Les hores (Michael Cunningham)

L’últim llibre del curs de literatura nord-americana era Les Hores de Michael Cunningam, i m’ha sorprès i agradat molt. M’ha sorprès perquè quan es tracta dels clàssics, un problema per a mi és que, a vegades, em costa identificar-me amb els personatges. Està clar que si són clàssics és perquè tracten temes que avui en dia encara són vàlids (almenys així és com ho veig jo), però la identificació personal amb les experiències dels personatges ja és un altre cantar. No ha sigut així amb Les Hores, on he trobat moments d’intensa identificació o, si més no, de compenetració intensa amb un personatge en concret, Laura Brown.

El llibre és la història del dia de tres dones, d’èpoques diferents, entrellaçades de diferents maneres. Està Virginia Woolf, l’escriptora, en l’última etapa de la seua vida abans de suïcidar-se; Laura Brown, una ama de casa d’Estats Units amb una crisi existencial; i Clarissa o la senyora Dalloway (protagonista d’un llibre de Virginia Woolf), una dona de mitjana edat que ha de preparar una festa al seu amic i antic amant moribund. Potser l’argument que he esbossat sone un poc massa dramàtic, potser hi ha moments que ho són, però la lectura mereix molt la pena.

No m’enrecordava, però en Feminisme per a principiants es parla de la situació de Laura Brown, de com l’època i el país asfixiava les vides de les dones. Aquestes persones, que havien de rebre els homes que tornaven de la guerra i havien de aconseguir que oblidaren les coses que havien viscut mitjançant pastissos perfectes i una cuina plena d’electrodomèstics.

La novel·la és un zoom a aquestes tres vides, a les seues preocupacions: més quotidianes o més rellevants: comprar unes flors, suïcidar-se, rebre una visita. M’ha agradat molt i ara sols em falta veure la pel·lícula (diuen que està molt bé) i llegir-me La senyora Dalloway per veure com es relaciona amb Les Hores!

“...Es pregunta si totes les altres dones també pensen, fins a un cert punt, el mateix: aquí hi ha l’esperit intel·ligent, la dona de les penes, la dona de les joies transcendentals, que preferiria ser en un altre lloc, que ha consentit fer unes tasques senzilles  essencialment ximples, examinar tomàquets, seure sota un assecador, perquè aquest és el seu art i el seu deure”.

I, aquesta setmana, un plus: La llista de lectures recomanades pel meu professor del curs de literatura (alguns els he llegit i alguns no). La majoria són contes o novel·les breus:

Historia de una hora, de Kate Chopin

La vida secreta de Walter Mitty, de James Thurber

Caminar, de Henry David Thoreau

Els contes de Hemingway

El oso, de William Faulkner

El niño perdido y La puerta que nunca encontré, de Thomas Wolfe

Crónicas marcianas, de Ray Bradbury

Relato soñado, d'Arthur Schnitzler

Desayuno en Tiffany’s, de Truman Capote
Els contes de Truman Capote

"No pots trobar la pau evitant la vida, Leonard."

Llig-lo si... vols identificar-te profundament amb alguns personatges
Fuig si... no et van les narracions pausades i tristes

El gran Gatsby (Francis Scott Fitzgerald)

El segon llibre que vaig llegir en el curs de literatura nord-americana era un dels grans pendents en la meua llista: El gran Gatsby (1925) de Francis Scott Fitzgerald. L’època dels anys vint sempre m’ha resultat atractiva (el jazz, els escriptors de l’època, l’atmosfera de festa, etc.) i més des de que vaig llegir París era una festa, de Hemingway, que està ambientada en la mateixa època i mostra la vida de l’elit intel·lectual que s’agrupava en els carrers de la capital francesa.

Bé, jo sols havia vist la primera part de la pel·lícula protagonitzada per Leonardo Di Caprio, em va avorrir un poquet i la vaig deixar estar, així que no estava en massa bona disposició per a la lectura. La novel·la m’ha agradat més que res per l’ambient que presenta i per com està narrada. Els anys vint es retracten en la història com una època de diversió infinita, de moralitat més bé flexible i d’una hipocresia notable.

És molt curiós com està estructurada la narració: el narrador és un personatge, Nick, que arriba a la ciutat on viu Gatsby i és testimoni de tot el que va passant. És el narrador, però no és el protagonista (que és Gatsby), ni tan sols és un personatge important. Podria no existir en la novel·la i aquesta seguiria igual. Ha estat un poc estrany al principi donar-me compte que Nick no feia res, però ha estat bé canviar un poc del narrador típic.

La història és també el relat de la nostàlgia, del mirar sempre al passat, perquè és millor que el present. De les il·lusions creades i magnificades amb el temps, destrossades amb la cruesa de la realitat.

“Una il·lusió [la de Gatsby amb Daisy] que havia anat més enllà d’ella, més enllà de tot. Gatsby s’hi havia llançat amb passió creadora, augmentant-la constantment, adornant-la amb totes les plomes brillants que trobava al seu pas”.

Ha estat una bona lectura, plena de descripcions emocionants i moments molt passionals.

“I el seu somni li devia semblar tan a prop que difícilment podia deixar d’abastar-lo. No sabia que el somni ja era darrere d’ell [...]”

Per a Nick, el narrador: "Se suposa que has de ser la protagonista de la teua pròpia vida, per l'amor de Déu!"

Llig-lo si... vols deixar de sentir-te malament quan dius que no has llegit el Gran Gatsby

Fuig si... tens massa expectatives en la història

Els papers d'Aspern (Henry James)

Ja estic acabant el curs de literatura nord-americana! El primer llibre que havíem de llegir és Els papers d’Aspern (1888), de Henry James. És un llibre que crea tensió al lector i que crea moltes incògnites.

