pàgines.

No vull contar massa de l’argument, perquè una de les raons de que m’haja agradat tant és que no sabia absolutament res del que m’anava a trobar. No us vull robar això. Sols uns breus apunts: ens trobem un segrest d’una dona amb una vida grisa, casada amb un músic que ha tingut ja la seua millor època. També tenim, per descomptat, uns segrestadors molt especials. Llegim, a més, sobre una missió a un país llunyà, desconegut, del que tenim molta curiositat. La mescla d’aquests elements conforma una novel·la coral, amb múltiples personatges relacionats de les formes més absurdes. Uns personatges que venen, tornen i se’n van i no tenim idea de com acabaran.

Si el gran mural de personatges m’ha agradat per la seua diversitat de trames i personalitats, el narrador m’ha captivat. Llegim una veu omniscient, però humana. Que ho sap tot, però a qui també se li escapen detalls. Aquesta veu ens apel·la directament als lectors, però d’una manera natural, amb un estil còmic que ens fa còmplices de les desgràcies dels personatges.

Si voleu allunyar-vos d’algunes lectures dramàtiques i denses i voleu una novel·la refrescant, Enviada especial us farà el paper pels seus nombrosos girs a la trama i les seues revelacions inesperades. Que no us tire enrere l’etiqueta de novel·la policíaca o negra, perquè és més que això, és una altra cosa.

Gràcies a l'editorial Raig Verd per la còpia digital! Enviada especial té una portada preciosa.

Llig-lo si... vols una lectura refrescant, àgil i divertida

Fuig si... t'abelleix una història profunda i versemblant

Com ser-ho alhora (Ali Smith)

Avui parlaré sobre una novel·la completament original en la forma i en l’estil. Una novel·la finalista en el Man Booker de 2014, que ha sigut qualificada com inventiva, complexa, commovedora i enlluernadora, entre altres. És Com ser-ho alhora, de l’escriptora escocesa Ali Smith.

Com escriure una ressenya d’un llibre del que m’ha agradat la intenció i el plantejament, però no el contingut o la manera de ficcionar la proposició inicial de l’autora? Alguna cosa farem. La novel·la està dividida en dues parts: Una conta la història d’un pintor del Renaixement, Francesco del Cossa, i l’altra la d’una adolescent en l’actualitat, George. Francesco és un artista que es va dedicar a pintar una part dels frescos del Palau Schifanoia (contra l’avorriment). De gènere equívoc, el pintor viu una injustícia, al no rebre els diners que ell considera justos per la seua faena. George, per la seua banda, acaba de perdre sobtadament la seua mare i ha de fer front al dol, a la incomprensió de l’eliminació sense sentit d’una vida tan estimada per a ella.

Aquestes dues trames, tot i distanciades per un bon cabàs d’anys, es van entrellaçant en alguns moments: George fa un viatge amb sa mare per veure les pintures de Francesco; el pintor té unes visions estranyes de George com si estiguera al seu costat. Ambdues històries plantegen de vàries maneres el tema principal de la novel·la: l’ambigüitat. O el dualisme. Passat-present, mort-vida, home-dona, són conceptes que es van barrejant durant tota la lectura, que es contraposen i s’harmonitzen alhora. Smith recrea dues vides amb finestres entre elles que enriqueixen tant la visió dels dos protagonistes com l’experiència del lector. Fins ací bé. M’agraden els jocs d’espills, les auto-referències, m’agrada un bon experiment literari.

Què m’ha passat, aleshores, amb aquesta novel·la? M’ha donat la impressió que l’autora ha posat molt més esforç en la construcció d’un estil dissonant i d’una estructura original, que en la creació del contingut, de la història. Aprecie i reconec la singularitat de la novel·la, però he trobat a faltar profunditat en les trames i en el missatge per compensar tanta aparatositat. Potser és que sóc massa tradicional?

En fi, Com ser-ho alhora tenia, en principi, tots els ingredients per a agradar-me, però finalment m’ha deixat amb un regust amarg. M’ha agradat el com, m’ha faltat el què. 

Llig-lo si... t'agraden els experiments literaris

Fuig si... no vols massa excentricitats

La llei del menor (Ian McEwan)

Aquest és el meu mes d’Ian McEwan, després de llegir Closca de nou em vaig llençar al que era per a mi el llibre més conegut de l’escriptor anglès: La llei del menor. Després d’acabar-lo i de reflexionar sobre el que McEwan m’havia contat, vaig arribar a la conclusió de que, si un desconegut (o algú a qui no conec massa bé) em demana que li recomane un llibre, li diria que llisca aquest, és una aposta poc arriscada: és llig meravellosament bé, és curtet, enganxa i, bé, jo crec que és bo.

La llei del menor ens presenta a Fiona, una jutge del tribunal de família que viu a Londres amb el seu marit. A Fiona la coneixem bé des del principi, és una dona de pràcticament seixanta anys, metòdica, intel·ligent i quadriculada. Té molt d’èxit en la seua faena, els seus companys l’admiren i  és gairebé una eminència en el seu camp. Un dia, la seua vida personal s’esquerda: el seu marit li demana que li deixe tindre una aventura amb una joveneta, ja que Fiona s’ha tornat freda, no li parla, no li fa cas, i David vol aprofitar aquesta gran i única oportunitat. Mentrestant, a Fiona li encomanen un cas nou: un adolescent de dèsset anys necessita una transfusió de sang per al seu tractament contra la leucèmia. El xic, que és testimoni de Jehovà, refusa la transfusió, però com és menor d’edat és Fiona qui ha de prendre la decisió: fer cas a la decisió de l’adolescent de fer el que vol amb el seu cos o salvar-li la vida.

McEwan ens presenta en aquesta novel·leta un dilema moral que engloba més dilemes a dins, fent que el lector haja de decidir si el que llegim és just o no ho és. Les emocions, per descomptat, són molt intenses, i el lector no pot estar de posar en dubte les decisions i les accions dels personatges.

Jo us el recomane, perquè estic convençuda de que passareu una bona estona: segur que acabareu estimant a Fiona tant com ho he fet jo, en alguns moments us sentireu incòmodes i, definitivament, reflexionareu sobre la lectura després de que l’acabeu. Si no us agrada, bé, sols haureu perdut un parell de vesprades.

