Carta d'una desconeguda (Stefan Zweig)

Stefan Zweig no m'ha fallat encara, després de tres novel·les seues sempre acabe en molt bon gust a la boca i amb la sensació d'haver llegit una novel·la realment ben feta. L'escriptor vienès té una capacitat increïble per muntar històries completíssimes amb molt poquetes pàgines, sempre amb les emocions a flor de pell. L'última lectura d'ell ha estat Carta d'una desconeguda.

En aquesta novel·leta (novel·leta per la llargària no pel contingut) Zweig conta la història d'una dona enamorada d'un home que no sap que ella existeix. En les acaballes de la seua vida, aquesta decideix escriure-li una carta explicant la seua passió i el dolor que ell li provoca al no reconèixer-la una i altra vegada; aquesta carta és el conforma quasi la totalitat de la novel·la.

No hi ha molt més que contar, ja que tota la novel·la és aquesta narració de l'amor que sent la protagonista, un amor que ha condicionat una bona part de la seua vida. Una passió que dura des de que és una xiqueta fins que mor, sempre amb el pensament posat sobre el seu estimat i sempre amb l'esperança de que un dia, per fi, ell la reconeixerà i l'estimarà.

Sé que l'argument no és massa atractiu, però la lectura és fascinant i el final és digne de l'autor. És una novel·la d'emocions molt intenses, que es llig en un ratet, però que es queda gravada a la memòria molt de temps desprès. 

 "[Jo estava] Sempre al teu voltant, sempre en moviment, però no podies sentir-ho, era com el rellotge que duus a la butxaca, que et compta i mesura les hores pacientment en la foscor, que t'acompanya pertot amb palpitacions inaudibles i sobre el qual la teva mirada ràpida només es deixa caure un cop en milions de segons ininterromputs".

Llig-lo si... t'abelleix pujar a una muntanya russa d'emocions

Fuig si... vols una novel·la que et dure més d'una hora

Ruta per les llibreries de Barcelona: Norma Còmics

Comence una secció nova al blog: me fa molta il·lusió presentar-vos la meua ruta per les llibreries de Barcelona. Duc un any vivint per ací –primer en Cerdanyola i ara en la capi- i les llibreries, com en qualsevol lloc on he estat, han sigut el meu refugi contra l’estrès, la soledat o el soroll diari. Així, comence la meua llista de llibreries de la zona, que crec i espere em durà molt de temps.

Tenia pensat obrir aquesta secció amb una llibreria típica barcelonina (La Calders que tinc prop de casa per exemple), però la casualitat ha fet que faça l’estrena amb Norma Còmics i no puc estar més contenta. Norma Còmics me l’ha presentat la meua amiga Maria, del Real de Gandia, que ara s’uneix a l’aventura barcelonina. Ho reconec: no sóc aficionada a llegir còmics, però la llibreria és absolutament fascinant tan per als que estimen les aventures gràfiques com per als que no.

L’espai... És increïble. Es tracta d’un local molt gran de dues altures replet de còmics americans, europeus i, per suposat, manga japonès. A part de les prestatgeries fins a dalt de novel·les gràfiques, també hi ha un munt de marxandatge de sèries de televisió (com Dr. Who) i de llibres i pel·lícules (com Harry Potter). El pis de baix està dedicat exclusivament al manga. Tota la botiga respira l’essència del còmic, gràcies als pòsters, escultures i els colors de les parets.

L’atenció... He llegit algunes ressenyes a Google que es queixen de l’atenció al client. Jo sols puc dir que a mi em tractaren amb molta amabilitat i m’ajudaren en qualsevol cosa, gràcies!

Un llibre... La meua intenció és que en cada llibreria, un llibreter me recomane un llibre i ressenyar-lo més tard ací, però ho tenia tan i tan clar que m’he comprat Persèpolis, de Marjane Satrapi, que damunt és de Norma Editorial. Pròximament, ressenya!