La història comença quan un americà arriba a Venècia per tal de fer-se amb unes cartes d’un escriptor famós del què investiga i a qui admira (el cèlebre i fictici Aspern). Aquests papers pertanyen a una dona molt major que viu reclosa en una gran casa amb la seua neboda. La dona, orgullosa, recelosa i avariciosa, no vol fer públiques aquestes cartes, així que el protagonista l’enganya perquè el deixe quedar-se un temps en la seua casa mentre troba la manera de fer-se amb la correspondència. La tensió augmenta quan el protagonista es pregunta fins on arribarà per aconseguir el seu objectiu i quan el lector es qüestiona contínuament què tindran eixos papers d’especial.

Tot i que és un llibre curtet, té poc més de cent pàgines, el desenvolupament de la història és lent i compassat, amb un parell de repunts de més intensitat, sobretot cap al final de la novel·la. L’autor descriu un ambient molt obscur i lúgubre, una casa tètrica i unes relacions molt tancades. No sé si la localització de Venècia té res a veure, ja que en La mort a Venècia passava una cosa pareguda. També ací la mort està present: la mort d’Aspern i el misteri de la seua vida i la mort imminent de la seua antiga amant, ara ja vella, que no vol desfer-se del record més valuós d’una època més feliç.  

I res, ha estat una bona lectura, amb el final que havia de tindre, ni més ni menys. No he trobat el llibre en català i l’edició que tinc jo, de Navona “Los Inedulibles” és ben bonica i elegant.

Llig-lo si... vols començar a llegir a Henry James

Fuig si... eres claustrofòbic/a

Els millors relats de Roald Dahl

Feia molt que no em reia amb un llibre i aquest m’ha mantingut el somriure a la boca quasi tota l’estona. Aquests dies he estat llegint Els millors relats de Roald Dahl (1982) de l’editorial valenciana Sembra. A mi ja m’agradava Roald Dahl perquè Matilda m’encanta, Les Bruixes m’agrada molt i sempre deixe Charlie y la fàbrica de xocolate quan la fan en la tele. Així que quan vaig veure el llibre ben col·locadet a la taula de novetats de la llibreria no em vaig poder resistir.

El llibre és una col·lecció de tretze relats per a joves i adults d’extensions variables, però si contem que té en total unes 240 pàgines, vegem que són contes ben bé curts. Les narracions destaquen per les exageracions, els personatges insòlits i les situacions surrealistes que es presenten. Destaquen la cobdícia extrema, la venjança i l’engany, tot marinat amb un bon humor negre, molta fantasia i malícia. Els personatges són únics i amb molta personalitat, amb idees estrafolàries i comportaments inesperats.

És clar que tretze relats no em poden agradar de la mateixa manera. Els meus preferits són: El plaer del capellà (un home avariciós del tot que es serveix de l’engany per a guanyar-se la vida), Gelea reial (una cosa molt estranya, inquietant i divertida) i El tast (una altra vegada l’avarícia i l’orgull).

En resum, és un recull molt divertit, que et posa en tensió mentre t’ho passes bé i esperes l’inesperable final. Els contes, al ser tan curtets, es lligen en una estona i el millor és que quan passes la pàgina mai saps amb el que te vas a trobar. Molt recomanat.

Llig-lo si... vols riure i passar-ho bé

Fuig si... no t'agrada l'humor negre

Els ulls del germà etern (Stefan Zweig)

Com m’agradà tant Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona, volia provar amb una altra novel·la de Stefan Zweig. Una vesprada, m’acostí a l’Abacus de la universitat i vaig comprar Els ulls del germà etern (1976). És un llibre molt, molt diferent al que tenia com a referent. Ací no hi ha eixa tensió tan forta que caracteritzava als personatges de Vint-i- quatre... si no que és com una faula, com una llegenda moralitzant sobre la recerca eterna de la rectitud i la justícia per part d’un home.

No us vull revelar massa, més que res perquè és un llibre curtíssim (no arriba a les 100 pàgines) que està marcat per quatre moments fonamentals, i explicar-los seria destrossar-vos la lectura. La història s’ubica en un temps abans de Buda i, segons la contraportada, està escrit com una llegenda oriental. Virata és un servidor lleial del rei que va buscant la forma de ser completament just i de no fer mal a ningú. Amb aquest objectiu, va fent-se un camí que durarà anys i que li va ensenyant com les persones i les seues accions estan inevitablement connectades i tot acaba tenint la seua conseqüència.

És un llibre molt curiós i agradable que es llig en un ratet. Però no era el que m’esperava després d’haver llegit l’altre llibre de Zweig. 

No em deixis mai (Kazuo Ishiguro)

Tenia aquest llibre en la llista de pendents des de feia molt de temps i, finalment, m’he fet amb ell: No em deixis mai (2005) de Kazuo Ishiguro. Em feia molta curiositat llegir-lo, ja que en els comentaris de la gent al llibre, es deia normalment: "no llegiu ressenyes!", "Que no us conten res, que perdrà la gràcia!" Per tant, entrava sense tindre ni idea de què anava. La veritat, és que fins les últimes pàgines tampoc no ho sabia. No seré diferent, no contaré coses importants, sinó quina sensació m’ha deixat la lectura.

La novel·la comença amb una escola – internat on els alumnes hi estan des de ben xicotets fins a quasi adults. No coneixen quasi informació del món exterior i sabem que la seua vida és un poc diferent a les de la gent de fora. Els alumnes tenen curiositat sobre la seua existència però no volen indagar massa, inclús quan ixen de l’escola. Accepten les coses tal com són, encara que siguen dolentes o els perjudiquen d’alguna manera.