Llig-lo si... vols una lectura lleugera però que et fa pensar

Fuig si... sempre tens un punt de vista únic i inamovible

Nostalgia (Mircea Cărtărescu)

Aquest any  m’he fet el propòsit de llegir autors i autores de procedències geogràfiques diverses, en contraposició al quasi-monopoli estatunidenc que reina a la meua prestatgeria. El meu desig es va veure alimentat quan vaig guanyar un sorteig, el premi del qual era un llibre d’Impedimenta: Nostalgia, de l’escriptor romanès Mircea Cărtărescu.

Nostalgia és una novel·la construïda a partir de cinc relats, cada un amb un argument i uns personatges diferents, però tots ambientats en la ciutat de Bucarest, la ciutat natal de l’escriptor. El primer relat, El Ruletista és el text més normal, més paregut al que estem acostumats. M’ha recordat molt a Zweig, amb unes emocions a flor de pell, però Cărtărescu és un narrador un poc més enrevessat que el vienès. El Mendébil ens conta els jocs i les activitats d’un grup de xiquets d’un veïnat. Aquesta xicalla, acostumada als jocs relacionats amb la violència, es veu trasbalsada per la incorporació d’un xiquet diferent, que es converteix en narrador d’històries èpiques i en una espècie de guru infantil. Los Gemelos és la història amorosa i autodestructiva d’una parella d’adolescents que acaba en un intercanvi impossible i transcendental. REM és el relat més llarg, on els jocs fantasiosos d’unes xiquetes s’entrellacen amb la recerca d’un supramón. Finalment, El Arquitecto conta l’evolució musical d’un home dins del seu cotxe.

Els relats que més m’han agradat són els dos últims. REM perquè mescla molt creativament la realitat o allò veritable amb la fantasia, els somnis i la imaginació de les xiquetes; no sabem on acaba allò real i comença allò imaginat. El Arquitecto perquè és el text més esbojarrat, que juga més amb la hipèrbole increïble. Va d’un home que passa de l’èxit a la mediocritat, i de la mediocritat a ser la persona més coneguda del món. M’ha fet riure amb ganes. Los Gemelos, per contra, ha sigut l’únic que se m’ha fet feixuc, potser no l’he acabat d’entendre bé.

Cărtărescu ha creat un món inestable, on no podem fer cas del que ens diu la lògica i el sentit comú; aquest fet combina perfectament amb els personatges protagonistes, que solen ser xiquets amb una imaginació desbordant. El títol fa referència, supose, a la tristesa i al sentiment de pèrdua per la innocència i fantasia que deixem enrere quan ens fem majors, quan ens fem més racionals i oblidem els jocs que neixen solament de la nostra inventiva. Tot i que sempre hi ha excepcions, com en el cas d’El Arquitecto.

He gaudit moltíssim amb aquesta lectura tan diferent, amb l’estil recargolat de l’escriptor i amb les imatges quimèriques que ens presenta. Gràcies a la editorial Impedimenta per oferir-nos novel·les tan singulars i boniques alhora. Ha sigut un descobriment molt plaent que us recomane sense cap dubte.

Llig-lo si... t'agrada la mescla d'allò impossible, fantàstic i la realitat
Fuig si... vols llegir coses lògiques del món real

Adopta una autora: Isabel-Clara Simó

Hace unos meses descubrí un proyecto en la red que me encantó. Lo que proponen las organizadoras es adoptar una autora durante un tiempo indeterminado. Durante este periodo, los y las adoptantes deben hablar sobre la autora elegida, ya sea para hacer reseñas de su obra, para hablar sobre su estilo, sobre sus ideas, etc. Tras una pequeña asamblea familiar (mi indecisión puede ser fatigosa), decidí que mi autora sería Isabel-Clara Simó.

Al principio quería adoptar alguna autora extranjera: ¿qué tal Zelda Fitzgerald? ¿Y Nadejda Mandelstam? Ambas fueron mujeres extraordinarias tanto personalmente como en el ámbito de la literatura. Aparte del tema de la limitación de obra a comentar (Zelda tiene sólo una novela y Nadejda tiene dos), estaba el tema de obviar lo que es de casa. ¿Dónde queda aquello que tenemos cerca? Así, eligiendo a Simó, elegía a una autora próxima que fue muy importante en mi pre-adolescencia, ya que Raquel (1992) fue una novela que me marcó muchísimo, tanto que la leí como unas cuatro veces.

Isabel-Clara Simó (1943) es una escritora valenciana, de Alcoi concretamente. Es licenciada en Filosofía y en Periodismo y es doctora en Filología Románica. Simó se ha dedicado a la enseñanza (secundaria y Universidad), al periodismo y a la escritura. Durante más de cuatro décadas, la autora ha publicado veintitrés novelas, dos libros de poesía, doce textos juveniles o infantiles, trece libros de narrativa breve, cuatro obras de teatro y seis textos ensayísticos y de crítica literaria.

Simó, aparte de ser escritora de pura ficción, como dice ella, también es una gran defensora de la lengua valenciana/catalana, de los Países Catalanes, de la política de izquierdas y del feminismo. Espero hacer una entrada hablando sobre lo que piensa la autora sobre este último tema, seguro que salen cosas muy interesantes.

Yo sólo conozco a Isabel-Clara Simó desde el recuerdo de sus novelas juveniles, ya que cuando me hice mayor la abandoné un poco. Ahora, a través de este proyecto, leeré y descubriré los argumentos más adultos de Simó: Julia, Historias perversas, La salvaje y Mujeres, por ahora. La autora es una mujer fascinante (os animo a visualizar entrevistas suyas en Youtube) y una de las plumas más queridas de las letras valencianas/catalanas que, para darme la razón, ha recibido el Premio de Honor de las Letras Catalanas este 2017. Os aliento a conocerla y a leerla, yo lo haré.

___________________________________________________________

Fa uns mesos vaig descobrir un projecte a la xarxa que m’encantà. El que proposen les organitzadores és adoptar una autora durant un temps indeterminat. Durant aquest període, els i les adoptants han de parlar sobre l’autora elegida, ja siga per a fer ressenyes de la seua obra, per parlar sobre el seu estil, sobre les seues idees, etc. L'objectiu és donar visibilitat a dones escriptores no massa conegudes. Després d’una xicoteta assemblea familiar (la meua indecisió pot ser carregant), vaig decidir que la meua autora seria Isabel-Clara Simó.