On està... Molt propet de l’Arc de Triomf (Passeig Sant Joan, 9, Barcelona)

En definitiva, no ho dubteu i passeu-vos per la botiga! Segur que esteu una bona estona xafardejant totes les figuretes i llibres que tenen. Entrar en Norma Còmics és tota una experiència.

Manual per a dones de fer feines (Lucia Berlin)

Aquesta última lectura ha estat molt dura per a mi, ho he passat realment malament...Però ha sigut, d'alguna manera, esperançadora. Manual per a dones de fer feines, de Lucia Berlin és un dels llibres que comentarem al curs de La Central "Redescobriments, rellançaments i canonitzacions", impartit per Sam Abrams. M'estic posant al dia de les lectures que treballarem: Stoner (John Williams), Suite Francesa (Irène Némirovsky) i aquesta que us porte avui.

El llibre de Berlin és un recull de 43 relats amb un clar transfons autobiogràfic. No us vaig a narrar la vida de l'autora, però la podeu llegir ací. El cas, són relats, però estan tots molt relacionats, ja que la protagonista sol ser la mateixa persona i els temes tractats es van repetint al llarg de les pàgines. Normalment, la narradora és una xiqueta o una dona: la primera té problemes de salut i grans entrebancs per a socialitzar i fer amics; la segona és una persona alcohòlica, amb uns quants fills de parelles diferents. En els dos casos, la mare d'ella té una presència ineludible, és una mare distant i problemàtica, que l'omple d'inseguretats i li crea una ferida emocional que li durarà tota la vida.

Com he dit al principi, és una lectura intensa i dramàtica, ja que es parla d'avortaments, drogues, alcohol, malalties, violacions, etc. I per a una ànima sensible potser és massa fort. No obstant això, tot i les desgràcies que li ocorren a la protagonista, sempre s'escriu des d'un punt de vista positiu, observant la gràcia en la desgràcia; o, almenys, s'intenten entreveure els moments dolços de la vida, aquells que mitiguen els dolorosos. A vegades m'ha recordat a aquells poemes de Baudelaire que vaig llegir a les classes de batxillerat.

Un aspecte que m'ha agradat del llibre, apart de les històries, és l'estil: el llibre està escrit amb frases curtes, directes i punxents, però que creen, totes juntes, una fluïdesa serena que s'agraeix molt en la lectura. Les descripcions dels diferents llocs on va viure l'escriptora (Mèxic, Xile, Texas...) són apassionants, també. Però l'aspecte que m'ha paregut més sorprenent és el desplaçament de la mateixa persona (l'escriptora) en diferents personatges: perquè ja siga Maria, Eloise, Lucia, Carlotta o Dolores, sempre sabem que és la mateixa veu la que ens parla, la mateixa veu que ens confessa la seua vida. 

"El món avança. Res no té gaire importància, ¿m'enteneu? Importància de debò, vull dir. Però llavors, a vegades, només durant un segon, et concedeixen un moment de gràcia, i estàs convençut que sí que té importància, i molta".

Llig-lo si... vols trobar bellesa i sensibilitat en la lletjor
Fuig si... eres massa sensible amb la violència i la mort

Les cròniques marcianes (Ray Bradbury)

La ciència ficció m’agrada, així en general, perquè em presenta mons inimaginables, realitats impossibles i situacions que sols les podríem viure als somnis més estranys. Però m’agrada més perquè, a través d’aquests mons, ens enfronta a la nostra pròpia vida i a les nostres percepcions i prejudicis. En Les Cròniques Marcianes, Ray Bradbury ens relata l’arribada dels humans a Mart i la seua posterior colonització. Ací el que menys importa és la tecnologia o les condicions atmosfèriques del planeta, sinó la condició innata (?) de l’ésser humà d’arrasar amb tot allò que no és conegut, per imposar el que és seu.

La novel·la és un recull de diverses històries que narren la vida dels humans al planeta roig. Tot i que estan protagonitzades per diferents persones i les situacions són diferents, mantenen una unitat mitjançant referències, cronologia, etc. Com he dit, és sobretot un relat sobre la imposició generalitzada d’aquells que vénen de fora i implanten la seua cultura, arquitectura, forma de vida i un llarguíssim etcètera, sense que els importe qui vivia allí abans i quines conseqüències tenen els seus actes.