És una novel·la estranya, on l’escriptor va soltant informació molt a poc a poc fins les últimes pàgines. A mi, personalment, se m’ha fet un poc lenta, esperava impacient que m’informaren de més coses: saber què passava, per què vivien com vivien els protagonistes, i clar, tot el demés em semblava palla i un poc avorrit. Després, quan pense en la novel·la i recorde sols la història, diguem, important, la que es va contant de quan en quan, m’agrada i crec que és molt interessant. Però clar, per a això he hagut de llegir coses que no m’abellia llegir. En fi, m’ha agradat però m’ha sabut a poc, amb tanta subtilesa se m’ha fet llarga, tot i que el tema era atractiu. 

Fotograma de l'adaptació cinematogràfica dirigida per Mark Romanek (2010)

Ink and bone (Rachel Caine)

M’agrada molt, molt quan just comence un llibre i estic unes quantes pàgines llegint lentament, intentant desxifrar l’estil de l’escriptor i de què va la historia. I en aquest llibre m’ha agradat especialment anar acostumant-me al món que se’m presentava. Aquests dies he llegit Ink and bone (2015) que en català seria Tinta i Os... Tot i que espere que no facen traducció literal. La novel·la encara no s’ha traduït al castellà o al català, però no crec que tarde massa en publicar-se ací.

Bo, he anat un poc agobiada les dues últimes setmanes pel final del màster: després del regust que em deixà La mort a Venècia i sense haver revisat massa Amazon o haver anat a cap llibreria, he acudit als llibres pendents que tenia a la prestatgeria. I allí estava Ink and Bone, esperant-me des de l’estiu passat.

El llibre es classifica en l’ampli i estrany gènere del llibre juvenil o YA (Young Adult), com està de moda dir-li. És un llibre molt ràpid de llegir, amb molta acció, molts girs a la trama i ambientat en un món fantàstic i distòpic on els llibres tenen molt de protagonisme. La novel·la està situada en un futur pròxim on la biblioteca d’Alexandria mai s’ha cremat. Al llarg dels anys, ha anat prenent poder fins que s’ha convertit en una potència que controla tot el coneixement del planeta. En aquest món està prohibit tindre llibres propis i el mercat negre i els que segueixen la doctrina de la crema de llibres (burners) són part del dia a dia. No és una gran novel·la, els personatges són, pense, plans i quasi sense història pròpia darrere, però ha complert amb les meues expectatives, que ja està bé.

Com me passa moltes vegades, m’ha agradat més la primera part de la novel·la que la segona: més la presentació del món i de les seues característiques que l’acció. Té aspectes interessants que crec que haguera estat bé potenciar-los un poc més (la societat, l’educació, el funcionament millor explicat de la biblioteca...) Però això ja va a gustos. És una novel·la molt entretinguda, que enganxa i, que si es vol llegir en anglès, es llig fàcilment i sense massa problema.

La mort a Venècia (Thomas Mann)

No sé si és perquè no l’he acabat d’entendre o perquè he estat tan nerviosa i agobiada els últims dies que no he pogut disfrutar-la. O una mescla de les dos. El cas, he llegit La mort a Venècia (1912) de Thomas Mann. És una novel·la curteta, de poca acció i de molta introspecció i, sentint-ho molt no l’he acabat de pillar.

És cert que l’escriptura és fluïda i el vocabulari increïblement extens i precís, però la història i el protagonista no m’han dit massa. És cert que es juga amb un gran nombre de simbolismes i es treballen molt els contrastos, les contraposicions, no obstant això no sé, crec que algú hauria d’explicar-me-la i dir-me què té d’especial perquè siga una obra tan reconeguda, perquè estic segura que té més molla que la que jo li puga traure.

La novel·la gira entorn a Aschenbach, un escriptor alemany que se’n va de vacances a Venècia. Allí, buscant inspiració i refugi de la seua crisi personal, es veu arrossegat per una gran passió per un adolescent polonès de catorze anys. Ja, dóna un poquet de grima, si pensem que el protagonista té uns cinquanta anys. En la ciutat italiana, Aschenbach es troba cada vegada més encapritxat del jove, mentre que una desconeguda plaga va arrasant amb la població.

El llibre és la història de la decadència de la glòria del protagonista i de la ciutat: un per una passió impossible i l’altra per l’avanç inexorable de d’infermetat. També és el recorregut per les qüestions artístiques que es planteja Aschenbach i la seua crisi personal: l'envelliment i la urgència per trobar i viure noves aventures excitants.

Bo, ho deixe a les vostres mans i si l’heu llegida i em voleu comentar alguna cosa que canvie el gust agredolç que m’ha deixat la novel·la, endavant.

“Perquè la bellesa, Fedre, i només ella, és amable i visible alhora: ella és –tinges-ho ben en compte- la sola forma de l’espiritual que els nostres sentits poden copsar i suportar”.

Fotograma de l'adaptació cinematogràfica dirigida per Luchino Visconti (1971)

Per cert, sabeu que podeu navegar pels canals de Venècia amb el Google Maps?

Feminisme per a principiants (Nuria Varela)

Aquesta setmana he llegit Feminisme per a principiants (2013) de Nuria Varela. Ha sigut una recomanació d’una amiga de classe i la veritat és que ha sigut molt sorprenent. Jo estava ja posada un poc en el tema, llegia coses en Internet, però, a vegades, quan discutia amb algú d’aquestes coses, no tenia recolzament per als meus arguments més del que jo poguera expressar. Ara m’he donat compte que açò sols acaba de començar.