Al principi volia adoptar alguna autora estrangera: què tal Zelda Fitzgerald? I Nadejda Mandelstam? Ambdós foren dones extraordinàries tant personalment com en l’àmbit de la literatura. A part del tema de la limitació d’obra a comentar (Zelda solament té una novel·la i Nadejda en té dues), estava el tema d’obviar el que és de casa. On queda allò que tenim a prop? Així, elegint a Simó, elegia a una autora que va ser molt important en la meua pre-adolescència, ja que Raquel (1992) va ser una novel·la que em va marcar moltíssim, tant que la vaig llegir com unes quatre vegades.

Isabel-Clara Simó (1943) és una escriptora valenciana, d’Alcoi concretament. És llicenciada en Filosofia i en Periodisme i és doctora en Filologia Romànica. Simó s’ha dedicat a l’ensenyament (secundària i Universitat), al periodisme i a l’escriptura. Durant més de quatre dècades, l’autora ha publicat vint-i-tres novel·les, dos llibres de poesia, dotze textos juvenils o infantils, tretze llibres de narrativa breu, quatre obres de teatre i sis textos assagístics i de crítica literària.

Simó, a part de ser escriptora de pura ficció, com diu ella, també és una gran defensora de la llengua valenciana/catalana, dels Països Catalans, de la política d’esquerres i del feminisme. Espere fer alguna entrada parlant sobre què pensa l’autora d’aquest últim tema, segur que ixen coses molt interessants.

Jo sols conec a Isabel-Clara Simó des del record de les seues novel·les juvenils, ja que quan em vaig fer més major la vaig abandonar un poc. Ara, a través d’aquest projecte, llegiré i descobriré els arguments més adults de Simó: Júlia, Històries perverses, La salvatge i Dones, per ara. L’autora és una dona fascinant (us anime a visualitzar entrevistes seues a Youtube) i una de les plomes més estimades de les lletres valencianes/catalanes que, per donar-me la raó, ha rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes aquest 2017. Us encoratge a conèixer-la i a llegir-la, jo ho faré.

Us deixe ací un vídeo d’una entrevista on parla d’alguns dels temes que més li interessen: 

[He tret informació d’ací i d’ací.]

Closca de nou (Ian McEwan)

Tot i que fa temps que vull llegir La llei del menor, Closca de nou ha sigut, finalment, la primera novel·la que he llegit de l’escriptor anglès Ian McEwan. No m’he pogut resistir a la premissa que em plantejava el llibre que us duc avui, ni al seu narrador. A Closca de nou, el narrador és un fetus d’uns vuit mesos que pot escoltar tot el que passa fora de la panxa de la seua mare. Un dia, l’estrany protagonista s’assabenta de que sa mare i el seu oncle estan planejant l’assassinat de son pare.  McEwan ha creat una original adaptació lliure de Hamlet.

Coneixem a un fetus que va creixent a la panxa de Trudy. El pare del protagonista és John, un poeta i editor somiador i sense espenta, en principi. Trudy i Claude (el germà de John) són amants i tenen l’objectiu de matar a John per heretar una mansió familiar. Tot seria normal si no fóra perquè el fetus és l’únic testimoni d’aquesta conspiració. Un testimoni que passa desapercebut per tots, que està però no existeix, que escolta però no pot dir res. Com a lectors, anem descobrint de la mà del protagonista tots els plans malèfics dels dos assassins: la causa de la mort (un verí molt shakespearià), les proves exculpatòries i el pla de fugida, per si res acaba eixint malament.

El narrador –li diria pel seu nom si tinguera– es veu atrapat en el dilema de fer costat al pare i, per tant, odiar la seua mare; o estimar sa mare i acceptar l’assassinat, atès que el seu destí va lligat al de la seua progenitora. El fetus, a més, és molt culte. A força d’escoltar els podcasts que es posa sa mare, ha anat aprenent sobre geopolítica actual, història, literatura i altres temes. Discorre sobre la seua situació i les implicacions que tindrà per al seu futur: viurà els seus primers mesos a la presó? El donaran en adopció? Aquest contrast entre la realitat del protagonista, que encara no ha nascut i per tant encara no és una persona com a tal amb drets i deures, i les seues complexes reflexions sobre el món que l’envolta és realment divertit.

Closca de nou és una novel·la d’intriga, és divertida, irònica i original. Una història entretinguda contada des d’un punt de vista diferent, amb molts contrastos que us trauran un somriure alhora que passeu les pàgines ràpidament per saber com acabarà tot això. Us avance que el final m’ha encantat.

Llig-lo si... tens curiositat per saber com és un fetus narrador

Fuig si... no vols llegir reflexions geopolítiques d'un nonat

El món resplendent (Siri Hustvedt)

M’agraden les novel·les que són com cebes, això és, que tenen diverses capes i nivells d’argument i enteniment. Obres on m’imagine l’autor o l’autora plantejant un món i dient al lector “arriba fins on vulgues!”. Què farem, no me puc resistir a textos així. El món resplendent, de Siri Hustvedt ha sigut una bona lectura d’aquest tipus, plena de reflexions però amb una trama molt entretinguda.

Comencem. Harriet Burden és una artista que viu a la ciutat de Nova York. El seu marit, ja mort, va ser un important marxant d’art, un home sociable i que gaudí de reconeixement. A Burden sempre se la col·loca a l’ombra d’ell: és la parella de Fèlix, la dona de Fèlix, la vídua de Fèlix. L’obra de Burden mai ha tingut èxit, tot el contrari, ha passat desapercebuda, ha rebut crítiques negatives i se l’ha adjectivat com a naïve o cosa de poca importància. No obstant això, els lectors s'adonem prompte de que Harriet no és algú a qui s’hauria de passar per alt: és una dona amb un bagatge cultural immens, és intel·ligent, observadora, rancorosa, i moltes altes coses. Harriet és una dona polièdrica, plena d’alts i baixos, cares visibles i ocultes que es van donant a conèixer al llarg de la novel·la.

La protagonista té la convicció de que la seua obra no ha tingut èxit per ser ella l’artista, per la percepció que els crítics, el públic i els altres artistes tenen de la seua persona. Així, Harriet planteja un nou projecte artístic per provar aquesta teoria: realitzarà tres exposicions, cada una amb un artista home que farà d’autor de l’obra. Quan aquestes hagen triomfat, ella podrà revelar-se com la veritable artista i el món artístic li haurà de fer cas d’una vegada.