Es nota que el llibre està escrit als anys cinquanta: es palpa la neurosi per una gran guerra mundial, la inseguretat, la por i el pessimisme sobre el futur de la humanitat. El punt de vista moralista de Bradbury a la novel·la potser us tira un poc enrere, però la lectura no és per a res lenta, ni feixuga; sinó un seguit de descobriments i d’escenes potentíssimes que reforcen l’argument de Bradbury: no fa falta anar tan lluny, avançar tant en algunes coses, si els problemes que ens arrastren i les nostres pròpies faltes no es solucionen, ja que ens seguiran allà on intentem fugir.

Us recomane moltíssim també Solaris d’Stanisław Lem, una novel·la que tracta, d’una manera molt diferent, aquesta última idea. 

“No importa com toquem Mart, mai el tocarem realment. I un dia ens enfadarem amb ell, i saps què farem? El destrossarem, li arrancarem pell i li la canviarem perquè s’adapte a nosaltres”. 

“I dels coets vingueren homes amb martells a les seues mans per modelar l'estrany món en una forma que fóra familiar als ulls, per allunyar l’estranyesa.”  

Llig-lo si... eres fatalista amb el futur que vindrà

Fuig si... esperes ciència ficció pura i grans aventures

El noviembre de Kate (Mónica Gutiérrez)

M’agraden els llibres que em fan sentir bé, que me reafirmen la fe en la bondat de les persones i que són agradables de llegir. Quan vaig veure que l’autor d’Entrelletres comentava que El noviembre de Kate reunia aquestes característiques em vaig llançar i el comprí. En un dia de vacances a casa el tenia començat i acabat.

La novel·la està narrada principalment des de dos punts de vista: el de Kate i el de Don. La primera és una dona jove amb un treball que avorreix i sense grans aspiracions ni esperances en la seua vida. Don és un xic que viu pendent de venjar una injustícia que li va ocórrer a un amic seu i no pot tirar endavant. La història ocorre durant una gran tempesta i els dies anteriors a aquesta, en els que Kate i Don es coneixen i van superant els seus problemes.

Per a mi, és una narració de la soledat i de la importància de ser conscient de les coses xicotetes de la vida: l’olor del desdejuni, una cervesa amb els amics després de treballar o la simple companyia d’algú que vol estar amb tu. També mostra la rellevància de tindre un grup de gent en qui poder comptar: una família (no ha de ser precisament la biològica), amics, parella, etc. Tot assentat sobre una història d’amor, que per mi, podria no haver existit i el llibre seria igual.  

En fi, la ressenya que vaig llegir tenia raó: és una novel·la amable, que es llig molt bé. No obstant això, a vegades se m’ha passat de nyonyo (tant en estil com en història i personatges); les interpel·lacions al lector tampoc m’han acabat: me pareixien fora de lloc i sense massa propòsit. En conclusió, ha sigut una lectura molt lleugera i agradable, un poc massa ensucrada, però bonica.

“De alguna manera retorcida y estúpida legitimé la insatisfacción de mi vida, el vacío que sentía a todas horas, con la creencia de que la melancolía formaba parte de mí misma”. 

“Vivir es una aventura si estamos atentos a los detalles. Los pequeños detalles son las bisagras del universo”.

Llig-lo si... t'abelleix una història agradable i de persones que s'estimen

Fuig si... no t'agrada l'excés de sucre

Esmorzar al Tiffany's (Truman Capote)

No tenia ni idea que Esmorzar al Tiffany’s, potser més conegut per Desayuno en Tiffany’s o pel títol de la pel·lícula, Desayuno con diamantes, era de Truman Capote. Vaig tindre el primer tast de Capote amb els contes Un record de Nadal i El convidat del Dia d’Acció de Gràcies. Aquest últim és per a mi especialment preciós.