Nuria Varela exposa en les quasi 400 pàgines del llibre el naixement, la història i l’actualitat del feminisme i això no es faena fàcil. La lectura del text ha de ser atenta i pacient, per tal d’entendre el que es diu i la seua rellevància. És increïble totes les coses que ha sofert la meitat de la humanitat per la raó bàsica de haver nascut dona i el poquet que en coneixem i que ens ensenyen.

Bé, el llibre està dividit en capítols: què és el feminisme, les seues ones (història), el feminisme en Espanya, termes utilitzats per feminisme (patriarcat, masclisme, sexisme, androcentrisme), drets, economia, violència, cultura, prejudicis i masculinitat. Com vegeu, es toquen molts, molts temes ben diversos entre ells que tenen en comú la superioritat imposada del gènere masculí front el femení. El llibre és més una porta davantera a tot un món per investigar. L’autora va obrint camins i qüestions que després és tasca del lector ampliar-los.

Un apunt. Jo els llibres pense que estan per a gastar-los, en el sentit més literal de la paraula. Així que quan llig alguna cosa que m’interessa o em sorprèn, doble el cantonet de la pàgina. Aquest llibre està ple de doblecs. Per exemple, és ben sabut que els símptomes d’un infart és dolor fort al pit i al braç esquerre, però... això és als homes! Les dones sofreixen dolor a l’abdomen i dolor al cap. Un dia podria haver tingut un infart i jo sense enterar-me.

És impressionant la quantitat de desigualtats i humiliacions que han sofert les dones i com de poquet en coneixem. En la Revolució Francesa, famosa per exaltar els grans valors de la llibertat i la igualtat, es negaven els drets polítics a les dones. En l’actualitat, els mitjans de comunicació es nodreixen d’imatges de dones passant-ho mal a les desgràcies, però la seua veu no s'escolta i, sorprenentment, la veu que conta el que ha passat quasi sempre és masculina, és que no poden parlar? O és que no les volen escoltar?

Vinyeta del còmic Persèpolis. "Una vegada més, he arribat a la meua conclusió habitual: cal educar-se a si mateixa"

Una actitud que proposa l’autora i a mi m’ha encantat és la de preguntar-se sempre: on estan les dones? Mirem les notícies i les reunions dels polítics i alts càrrecs de les empreses. Observem el dia a dia amb aquesta pregunta, com jo he fet des de que em vaig acabar el llibre, i mai mirarem res més de la mateixa manera.

En fi, podria seguir i seguir, però el millor que puc fer és recomanar-vos el llibre, és un descobriment darrere d’altre i us farà mirar el món des d’una altra perspectiva.

“Si una marciana pretendiera entender la Tierra a través de la publicidad, difícilmente llegaría a ninguna conclusión aproximada de lo que son las mujeres”. 

“Es absolutamente necesario disociar la masculinidad del valor, el dominio, la agresión, la competitividad, el éxito o la fuerza, aspectos de cuya caricatura provienen muchas conductas violentes, y asociar la virilidad a la prudencia, la expresión de los sentimientos, la capacidad de ponerse en el lugar del otro o la búsqueda de soluciones dialogadas a los conflictos”. 

Escenes de la política anglesa sense els homes

Me before you (Jojo Moyes)

Aquesta setmana estava ja un poc cansada de llibres profunds, de pensar, etc. (tot i que m’agraden, eh?) així que he anat a l’evasió total: he llegit Me before you (Jo abans de tu, 2012), un drama-comèdia romàntic, que d’ací poquet s’estrena en les grans pantalles. La veritat és que no sabia ni que existia aquest llibre fins que una amiga em va ensenyar el tràiler de la pel·lícula... i sóc fàcilment convencible. M’agraden les pel·lícules nyonyes (de quan en quan) i fer un “ooooh” en el moment precís, sobretot si em fiquen una cançó bonica i una història d’amor poc convencional.

La veritat és que els productors de la pel·lícula s’han treballat molt, molt bé el càsting, ja que els actors principals i els secundaris més importants són famosos per haver treballat en pel·lícules o sèries juvenils i amb molta base de fans en els últims anys: les sèries Doctor Who i Juego de Tronos i les pel·lícules Harry Potter i Els Jocs de la Fam. D’aquesta manera, ja tenen una bona taquilla assegurada.

Torne al llibre. És un llibre d’allò que diguem “cuqui”. Per gitar-se al sofà i estar llegint tota la vesprada amb un somriure a la boca. Té momentets d’humor i és tendre. La història resumida és més dramàtica que la lectura: una jove de vint-i-tants perd el seu treball i entra a treballar com a cuidadora-acompanyant d’un jove tetraplègic. La seua relació va evolucionant i ella, sense cap aspiració cultural o intel·lectual va evolucionant també. El jove, d’ençà que va tindre l’accident que el va deixar en la cadira de rodes permanentment, vol acabar amb la seua vida, contràriament als desitjos de la seua família.

Bé, la novel·la em va tornar el que jo m’esperava d’ella: uns moments agradables i d’evasió del dia a dia. Té cosetes que no m’han agradat, a vegades li haguera pegat una galtada a la protagonista, però en general, ha estat bé. Ara a esperar a veure la pel·lícula!

És la portada un spoiler? Si? No? Potser?

I ja que estic nyonya, ací teniu la banda sonora!

Al far (Virginia Woolf)

Aquesta setmana he llegit Al far (1927) de Virginia Woolf. D’aquesta autora ja vaig llegir Una cambra pròpia i em va encantar. Després de l’assaig, volia provar amb una de les seues novel·les. El primer dia em va costar molt acostumar-me a l’estil de l’escriptura, però després es converteix en una lectura molt fluïda. Ara m’explique.