La novel·la de Siri Hustvedt té com a tema principal les percepcions. En què ens fixem quan mirem alguna cosa: parem esment a la cosa en sí? Al context en el què està inclosa? A la persona que l'ha creada? Totes són correctes? Què és més important per a nosaltres: l’obra o l’artista? Potser obra i artista són inseparables. Aquestes preguntes es van reproduint al llarg de tota la història i ens van submergint en la complexa estructura de la novel·la, que és un dels aspectes que més m’ha agradat del text. La novel·la com a tal se’ns presenta com un treball d’investigació realitzat per I.V.Hess sobre Harriet Burden i el seu últim projecte. Aquesta investigació inclou fragments d’unes llibretes tipus diari de Harriet, entrevistes amb els seus fills i amics, i articles i ressenyes vàries sobre la seua obra i la seua persona. A través de tots aquests narradors ens fem la idea (ens creem una percepció) de qui és Harriet i de com va acabar aquest projecte tan especial, i ens endinsem en aquest món perfectament construït, autoreferencial, que ha creat Hustvedt.

En fi, El món resplendent és una novel·la complexa (que no complicada), amb moltes reflexions interessantíssimes, amb una trama que enganxa i que supura intel·ligència i singularitat. Si us agraden les novel·les a capes i els narradors múltiples (però mai confusos), doneu-li una oportunitat, perquè us agradarà.

Llig-lo si... vols llegir una novel·la complexa que supura intel·lectualitat
Fuig si... no t'agraden les notes a peu de pàgina. De veres, fuig.

Brooklyn (Colm Tóibín)

Feia temps que no devorava una novel·la tan ràpidament: últimament li estic donant més temps a cada llibre, intentant  que l’ànsia no minve la qualitat de la lectura. Però Brooklyn de Tom Cóibín és una història dolça, curta i que es llig quasi sense adonar-se’n.

Brooklyn és la història d’una jove irlandesa que emigra a Nova York als anys cinquanta. Eilis deixa enrere la seua mare, la seua germana major i el seu xicotet poble per anar a la terra promesa, on li espera un treball en uns grans magatzems. No vull parlar massa de l’argument, perquè al ser una novel·la tan curta (dues-centes i poquetes pàgines) us revelaria coses que més val descobrir durant la lectura.

Es tracta d’una novel·la on observem el pas de la infància/adolescència a l’adultesa: Eilis s’instal·la lluny de la família, en un lloc inhòspit, per començar una vida ella sola. No obstant això, el tema principal de Brooklyn és la immigració: el fet de deixar enrere la llar per construir una de nova en un altre país. M’ha agradat especialment com l’autor ens explica el fet de tindre un peu en cada lloc, però no viure en cap dels dos realment: Eilis enyora dolorosament sa casa, però va edificant tota la seua vida als Estats Units. La descripció de la nostàlgia està molt ben feta: Cóibín ha sabut retratar la melangia de trobar a faltar la calidesa d’estar en casa.

Deixant de banda les reflexions sobre la nostàlgia, he trobat que a la novel·la li faltava un poc de substància. Potser és que jo venia de llegir a Nadejda Mandelstam, que va tindre una vida tremenda, i les aventuretes amoroses d’Eilis i les seues modestes desgràcies quotidianes m’han semblat buides, sense massa sentit, sense finalitat. La personalitat de la protagonista també m’ha semblat massa plana: quasi ninguna de les decisions que pren en la història ve donada per una motivació pròpia, és més bé una dona conduïda per les circumstàncies i per les voluntats dels homes que l’envolten.

Des del meu punt de vista, Brooklyn és una novel·la bonica, lleugera i de lectura molt ràpida, però no és una història memorable, ni un llibre on puguem veure personatges complexos amb grans evolucions. Una novel·la per passar una estona relaxada.

Llig-lo si... t'abelleix una lectura bonica i lleugera

Fuig si... busques alguna cosa amb més entitat i una protagonista amb substància

Contra tota esperança (Nadejda Mandelstam)

Qui m’haja vist les últimes setmanes s’haurà fixat en el llibre gruixut que duia sempre a les mans i com el punt de llibre avançava lentament cap al final. El llibre d’avui m’ha sobrepassat: per temàtica, per la meua mancança de coneixements previs que s’han de tenir per entendre aquest llibre en tota la seua complexitat, per tot. Contra tota Esperança són unes memòries que va escriure Nadejda Mandelstam als anys cinquanta, que narren la vida d’ella amb el seu marit, el poeta Òssip Mandelstam, durant els anys trenta del segle passat a la Unió Soviètica.

L’autora descriu la repressió que sofria la intel·lectualitat dissident del discurs oficial de l’Estat. L’arrel, o l'excusa, de la persecució concreta al poeta (i de retruc, a la seua dona) va ser un poema que va dedicar Òssip a Stalin. Nadejda ens conta de primera mà la censura, la tortura, les detencions, l’exili, l’assassinat, els camps de treballs forçats, l’empresonament i l’espionatge que sofrien aquells qui gosaven anar contra el govern, que ho controlava tot i marcava la visió única que el país sencer havia de tindre.

L’escriptora descriu, amb tot luxe de detalls, la vida intel·lectual de l’època: aquells que s’adaptaven a les noves directrius que marcava el poder i, per tant, la seua vida pujava de qualitat exponencialment; i aquells que no es mostraven d’acord, que no seguien els dictàmens dels poderosos. Aquests últims passaven gana, perdien l’habitatge, eren exportats o altres coses pitjors. Nadejda posa noms i cognoms a aquest dos cercles, a través d’un gran exercici memorialístic que sols pot eixir d’una ment completament lúcida, una ment que desgrana l’època que va haver de sofrir, per mostrar les barbaritats que succeïen davant de tots, i de les que eren gairebé molts d'ells, d’una forma o altra, còmplices.