Així, em vaig decidir, a través d’una recomanació, a llegir el llibre que va inspirar la famosíssima pel·lícula d’Aubrey Hepburn. He de dir que m’apassiona la forma d’escriure de l’autor: és com si les paraules elegides i la seua combinació fóra la més perfecta de les possibles. La lectura és molt fluïda i, no sé com s’ho feia, però la simple lectura de les seues paraules ja et fa sentir bé, diguen el que diguen.

La novel·la presenta la vida de Holly Golightly, una dona que va per la vida d’una manera totalment itinerant i provisional. Preferiria, de vegades, una altra vida, però no admet dependre de res i de ningú. La protagonista és una persona que canvia de personalitat segons la situació que se li presenta i que perd l’únic home que sempre ha tingut prop i l’únic a qui ha estimat vertaderament. I no, no és una damisel·la en apurs, esperant a que la salven i li arreglen la vida, és simplement, una ànima lliure i perduda alhora. A tot açò, crec que el final que s’inventaren per a la pel·lícula desmereix completament el personatge de Holly.

“Pero no hay que entregarles el corazón a los seres salvajes: cuanto más se lo entregas, más fuertes se hacen. Hasta que se sienten lo suficientemente fuertes como para huir al bosque. O subirse volando a un árbol. Y luego a otro árbol más alto. Y luego al cielo. Así terminará usted, Mr. Bell, si se entrega a alguna criatura salvaje. Terminará con la mirada fija en el cielo”.

L’edició que tinc, d’Anagrama, conté tres relats més de Capote: Una casa de flores, Una guitarra de diamantes i Un recuerdo navideño. D’aquests, Una Guitarra de Diamantes és encisador i trist a parts iguals. Un recuerdo navideño, amb molta càrrega autobiogràfica, és una muntanya de nostàlgia i bellesa preciosament construïda. Recomane moltíssim aquest recull de treballs de Capote, són la delicadesa feta paraules.

“Y permaneció allí, susurrando los nombre de las estrellas a medida que iban abriendo sus flores en lo alto del cielo. Le gustaban mucho las estrellas, pero aquella noche no le sirvieron de consuelo; no bastaron para recordarle que lo que nos ocurre a los que vivimos en la tierra carece de importancia contemplando desde el eterno fulgor de la eternidad”. (Una guitarra de Diamantes)

Holly m’ha recordat a aquesta cançó

Llig-lo si... gaudeixes d'una escriptura fina i delicada

Fuig si... busques acció o esperes que s'assemble a la pel·lícula

Càndid (Voltaire)

Un dels llibres que m’esperava des de feia temps en la prestatgeria de casa és Càndid, de Voltaire. Sí, l’autor tira un poc cap enrere: serà una lectura massa difícil, poc entretinguda, llarga, enrevessada, en fi, una castanya. Però la veritat és que si bé és un llibre farcit de referències i de notes a peu de pàgina (gràcies!) es tracta d'una història entretinguda i prou divertida.

Càndid és una sàtira a la filosofia de Leibnitz*, que afirma (molt, molt simplificadament) que com el món el va crear Déu, el va haver de fer de la millor manera possible i, per tant, vivim en el millor món possible. Aquest pensament es va batejar amb el nom d’optimisme metafísic (mireu aquest vídeo on s’explica més detalladament aquesta idea). D’aquesta manera, Voltaire en aquesta novel·la fa una claríssima crítica i burla d’aquesta doctrina a través dels seus personatges, principalment del de Pangloss, el mestre de Càndid.

El protagonista, havent vivint una infància d’allò més feliç, es veu rebutjat d’aquest paradís i llençat al món cruel i real. Ell, que viu convençut que el món en el que viu és el més perfecte d’entre tots els possibles, es veu cada vegada més contrariat de totes les desgràcies que li passen a ell i a les persones que ell estima. I creieu-me, li passa tot l’imaginable. Aquestes desgràcies el duen a fer grans viatges al voltant de mig planeta, perdent a poc a poc la fe en aquesta creació perfecta de Déu.