La novel·la és totalment introspectiva: els fets reals, externs, són secundaris. El que predomina són els pensaments, reflexions i percepcions dels personatges. De la mateixa manera que nosaltres podem estar parlant amb algú o cuinant, però el nostre cap està en un altre lloc o analitzant la situació i no fent quasi cas al que t’estan dient o al que estem fent, Woolf experimenta amb els personatges el discurs de la seua vida interior, posant en segon lloc la realitat palpable.

“Cuando estaba sola podía ser ella misma. Y últimamente sentía a menudo la necesidad de... pensar, aunque ni siquiera se trataba de eso, lo único que necesitaba era estar sola y en silencio. La existencia y sus ruidosos, expansivos y rutilantes quehaceres se evaporaban y todo se reducía, con una especie de solemnidad, a ser ella misma: un núcleo de oscuridad con forma de cuña e invisible para los demás […] Y aquél ser, una vez desprovisto de todo los superfluo, era libre de vivir las más extrañas aventuras”.

“¿Quién sabe lo que somos y lo que sentimos? ¿Quién lo sabe incluso en los momentos más íntimos? ¿Es eso conocimiento? […] ¿Acaso no somos más expresivos cuando callamos?”

Què és més bonic: la història del llibre o les flors de ma mare? No ho sé!

Igual que en el llibre de la ressenya anterior, Al far també toca el tema del pas del temps i de la seua subjectivitat. Tot i que el temps flueix incessantment, hi ha moments que són eterns, que es queden perfectament gravats en la memòria com fotografies en moviment, intactes als anys i als seus protagonistes.

El llibre està dividit en tres parts: la primera descriu la situació d’una família nombrosa que acull convidats intel·lectuals (es tracten les seues tensions, la seua amistat...); la segona no té història, sinó la creació d’una atmosfera de soledat, buidor i nostàlgia (ja que es descriu la mateixa casa on vivien els protagonistes però deu anys més tard, quan no hi viu ningú). En la tercera part, la família torna a la mateixa residència i fa front a les absències i a les velles discussions. La novel·la m’ha agradat sencera, però la segona part m’ha sorprès moltíssim: és increïble com, pràcticament sense personatges, només descrivint llums, sorolls, textures, es pot crear una atmosfera tan efectiva.

“La belleza y la quietud se daban la mano en el dormitorio [...] ni siquiera el curiosear del viento y el leve husmear de la pegajosa brisa marina, que rozaban, resoplaban y repetían una y otra vez las preguntes: ¿Os marchitaréis? ¿Pereceréis?”.

En definitiva, ha sigut un descobriment. No obstant això, és una novel·la que requereix paciència per tal de poder assaborir-la, així que no desespereu en les primeres pàgines i deixeu-vos endur pel temps de la història, pels seus personatges i per les seues vides interiors, us sorprendreu identificant-vos amb les seues preocupacions i reflexions.

Vint-i-quatre hores en la vida d'una dona (Stefan Zweig)

Aquesta setmana li ha tocat el torn a Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona (1927) d’Stefan Zweig. És un llibre molt finet (unes cent pàgines), però d’emocions molt intenses. La història es desencadena quan, en una pensió de la Riviera on s’han reunit un grup d’hostes, una d’elles, una dona casada i amb dues filles, fuig amb un jove francès al qui a penes havia conegut un dia abans. Els altres hostes es queden perplexos i no tarden en tatxar a aquesta dona de “mala dona”. No obstant això, el protagonista sosté que això li pot passar a qualsevol, que en una certa etapa de la vida, una persona, una dona, es pot deixar endur per la promesa d’una existència més excitant que l’actual.

Una dona major que es reuneix amb aquest grup convoca al protagonista a una cita per contar-li una experiència personal. I així és com comença la narració de les vint-i-quatre hores en la vida d’una dona. Vint-i-tants anys abans del conflicte en la pensió, la narradora era una dona jove i viuda, que una nit es troba amb un jove obsessionat pel joc. Aquesta es compromet a ajudar-lo i a donar-li una nova vida. De la compassió, passa a l’enamorament i a la voluntat de deixar-ho tot enrere (la seua reputació, la seua família, els seus amics) per seguir a aquest jove.

M’ha agradat molt la lectura, per vàries raons. Una, perquè és ràpida però concentrada, ja que el temps és un element important i totalment subjectiu: com vint-i-quatre hores poden marcar tota una vida i restar-li rellevància a qualsevol altra cosa que puga passar. Per altra banda, també es parla del desencant, de desil·lusions (per persones, per la vida en general) i de passions tan intenses, que no necessiten una gran història darrere, sinó un lleu desencadenant.

Una lectura molt recomanada, segur que llisc més coses d’Stefan Zweig!

“- Creu vostè, doncs, si no ho he entès malament, que Madame Henriette, que una dona, dóna igual qui siga, pot llençar-se innocentment a una aventura; que hi ha accions que una dona jutjaria impossibles una hora abans de cometre-les i de les quals no s’ha de fer-la responsable? - Ho crec fermament, senyora.”

Fotograma de l'adaptació cinematogràfica de 2001 dirigida per Laurent Bouhnik

84, Charing Cross Road (Helene Hanff)

Esta setmana, millor dit, el dilluns, em vaig llegir 84, Charing Cross Road (1970) de Helen Hanff. Va fer falta un viatge d’anada i tornada a la faena per acabar la lectura i és que és molt curtet i es llig en mitja sentada. Sembla que és un llibre molt estimat per la comunitat lectora que habita en Internet, jo no n’havia escoltat parlar mai. Vaig veure’l en una llista de “llibres sobre llibres” i és que llegir sobre llegir, sobre biblioteques i llibreries, em causa una bonica sensació de benestar.