A Òssip Mandelstam l’arrestaren el 1934 per deixar-lo en llibertat poc després amb la prohibició de no poder viure en les dotze ciutats més grans de Rússia. Així, el matrimoni s’instal·là a Vorónej, un poblet als afores del país. Ambdós varen malviure durant tres anys, atès que ningú els volia contractar, ni per descomptat, publicar cap escrit del poeta. Tornaren a arrestar Òssip, ja per última vegada. El dugueren a un camp de trànsit i allí mor a finals del 1938. Nadejda, per la seua banda, es va convertir en nòmada, va anar canviant de casa i de ciutat, per evitar que se l’enduguen. Després de vint-i-cinc anys de la mort del seu marit, la deixaren tornar a Moscou, on va escriure aquestes memòries.

A la contraportada del llibre llegim “aquest llibre és una bella història d’amor”. He tardat en descobrir que ací amor no significa romanticisme, tal i com l’entenem normalment. L’amor ací es tradueix en comprensió (Nadejda ens explica tots els processos creatius del seu marit, els significats de la seua poesia, etc). Però sobretot, amor ací és memòria: Nadejda es va memoritzar els poemes del seu marit perquè no es fiava de les còpies impreses i volia que l’obra romanguera el més intacta possible. També la memòria juga un paper imprescindible en aquest llibre: l’autora posa molt d’èmfasi en el fet de recordar, de cara a les generacions posteriors, la perversió del seu país, la perversió de la revolució i, sobretot, la perversió dels valors humanístics, que ella tant defensa, amb la intenció de que no es torne a repetir res semblant.

En fi, Contra tota esperança no és una lectura que es puga llegir amb lleugeresa. És lenta, és molt detallada i calen uns mínims coneixements sobre l’època per seguir-la amb una certa facilitat. És un llibre que ho regira tot i que ens deixa reflexions importantíssimes sobre què és viure en una situació límit, i com les paraules por, esperança i memòria poden cobrar una nova dimensió. Podria escriure més paràgrafs, però no puc abastar tots els temes que toca aquest llibre. Així que ja sabeu, si voleu un vertader repte literari i personal (no ens enganyem, és un llibre difícil) llegiu a Nadejda Mandelstam.

Llig-lo si... vols conèixer la dura realitat de la Unió Soviètica

Fuig si... no vols calfar-te el cap amb noms propis, dates i fets històrics

Resérvame el vals (Zelda Fitzgerald)

Mentre llegia el llibre que us duc avui, tenia un dilema sobre què dir a qui em preguntava què estava llegint en eixe moment: sempre deia “Llisc Resérvame el vals, de Zelda Fitzgerald”, i després d’un silenci, afegia “l’autora és la dona del d’El Gran Gatsby”. Perquè feia aquest afegit? Era un intent de contextualitzar el llibre o era un intent de justificar l’elecció de lectura?

És important saber que l’autora de Resérvame el vals era la dona de F.Scott Fitzgerald? És important comentar-ho, fer comparacions? En aquest cas, sí, ja que la vida i l’obra d’ambdós estan estretament lligades. Zelda Fitzgerald va construir la seua única novel·la a partir d'experiències reals i pròpies, de retalls de la seua vida de soltera i de la seua vida amb el seu marit. Ell, per la seua banda, va fer el mateix en moltes de les seues obres i es va inspirar en la seua dona (i en els seus diaris personals) per construir alguns dels seus personatges femenins més memorables. Així, quan el famós escriptor va llegir la novel·la de Zelda (ja acceptada per l'editor) i va veure que el material utilitzat per ella era el mateix en el que s’havia basat ell per escriure Tendra és la nit, es va enfurismar i va demanar fer canvis en la novel·la. Podem llegir i gaudir Resérvame el vals sense saber aquesta informació? Sí, per descomptat, però jo crec que és interesant conèixer aquestes coses.

Resérvame el vals narra la infància, joventut i adultesa d’Alabama, alter ego de l’autora. Se’ns conta la vida d’una xiqueta mimada i estimada per tots, protegida per un pare estricte i una mare, diguem, peculiar. La novel·la ens conta com la protagonista coneix a David (un pintor famós) i com es casen, tenen una filla i viatgen d’EUA a Europa, en l’època d’entreguerres. Alabama, a l’ombra de l’èxit del seu marit i allunyada completament de les tasques domèstiques, es lliura finalment a la dansa, on tracta de triomfar pels seus mèrits propis.

Jo crec que la bellesa (i és que és una novel·la bellíssima) d’aquesta novel·la no rau en la trama, sinó en l’estil, les descripcions, els diàlegs i l’atmosfera que crea l’autora. Z.Fitzgerald escriu amb una prosa gairebé poètica, creant imatges mentals i símbols molt poderosos. Aquest estil, complicat al principi de la lectura, ha causat que jo no entenguera massa bé alguns passatges, que alguns els haja d’haver llegit varies vegades per captar el que estava passant i que d’altres m’hagen encisat pel seu significat i la seua subtilesa. L’autora ens parla de la passió per l'art, de l’amor romàntic i de l’amor als pares, de la frustració i de la vida –així en general– a través d’una veu tan potent com diferent al que estem acostumats.

Resérvame el vals és una novel·la per llegir i rellegir tranquil·lament, sense presa, assaborint els significats amagats dels diàlegs més aparentment frívols i desenfonyant el sentit dels passatges descriptius, quasi poètics. Llegim a Zelda Fitzgerald com a escriptora talentosa, diferent i independent, amb un estil totalment propi i una personalitat singularíssima, que traspassa les línies del text.

[Sobre buidar els cendrers] "–Es muy expresivo de lo que hago yo misma. Simplemente lo junto todo en un montoncito que he etiquetado como «el pasado», y después de vaciar ese depósito profundo que un día fui, estoy lista para continuar”.

Llig-lo si... vols llegir sobre els feliços anys vint des d'una altra perspectiva

Fuig si... no vols una prosa difícil i enrevessada (però poètica i preciosa)

Les pereres fan la flor blanca (Gerbrand Bakker)

Supose que hi ha moltes maneres d’escriure sobre el dolor. La que jo coneixia més a fons és la manera dramàtica, la llàgrima fàcil*, la que sap perfectament quines cordes tocar per fer-nos sentir malament. Amb Les pereres fan la flor blanca he descobert una altra forma d’expressar la tristesa. Bakker conta un fet veritablement dramàtic des de la quotidianitat, un dia a dia d’acceptació i resignació amb un estil que m’ha encisat.