És una novel·la amb un llenguatge molt senzill i la història es segueix perfectament. No obstant això, no hem d’oblidar que hi ha un rerefons filosòfic, ple de referències a altres autors i doctrines que, tot i que les notes a peu de pàgina ajuden moltíssim, és difícil i, almenys a mi, presenta un món completament desconegut. Us la recomane especialment si us interessa la filosofia, però explicada de manera entretinguda i prou didàctica.

“Càndid, esgarrifat, confós, sense esma, extenuat i amb les ferides que li sagnaven es deia: «Si aquest és el millor dels mons possibles, com deuen ser els altres?»”

*Filòsof alemany nascut al 1646.

Llig-lo si... vols fer-li un tast a una novel·la filosòfica

Fuig si... no vols parar-te a llegir els peus de pàgina

La veritat sobre el cas Harry Quebert (Joël Dicker)

Últimament he llegit poquíssim, buscar pis i mudar-me a Barcelona ha sigut una odissea digna d'una pel·lícula d'acció o terror (segons quin pis anava a visitar). Així, la meua única lectura de les últimes setmanes ha sigut La veritat sobre el cas Harry Quebert, de Joël Dicker. Ha sigut un bon llibre per allunyar-me de l'estrès del dia a dia.

La novel·la va ser el gran best seller de fa uns quants anys i jo l’he conegut gràcies al blog “El que llegeixo”. Tenia ganes d’una història que m’enganxara com ho va fer Perdida fa un parell d'estius. La veritat sobre el cas Harry Quebert va sobre un escriptor que s'assabenta que un antic professor i amic va tindre una relació amb una adolescent fa trenta anys i que aquesta joveneta va ser assassinada aleshores. Marcus, el protagonista, es desplaça al poblet on va començar tot i es posa a investigar. Prompte es troba amb tota una sèrie de personatges amb aspiracions frustrades, secrets inconfessables i moltes, moltes sorpreses.

El llibre està molt bé per passar l'estona: molts girs a la trama, un repertori de personatges variat i ben relacionat, etc. No es una gran novel·la, però es deixa llegir amb molta facilitat i distreu molt. No obstant això, no he trobat alguns dels element que m’agradaren tant en Perdida: m’han faltat emocions, intensitat. M’han sobrat casualitats impossibles. A més, envidie la memòria dels habitants del poble on passen els fets, quin prodigi recordar tots els detalls d’un dia de fa més de trenta anys!

En fi, és correcta per entretenir-se uns quants dies, però ja està, que ja està bé.

Llig-lo si... busques enganxar-te amb una història

Fuig si... eres escèptic/a amb les coincidències excessives

Les hores (Michael Cunningham)

L’últim llibre del curs de literatura nord-americana era Les Hores de Michael Cunningam, i m’ha sorprès i agradat molt. M’ha sorprès perquè quan es tracta dels clàssics, un problema per a mi és que, a vegades, em costa identificar-me amb els personatges. Està clar que si són clàssics és perquè tracten temes que avui en dia encara són vàlids (almenys així és com ho veig jo), però la identificació personal amb les experiències dels personatges ja és un altre cantar. No ha sigut així amb Les Hores, on he trobat moments d’intensa identificació o, si més no, de compenetració intensa amb un personatge en concret, Laura Brown.

El llibre és la història del dia de tres dones, d’èpoques diferents, entrellaçades de diferents maneres. Està Virginia Woolf, l’escriptora, en l’última etapa de la seua vida abans de suïcidar-se; Laura Brown, una ama de casa d’Estats Units amb una crisi existencial; i Clarissa o la senyora Dalloway (protagonista d’un llibre de Virginia Woolf), una dona de mitjana edat que ha de preparar una festa al seu amic i antic amant moribund. Potser l’argument que he esbossat sone un poc massa dramàtic, potser hi ha moments que ho són, però la lectura mereix molt la pena.

No m’enrecordava, però en Feminisme per a principiants es parla de la situació de Laura Brown, de com l’època i el país asfixiava les vides de les dones. Aquestes persones, que havien de rebre els homes que tornaven de la guerra i havien de aconseguir que oblidaren les coses que havien viscut mitjançant pastissos perfectes i una cuina plena d’electrodomèstics.