L’edició que tinc és l’edició limitada (no sé com de limitada és, ja que l’he vist en prou llocs) d’Anagrama. Bé, la història tracta sobre una dona novaiorquesa que escriu a una llibreria antiquària de Londres per demanar que li envien uns llibres. D’aquesta manera, comença una amistat per correspondència (de Helen amb el personal i familiars de la llibreria) que s’allarga als vint anys. Jo no ho sabia fins que no m’havia acabat el llibre, però són cartes reals de l’escriptora a la llibreria: no basat, ni inspirat en fets reals, no. És real.

És una història bonica, perquè es pot apreciar l’evolució de les relacions entre els personatges, que al final són ja com si foren família. És curiós, perquè jo anava llegint i quasi no em fixava en les dates. Quan les mirava em sorprenia cada vegada, perquè els anys avancen a un ritme trepidant. Vull llegir-me’l altra vegada d’ací un temps, no sé per què pense que m’agradarà més amb una segona lectura.

I poc més, és una lectura molt agradable, per passar una estona dolça i respirar un poc després de llegir Allò que el vent s’endugué. Per cert, la història va ser traslladada a una obra de teatre i a una pel·lícula, protagonitzada per Anthony Hopkins i Anne Bancroft, titulada en Espanya La carta final. La llibreria (ubicada en el 84 de Charing Cross Road) ja no existeix. En el seu lloc ara hi ha un McDonald’s...

Fotograma de la pel·lícula dirigida per David Jones (1987)

Allò que el vent s'endugué (Margaret Mitchell)

Hui he acabat de llegir Allò que el vent s’endugué (1936), de Margaret Mitchell. És un llibre gros, de quasi mil pàgines, però es llig realment ràpid. La història es va fer mundialment famosa per la pel·lícula protagonitzada per Vivien Leigh i Clark Gable i ja feia temps que volia llegir la novel·la, però no trobava on comprar el llibre. Un dia el vaig trobar de segona mà en Llibre Solidari per 3€ (tapa dura i tot) i el comprí. De la pel·lícula recordava fragments molt concrets, sobretot l’escena en què Scarlett, pobra, es vist amb un vestit fet de cortines verdes i va a la ciutat a buscar diners per sobreviure. No sé per què recorde açò especialment.

La història es la d’Scarlett O’Hara, una jove malcriada i presumida, que es veu envoltada per la Guerra de Secessió dels Estats Units. Ella, ciutadana del sud, filla d’un cap de plantació de cotó, cau en la pobresa i és forçada a guanyar-se la vida de qualsevol forma. Conduïda pel seu amor a Tara (la plantació de la seua família) i el seu amor cec a Ashley (un jove casat), va superant tots els obstacles que se li van posant per davant, que no són pocs. El seu caràcter egoista li crea grans enemistats i la seua avarícia pels diners i  per les possessions materials la duen a una vida solitària.

La persona a la que més odia, Melanie, la dona d’Ashley, és l’única que l’estima i protegeix sempre. Aquesta dualitat entre la bondat de la seua enemiga i la manca d’amabilitat de la protagonista, és un dels eixos vertebradors de la història. Un altre eix és la relació amb Rhett Butler, l’única persona tan cruel i interessada com per a entendre i perdonar el caràcter real d’Scarlett.

Aquesta novel·la és una història d’aventures, de la vida de la protagonista, però també de l’evolució i destrucció d’una nació i de les seues costums i tradicions. Si haguera d’elegir entre un dels arguments universals que defineixen aquest llibre és el del xoc entre el vell i el nou: les grans vides de luxe i tranquil·litat de les famílies adinerades del sud desaparegudes front a la pobresa i misèria d’unes persones que han de viure en un món que no té un lloc per a ells.

Després de tot, demà serà un altre dia!

Stoner (John Williams)

Encara no m’he recuperat del tot de la lectura de la setmana passada: Stoner (1965). Ha sigut una lectura ràpida però intensíssima. És un llibre on he arribat a sentir tots els pensaments del protagonista com si foren meus. El llenguatge clar, però profund i exacte m’ha encantat i ha creat una sensació d’immersió en la història increïble. El final de la lectura, per suposat, ha sigut dur.

Comente un poc de què va i ho faré com puga, perquè és un poc difícil: Un jove de pares grangers es matricula a la universitat. Allí fa un parell d’amics i s’endinsa, ja per sempre, en el món acadèmic. Forma una família, amb les seues rareses i problemes, i es fa professor en la mateixa institució. Ja està. És fascinant com amb aquest argument s’ha pogut traçar una història i un personatge tan rodons, s’ha dibuixat una vida completa, una vida completament anònima. Stoner, el protagonista, no és cap heroi, no un gran amant, ni tan sols un pensador o docent extraordinari. No obstant això, la seua mediocritat (per la seua falta d’èpica) és tan bellament descrita, tan ben perfilada, que passa a ser una història apassionant.

És la vida d’un home que va coneixent la vida conforme van passant els anys, va aprenent que les coses importants a una edat no ho són gens a una altra, que la persona a la que primer s’estima no ha de ser precisament l’última o definitiva, que tot és passatger menys u mateix.

No sé què més dir, sols que el recomane moltíssim i que m’ha encantat. Però avise que més val que no us l’acabeu pel matí, quan teniu tot el dia per davant. El final (no pel que passa al final, sinó perquè suposa el final de la nostra relació literària amb el protagonista i amb la història) me deixà totalment aixafada i vaig estar com una zombie mig matí a la faena.