En aquesta novel·la curtíssima se’ns narra un accident de cotxe que pateix una família composta pel pare, dos fills bessons adolescents i un fill més xicotet. Aquest últim, a conseqüència de l’accident, es queda cec. La família, amb la mare invisible durant anys, ha de transformar la seua vida per fer lloc a l’obscuritat de Gerson. Aquest, al seu torn, lluita i es resisteix a la seua nova condició.

Com vegeu, es tracta d’una situació dramàtica, no obstant això, l’escriptor sap enfocar-la des del punt de vista dels xiquets, a través d’un llenguatge, uns diàlegs i unes descripcions senzilles, però plenes de significat. Podem apreciar perfectament el dolor dels protagonistes, un dramatisme que contrasta amb la simplicitat aparent de la narració. Bakker sap contenir l’aflicció en un llenguatge lacònic, que lluny de limitar-nos, ens apropa més a la realitat de la família.

Aquesta novel·la ha sigut un xicotet descobriment. Un llibre ple de tendresa, estima i comprensió. És una història trista, no precisament esperançadora, però que ens conta la vida tal com és, sense floritures i donant-li tota la importància que té. Una joieta.

*Vegeu Tan poca vida per a més informació.

Llig-lo si... vols una lectura tendra, molt bonica i trista

Fuig si... estàs passant per un mal moment, aquest llibre et trencarà

Estranys en un tren (Patricia Highsmith)

No us preocupeu per tants llibres sobre assassinats, no amague res estrany. Estranys en un tren el tenia pendent de feia anys ja, però mai m’havia plantejat seriosament llegir-lo, fins ara. També tenia ganes de llegir alguna cosa de Patricia Highsmith, autora estatunidenca de novel·la negra, coneguda per aquesta novel·la, per la saga de Mr. Ripley i per Carol, entre altres.

La premissa de la història del llibre d’aquesta setmana és ja clàssica: dos homes es coneixen en un tren i a un d’ells planteja l’assassinat perfecte, això és, intercanviar-se els assassinats. Bruno (l’artífex del pla) matarà a la dona de Guy i Guy matarà el pare de Bruno. Si no hi ha motius, si no hi ha relació entre assassí i víctima, és quasi impossible que els arriben a enxampar mai. Molta gent coneix aquest començament, però crec que sols qui ha llegit el llibre sap l'argument que segueix (la famosíssima adaptació de Hitchcock no té res a veure amb la novel·la). En fi, Bruno assassina la dona de Guy i després insisteix perquè Guy realitze l’assassinat que li toca. No us he fet cap spoiler! El que us he explicat passa al principi de la novel·la.

L’eix de la novel·la és la tensió que sofreix Guy per les insistències de Bruno, la culpabilitat que sent per la mort de la seua dona i el patiment general del personatge. Un altre aspecte fonamental de la història és la relació que es crea entre els dos protagonistes: Bruno és un home obsessionat per la seua mare i que depèn en gran mesura de les persones que l’envolten, especialment de Guy; Guy és una persona amb una vida normal, un home egocèntric que rebutja a Bruno, però que després l’arriba a estimar.

Si bé el plantejament és interessant, la trama de la novel·la se m’ha fet un poc feixuga. Assistim a l’assetjament incessant de Bruno i la seua necessitat d’atenció. Coneixem a Guy, torturant-se de manera exponencial. Cap al final torna un poc l’acció, però l’intermedi m’ha semblat reiteratiu. Potser és perquè el gènere no és el meu preferit. Què em digueu? Què m’he passat per alt? Personalment, jo pense que Bruno sols volia algú que l'estimara i li fera cas. Un pobre incomprès.

Llig-lo si... eres amant de la novel·la negra i vols conèixer a la reina del gènere

Fuig si... tens massa expectatives o t'encanta la pel·lícula de Hitchcock

Solterona (Kate Bolick)

Últimament les pel·lícules d’animació, sobretot faig referència a les de Disney, estan començant a canviar, però quan era xicoteta totes les meus pel·lícules preferides tenien un final clar i esperable: el xic i la xica es casaven. Eixe era el final clàssic, el moment culminant on la protagonista rebia la recompensa per totes les desgràcies que havia sofert. A Solterona, Kate Bolick reivindica la solteria, la independència de la dona per damunt d’un enllaç més o menys permanent amb un home. Bolick justifica una vida per a una mateixa, on poder desenvolupar plenament una professió i on poder créixer personalment.

Solterona és un assaig en el què l’autora fa un recorregut per les seues cinc despertadores. Bolick conta com aquestes dones, totes escriptores (periodistes, poetesses o novel·listes) han anat influint en la seua vida i en les seues decisions personals i professionals; com li han anat ensenyant, a través de les seues vides i de les seues obres, que la vida és molt més que estar en parella, que hi ha més opcions a part del matrimoni, i que la felicitat pot ser perfectament estar soltera tota la vida.

Les despertadores de Kate Bolick: Edna St. Vincent Millay, Maeve Brennan, Edith Wharton, Neith Boyce i Charlotte Perkins Gilman (dibuix propi)

L’autora ens conta en quin moment cada una de les escriptores l’ha despertada, i com han anat entrellaçant-se les experiències d’ella amb el que anava descobrint d’aquestes dones. Bolick argumenta que, efectivament, la productivitat i creativitat de Millay, Brennan, Wharthon, Boyce i Gillman s’ha vist afectada o, al contrari, s’ha vist impulsada, per estar en eixe moment o no en parella. Bàsicament, si estaven casades (de manera convencional i tradicional) en eixe moment, la producció baixava, i si estaven solteres tenien èxit. A mi, he de reconèixer-ho, algunes justificacions no m’han acabat de convèncer, però tenint en compte que Bolick ens parla clarament des de la seua experiència subjectiva, les seues idees i els seus plantejaments personals, ho he acabat acceptant, però un poc amb la distància amb la que escoltem algú a qui respectem però amb qui no compartim algunes opinions.

Kate Bolick fa algunes reflexions interessants, per exemple, per què a una dona major que està soltera ens la imaginem sola i amb la casa plena de gats? Per què no tenim aquesta imatge mental d’un home en la mateixa situació? En aquest assaig, l’autora ens anima a reivindicar el concepte de Solterona, fer-lo nostre i allunyar les connotacions negatives de la paraula. Fer que ser una solterona siga una cosa positiva, digna d’orgull i que presente una perspectiva feliç a aquelles dones que prefereixen viure una vida pròpia, sense lligaments eterns a cap home.