Per cert, hi ha gent per l'univers d'Internet que compara aquest llibre amb el de la meua ressenya anterior: Algú, d'Alice Mcdermott. Tenen la similitud de que tracten històries anònimes i les fan grans, les tracten amb gran rellevància. Però em quede amb Stoner, m'ha agradat moltíssim més.

Algú (Alice McDermott)

Esta setmana he llegit Algú, d'Alice McDermott (2013). Me'l vaig comprar a Gandia, en la Librería Ambra, molt bonica, molt completa i amb personal molt atent, 100% recomanada. Ha sigut una lectura súper ràpida, sobretot perquè he tingut el viatge d'anada i tornada Barcelona-València pel mig. El principi de la lectura, si he de dir la veritat, se m’ha fet prou feixuc. Me ficava nerviosa la forma en què la protagonista (una xiqueta al principi de la novel·la) contava les seues experiències en primera persona. Les seues observacions m’assemblaven més pròpies d’una persona adulta que d’un infant i no podia concentrar-me en la història amb aquestes crítiques al meu cap. Després, la protagonista va creixent i em sembla una narració més natural.

Algú parla sobre Marie, dona-xiqueta-jove-iaia novaiorquesa, filla d’immigrants irlandesos als anys vint que viuen a Brooklyn (què diferent del Brooklyn modern i “alternatiu” de les sèries americanes actuals!). La novel·la va, senzillament, de la seua vida: la vida amb els pares, els amors, les amistats, el treball, els fills, etc. No va de res i va de tot, de tot el que envolta una persona com Marie, una persona com tu o com jo; de les pors, dels anhels, de les passions que ens mouen i marquen les nostres pròpies històries.

La novel·la tracta temes quotidians, com l’amor de pares a fills i a la inversa, la vida de barri, els amics de tota la vida, etc. Un dels aspectes que més m’han agradat ha sigut la descripció (per a mi, meravellosament feta) de l’atmosfera que envolta a la protagonista: no sols s’explica el que Marie veu, sinó el que toca, el que olora, el que escolta. D’aquesta manera, l’escriptora aconsegueix mostrar-nos detalls importantíssims que moltes vegades no creguem rellevants i són els que conformen les nostres experiències més transcendents: l’olor de la nostra casa, el tacte dels llençols quan ens despertem, el soroll del murmuri del carrer al matí.

No sé en quina categoria etiquetar aquesta lectura: és bonica, però dóna nostàlgia i en ocasions provoca tristesa pels moments passats que no hem aprofitat, pels moments feliços de la infància dels que no érem conscients i per les persones que hem anat deixant darrere nostra i els anys els han apartat del nostre camí.  Però McDermott ens deixa una nota d’esperança, i és que passe el que passe, sempre hi haurà algú que ens estimarà.

“Devia ser el primer cop a la meva vida que entenia el vincle tan senzill que era compartir un barri com ho havíem fet, compartir un temps passat”. 

El llibre de la vida (Deborah Harkness)

La setmana passada vaig llegir El llibre de la vida (2014) de Deborah Harkness. Ja vaig avisar en les entrades anteriors de que volia canviar un poc el to pessimista que estava portant la meua lectura últimament. Volia alguna cosa alegre, lleugera, que me distraguera. I bé, he encertat! Fa quasi dos anys que em vaig llegir els dos llibres anteriors d’esta trilogia (El descobriment de les bruixes – L’ombra de la nit – El llibre de la vida), no m’enrecordava de pràcticament res, però he anat posant-me al dia.

El llibre va sobre criatures que conviuen el dia a dia amb els humans (vampirs, bruixes i daimons). És un llibre romàntic i fantàstic. D’aventures i que es llig molt, molt ràpid (tot i quasi les seues 700 pàgines).  No és un gran llibre, no és un llibre excel·lent, ni molt menys. És un llibre per passar una estona agradable, per fugir de la realitat i per descansar d’algunes lectures més pesades. A qui li vaja el tema bruixes – fantasia – històries d’amor li recomane aquesta trilogia!

Un dels aspectes que menys m’han agradat (no recorde si estava present en els llibres anteriors) és la falta de subtilitat en l’escriptora, en això vull dir que es conta absolutament tot: de quina manera diuen cada frase, les explicacions de totes les mirades i gestos... M’haguera agradat que donara un poc més de llibertat al lector per poder plenar alguns buits, que cada lector poguera imaginar-se coses diferents, no sé si m’explique. El final també podria estar millor, ja que l’escriptora crea unes expectatives de que es van a revelar grans secrets i al final tot es queda en res.

El cas, el llibre m’ha enganxat moolt, m’agradaren molt els llibres anteriors i aquest, doncs també. En uns dies on no tenia gens que fer, m’ha fet companyia i ha plenat les hores mortes.

Carta al pare (Franz Kafka)

En pasqua acompanyí a mon pare a la biblioteca. Com m’acabava de començar La campana de vidre i no sabia si me donava temps a llegir-ne un altre abans de tornar a Barcelona, vaig agafar Carta al pare, que és molt molt curtet. He de dir que ha estat bé, però he acabat un poc cansada de gent deprimida i traumatitzada (la novel·la de Plath, el relat de Joyce i ara aquest).

La lectura m’ha sorprès per l’odi, el rencor i la total influència que el pare de Kafka va tenir sobre ell. Les comparacions dels seus sentiments amb altres situacions són freqüents (i un dels aspectes que més m’han agradat del llibre), per demostrar la crueltat de les accions del seu pare:

“Gràcies a aquesta activitat, realment havia aconseguit apartar-me de tu en bona mesura, tot i que el cas evoque un poc al cuc que, aixafat per un peu en la seua part posterior, es desprèn de la seua part de davant arrastrant-se cap a un costat.” 