En fi, Solterona és una bona lectura, on es plantegen observacions curioses i justificacions que podem acceptar o no. Des del meu punt de vista, no és un llibre que ens vaja a obrir els ulls sobre la situació de la dona, però ens anima a rumiar sobre quin estil de vida volem i sobre els prejudicis que, vulguem o no, tenim presents al cap.

Llig-lo si... vols replantejar-te alguns prejudicis i convencions socials 

Fuig si... penses que aquest llibre t'obrirà els ulls i et dirà coses massa novedoses

El club de la bona estrella (Amy Tan)

Quan s’emigra a un país llunyà i es decideix formar una família allí, ha de ser difícil educar als fills entre dues cultures: què preval, les tradicions pròpies del lloc d’origen o les oportunitats i l’estil de vida del país d’acollida? És possible que en una persona convisquen les dues influències per igual? Amy Tan tracta aquest tema en El club de la bona estrella, a través de dues generacions de dones, quatre mares i quatre filles d’origen xinès que viuen als Estats Units.

Així, en aquesta novel·la conviuen quatre famílies: quatre dones xineses que han emigrat a Nord-Amèrica i les seues respectives filles, nascudes i criades als EUA. Aquestes famílies estan relacionades gràcies a un club, un grup de dones que es reuneix periòdicament per xerrar, contar-se batalletes d’un temps passat i millor i jugar al mahjong (joc de taula tradicional xinès). La novel·la comença amb la mort de la fundadora del club, Suyuan, la filla de la qual (Jing-mei) ha d’ocupar el seu lloc al tauler del joc. Tenim també a An-Mei i Rose, Lindo i Waverly, i Ying-ying i Lena. Cada una de les filles, és clar, té els seus problemes propis (divorcis, problemes al treball, vida personal dispersa); cada una de les mares conviu amb un passat difícil (matrimonis de conveniència, famílies complicades, guerres), però totes comparteixen la problemàtica de l’herència perduda de les tradicions, la incomprensió (mare-filla i filla-mare) i les diferències generacionals i culturals.

Amy Tan estructura el llibre en diversos relats, cada un destinat a un dels vuit personatges principals, els quals es van entrellaçant en alguns moments. Així, ens conta la infància de les mares i el seu viatge migratori, així com la vida de les filles i el seu present, quan ja són adultes. Les tradicions, les creences i les supersticions tenen molt de pes al llibre, però la novel·la va sobretot de les relacions entre les mares i les filles: la desconeixença de la mare com una persona real, més enllà del paper de mare; i la necessitat, per part de les mares, de comprovar que alguna cosa seua s’ha inculcat en la personalitat de les filles.  

En fi, és una novel·la lleugera, que tampoc ens introdueix molt a fons en les tradicions xineses ni en les personalitats de les protagonistes, però que ens fa viure les relacions tan complicades que tenen, causades entre altres coses pel lloc on han crescut i l’ambient que les ha envoltat: les mares parlen xinès sense saber parlar massa bé anglès i les filles directament no saben parlar xinès. Partint d’aquest fet podem entendre la comunicació tan difícil que tenen dins de la família i la impotència al veure que l’altra persona no entén el que li estan intentant explicar.

“Yo tengo la culpa de que sea así. Quise que mis hijos tuvieran la mejor combinación: circunstancias norteamericanas y carácter chino. ¿Cómo podía saber que esas dos cosas son incompatibles?”

Llig-lo si... t'abelleixen històries familiars de contrastos generacionals i culturals

Fuig si... esperes submergir-te en la cultura xinesa

A sang freda (Truman Capote)

A vegades, el ritme frenètic d’una novel·la ens espenta a una lectura ràpida, fugaç. En altres ocasions, l’estil o la història ens frenen cap a una llegida pausada i relaxada. Truman Capote, amb la seua A sang freda, ens diu que, millor, triem la segona opció: llegim a Capote amb tota la seua gràcia, finor, elegància i subtilesa tranquil·lament, per tal d’assaborir-lo amb tots els seus matisos.

Ho confesse, des de que vaig llegir Esmorzar al Tiffany's volia tornar a trobar-me amb l’escriptura del seu autor, em va enamorar, ara s’ha convertit en els meus preferits intocables. A sang freda m’ha encantat i va sobre un assassinat múltiple, argument que jo mai hauria triat si no fóra per qui firma la novel·la. Truman, en aquest llibre, fa una novel·la de no-ficció: això és, quan un escriptor conta un fet real (amb declaracions de les persones implicades, descripcions veritables) a través de l’estil propi d’una novel·la (diàlegs, construccions complexes dels protagonistes, etc.) Així, A sang freda és la narració d’un succés que va ocórrer al 1959 a Kansas, als Estats Units: l’assassinat, per part de dos homes que estaven en llibertat condicional, d’una família en la seua casa (els pares i dos fills adolescents). Capote i la seua amiga Harper Lee viatjaren fins el lloc dels fets per investigar i per recopilar informació per a la novel·la del primer.

La novel·la narra l’assassinat, la investigació policial, la fugida dels assassins i la seua captura i detenció. A través dels diàlegs entre els personatges, les confessions, les transcripcions (novel·lades) dels judicis, anem coneixent els dos assassins. L’autor ens ensenya la humanitat en la crueltat, la bellesa en la barbàrie i el sense sentit de la violència que envolta la història. A sang freda ens mostra que no tot és blanc i negre, sinó que hi ha una extensa gama de grisos que ajuden a explicar –en la mesura del que és possible– el comportament dels dos assassins protagonistes. Tot açò a través d’una escriptura elegantíssima, amb una prosa fluïda i preciosista.

En fi, tot i que el gènere no és dels meus preferits, ha valgut molt la pena tornar a entrar en el món de Truman Capote. Crec que té alguns reculls més de relats curts que llegiré sense dubtar-ho. He encertat la primera lectura del 2017, és boníssima.

Llig-lo si... t'abelleix trobar humanitat en uns fets aterridors

Fuig si... no vols sentir compassió per uns assassins

Revolutionary Road (Richard Yates)

La meua última lectura del 2016 va ser Revolutionary Road, de Richard Yates. Aquesta novel·la ha arribat de la mà de moltes recomanacions, tenia ja bones referències d’ella. I bé, no m’ha decebut. Revolutionary Road narra la vida d’una parella nord-americana que viu als suburbis de Nova York als anys 50. Yates va saber crear un ambient asfixiant, trist, veritable; l’estil de vida imperant de la classe mitjana de l’època, a través de la vida i desgràcia d’una parella jove amb dos fills.

Els anys 50 dels Estats Units anaren marcats per la fi de la Segona Guerra Mundial. Això va significar, entre altres coses, la tornada dels soldats a casa i la seua conseqüent cerca de treball estable, casa acomodada i dona i família feliç i benestant. L’home marxava a la feina per dur diners al nucli familiar i la dona es quedava a casa esperant la tornada de la parella i tenint cura de la casa. És el moment de la cultura de masses, de la societat de consum: grans cotxes estandarditzats, cases unifamiliars, electrodomèstics per a tot. Us solte aquest paràgraf amb dades molt generals, perquè l’època en la què s’ambienta la novel·la és essencial per a la trama.

Pel que fa a l’argument, els Wheeler, el matrimoni protagonista, són una parella que es va casar quan eren molt joves. Varen tindre una filla molt abans del que esperaven i han construït una vida avorrida i sense aspiracions de classe mitjana. April i Frank, tot i formar part de la comunitat dels suburbis, es creuen superiors als seus veïns i esperen que en algun moment la seua existència els oferisca alguna cosa més. Així, la parella viu en l’autoengany de que ells no són com els altres i, per tant, viuen entre aparences i hipocresia tant amb els de fora com entre ells mateixos. April i Frank fan el que siga per demostrar que ells no pertanyen a eixe grup de persones ignorants, faltes de gust i estancades en la mediocritat. No obstant això, tot i els seus anhels i les seues esperançes, es veuen atrapats en la seua situació actual: són el que són, viuen com viuen, i això no ho poden canviar, és la cara obscura del gran somni americà.

La novel·la està molt ben contada i increïblement ben escrita, ens fa sentir eixa opressió al pit per les aspiracions frustrades, l’ambient ofegant i la decepció en la parella i en la família. La història arriba a un punt límit, és com una bombolla que és va unflant fins que, de sobte, explota. Definitivament, és un llibre que us recomane sense dubtar-ho!

“Tuvo la sensación de ir hundiéndose irremisiblemente en los cojines y los periódicos y los cuerpos de sus hijos […] se puso de pie, jadeando un poco, y se quedó unos minutos en mitad de la alfombra, cerrando los puños dentro de los bolsillos a fin de reprimirse de hacer lo que le pareció la única cosa que realmente deseaba hacer: agarrar una silla y arrojarla contra la ventana panorámica. ¿Qué coño de vida era aquélla? ¿Qué sentido o qué propósito tenía, si se podía saber, una vida así?”

Llig-lo si... vols llegir una novel·la molt bona sobre el somni americà

Fuig si...vols alguna cosa alegre i sense drama

Nada (Carmen Laforet)

Quan no tinc temps per llegir, qualsevol novel·la se’m fa llarga. Li ha tocat ara a Nada, de Carmen Laforet, que sols té 275 pàgines i que no és gens feixuga. Al contrari que algunes persones que varen estudiar aquest llibre a l’institut, jo no tenia ni idea de la seua existència fins fa ben poc.

Nada es va escriure al 1944, just enmig de la postguerra espanyola, i precisament és aquest context en el què es desenvolupa la història. Tot i que la trama pròpiament dita no m’ha apassionat, el que sí que m’ha agradat, i molt, de la novel·la que us porte avui és l’atmosfera que crea l’autora, una atmosfera obscura, tancada, bruta, d’estes que m’agraden a mi (en la imaginació, és clar).

Us comente un poc de què va Nada i després alguns aspectes que vull destacar. El llibre comença quan Andrea, una jove de 18 anys òrfena, arriba a Barcelona per estudiar a la Universitat. En la ciutat catalana comença a viure amb uns familiars que tenen diguem... problemes. Andrea no sap per què, però en la casa tenen unes discussions molt fortes i un malestar intens entre ells dia i nit. Així, la protagonista viu una vida anguniosa dins del pis, mentre que a la Universitat va fent amics. Andrea arriba a Barcelona amb moltes esperances de fer alguna cosa, d’experimentar, de conèixer la vida tal com és. Aquesta animació es veu truncada per l’ambient que regna en casa, ple de crits, paraulotes, pobresa, enganys, etc.

Com vegeu, el nucli per al meu gust de la novel·la és aquest xoc entre les expectatives de la protagonista i la realitat amb la què es troba només arribar a la gran ciutat. Andrea espera molt més de la vida, espera molt més de Barcelona. En aquest punt em recorda a Ida (pel·lícula de Paweł Pawlikowski que vaig veure per pura casualitat). En aquest film, la protagonista  és una jove monja que ix del convent, coneix un xic i per un moment pensa que la seua vida acaba de començar. En un moment hi ha un diàleg entre ell i ella així:

XIC: Vine-te’n. Ens veuràs tocar, passejarem per la platja...
IDA: I després?
XIC: Després ens comprarem un gos, ens casarem, tindrem fills, comprarem una casa...
IDA: I després?
XIC: El de sempre, la vida

Un altre aspecte que m’ha agradat, si no el que més, és la descripció de l’atmosfera, que ja us avançava abans. Laforet descriu un ambient que quasi el pots olorar i tocar. Jo em sentia, mentre llegia la novel·la, com quan la cuina està bruta i me dona fàstic tocar qualsevol cosa perquè està tot apegalós i relliscós. L’etern soroll dins de la casa, amb el bebè plorant, els cops, la pols, l’olor a tancat i a humitat. Tot ho sentia com si fóra allà. 

En definitiva, Nada és una novel·la molt ben escrita, on les paraules se succeeixen amb moltíssima fluïdesa i que narra, amb tota la finor i elegància del món, una ambient horrible. 

“Me parecía que de nada vale correr si siempre ha de irse por el mismo camino, cerrado, de nuestra personalidad. Unos seres nacen para vivir, otros para trabajar, otros para mirar la vida. Yo tenía un pequeño y ruin papel de espectadora. Imposible salirme de él. Imposible libertarme. Una tremenda congoja fue para mí lo único real en aquellos momentos”.

Llig-lo si... vols llegir calamitats a través d'una escriptura refinada

Fuig si... estàs agobiat/agobiada i necessites que et pegue l'aire