“De vegades, m’imagine el mapamundi estès, i tu gitat sobre ell de punta a punta. Aleshores, em senc com si per a la meua vida a penes es pogueren tenir en compte aquelles zones que, o bé no estan cobertes per tu, o bé estan fora del teu abast.”

La lectura ha sigut curta però intensa, plena de passions negatives i concentrades, farcida de comparacions, exaltacions i un gran sentiment d’inferioritat. Ara sols vull llegir alguna cosa alegre i sense misèries!

La campana de vidre (Sylvia Plath)

He llegit estos últims dies La campana de vidre (1963) de Sylvia Plath. M’ha sigut impossible trobar-lo en català, així que l’he llegit en castellà. El llibre ha sigut com una bufetada en la mà oberta i unes quantes punyalades a la panxa.  Vaig apuntar-me’l a la llista de pendents després de que el mencionaren en un capítol de Gilmore Girls. Per cert, ací teniu la llista dels 339 llibres que es mencionen en esta sèrie.

La novel·la és en part autobiogràfica (Plath va sofrir depressió i va acabar suïcidant-se després d’escriure grans poemes i aquest llibre). La protagonista és una jove estudiant que viatja a Nova York durant els anys quaranta-cinquanta mitjançant una beca d’estudis. Al principi, Esther és una triomfadora: una jove de poble vivint la vida de la gran ciutat, treballant en una revista, anant de festa, etc. Però a poc a poc i de repent alhora es queda sense expectatives, es tanca en els seus pensaments i cau en depressió.

La història de la protagonista en el manicomi és esfereïdora, ja que aleshores encara es gastava el tractament per electroxoc  i estar malalt mental es considerava un gran estigma (per al malalt i per a la família), bo, hui encara passa això. El llibre també tracta temes com la visió de la sexualitat en l’època, aspecte molt important per a Esther, qui es creu realment lliure la primera vegada que utilitza un preservatiu.

Molts passatges són incomprensibles vistos des de fora. Amb alguns em puc identificar. És una novel·la claustrofòbica, que quan acabes de llegir-la te quedes com si t’hagueren pegat una pallissa. Però m’ha agradat. És com caure a un abisme on no podem veure el fons.

“Gateé de nuevo hasta la cama y me tapé la cabeza con la sábana [...] enterré la cabeza bajo la oscuridad de la almohada y simulé que era de noche. No veía razón para levantarme. No tenía ningún objetivo".

“Quería decirle que sin tan sólo algo anduviera mal en mi cuerpo sería magnífico, preferiría que algo funcionara mal en mi cuerpo a que funcionara mal en mi cabeza, pero la idea parecía tan complicada que no dije nada".

“Porque donde quiera que estuviera sentada –en la cubierta de un barco o en la terraza de un café en París o en Bangkok- estaría sentada bajo la misma campana de cristal, agitándome en mi propio aire viciado".

- Ser humà és el més dur que mai he hagut de fer.
- Jo igual.

Els morts (James Joyce)

Esta setmana he llegit Els morts (1914), de James Joyce. Diuen que és un dels millors relats curts que s’han escrit mai. He de dir que la part que més m’ha agradat han sigut les últimes pàgines, però estic convençuda que ho apreciaré tot més amb una segona lectura. La història és la d’una nit de festa i de reunió de vells amics i familiars en un sopar de la nit de Reis. El protagonista és Gabriel Conroy, el nebot de les amfitriones del esdeveniment. Aquest es creu culturalment superior als demés convidats i es veu a ell mateix per damunt te tots els altres presents: “Se sentia indecís sobre els versos de Robert Browning perquè tenia por que estigueren molt per sobre dels seus oients [...] Faria el ridícul si citava poemes que no pogueren entendre”.  

El relat toca temes com el passat i el present (el passat sempre és millor): “De vegades em pense que aquesta nova generació, educada o hipereducada com és, mancarà d’aquelles qualitats d’humanitat, d’hospitalitat, de generós humor que pertanyen a l’ahir”, això diu el protagonista en el seu brindis. La història també va de comparacions i contrastos: les diferències entre les dues germanes amfitriones, els cantants passats i els presents, la luxúria del protagonista i l’angoixa de la seua parella, els vius i els morts.

Al port de Catarroja, la foto no té res a veure amb l'argument!

El final és una gran revelació per a Gabriel, qui descobreix una realitat oculta de la vida de la seua esposa a qui creia veritablement enamorada d’ell. El final és una gran revelació sobre ell mateix i sobre el que representa per als seus coneguts: d’un ser superior a algú burlat, vulgar, algú per qui sentir llàstima.

“El va assaltar una vergonyant consciència de si matiex. Es va veure com una figura ridícula [...] com un sentimental nerviós i ben intencionat, presumint d’orador amb els humils [...] Instintivament es va girar d’esquena a la llum, no fóra que ella vera la vergonya que li cremava al rostre”.

"Un a un es van convertir tots dos en ombres. Valia més passar audaç a l’altre món en l’apogeu d’una passió que mustigar-se consumit funestament per la vida”.

La lectura és molt ràpida, però està feta, crec, per disfrutar-la tranquil·lament, sense presses. Així podrem apreciar l'atmosfera que crea Joyce: olors, textures, sabors, sorolls... que fa que el lector s'endinse en aquella nit d'hivern a Dublín.

Fragment de l'adaptació cinematográfica dirigida per John Huston, amb Anjelica Huston com a muller de Gabriel.