La novel·la és un zoom a aquestes tres vides, a les seues preocupacions: més quotidianes o més rellevants: comprar unes flors, suïcidar-se, rebre una visita. M’ha agradat molt i ara sols em falta veure la pel·lícula (diuen que està molt bé) i llegir-me La senyora Dalloway per veure com es relaciona amb Les Hores!

“...Es pregunta si totes les altres dones també pensen, fins a un cert punt, el mateix: aquí hi ha l’esperit intel·ligent, la dona de les penes, la dona de les joies transcendentals, que preferiria ser en un altre lloc, que ha consentit fer unes tasques senzilles  essencialment ximples, examinar tomàquets, seure sota un assecador, perquè aquest és el seu art i el seu deure”.

I, aquesta setmana, un plus: La llista de lectures recomanades pel meu professor del curs de literatura (alguns els he llegit i alguns no). La majoria són contes o novel·les breus:

Historia de una hora, de Kate Chopin

La vida secreta de Walter Mitty, de James Thurber

Caminar, de Henry David Thoreau

Els contes de Hemingway

El oso, de William Faulkner

El niño perdido y La puerta que nunca encontré, de Thomas Wolfe

Crónicas marcianas, de Ray Bradbury

Relato soñado, d'Arthur Schnitzler

Desayuno en Tiffany’s, de Truman Capote
Els contes de Truman Capote

"No pots trobar la pau evitant la vida, Leonard."

Llig-lo si... vols identificar-te profundament amb alguns personatges
Fuig si... no et van les narracions pausades i tristes

El gran Gatsby (Francis Scott Fitzgerald)

El segon llibre que vaig llegir en el curs de literatura nord-americana era un dels grans pendents en la meua llista: El gran Gatsby (1925) de Francis Scott Fitzgerald. L’època dels anys vint sempre m’ha resultat atractiva (el jazz, els escriptors de l’època, l’atmosfera de festa, etc.) i més des de que vaig llegir París era una festa, de Hemingway, que està ambientada en la mateixa època i mostra la vida de l’elit intel·lectual que s’agrupava en els carrers de la capital francesa.

Bé, jo sols havia vist la primera part de la pel·lícula protagonitzada per Leonardo Di Caprio, em va avorrir un poquet i la vaig deixar estar, així que no estava en massa bona disposició per a la lectura. La novel·la m’ha agradat més que res per l’ambient que presenta i per com està narrada. Els anys vint es retracten en la història com una època de diversió infinita, de moralitat més bé flexible i d’una hipocresia notable.

És molt curiós com està estructurada la narració: el narrador és un personatge, Nick, que arriba a la ciutat on viu Gatsby i és testimoni de tot el que va passant. És el narrador, però no és el protagonista (que és Gatsby), ni tan sols és un personatge important. Podria no existir en la novel·la i aquesta seguiria igual. Ha estat un poc estrany al principi donar-me compte que Nick no feia res, però ha estat bé canviar un poc del narrador típic.

La història és també el relat de la nostàlgia, del mirar sempre al passat, perquè és millor que el present. De les il·lusions creades i magnificades amb el temps, destrossades amb la cruesa de la realitat.

“Una il·lusió [la de Gatsby amb Daisy] que havia anat més enllà d’ella, més enllà de tot. Gatsby s’hi havia llançat amb passió creadora, augmentant-la constantment, adornant-la amb totes les plomes brillants que trobava al seu pas”.

Ha estat una bona lectura, plena de descripcions emocionants i moments molt passionals.

“I el seu somni li devia semblar tan a prop que difícilment podia deixar d’abastar-lo. No sabia que el somni ja era darrere d’ell [...]”

Per a Nick, el narrador: "Se suposa que has de ser la protagonista de la teua pròpia vida, per l'amor de Déu!"

Llig-lo si... vols deixar de sentir-te malament quan dius que no has llegit el Gran Gatsby

Fuig si... tens massa expectatives en la història

Els papers d'Aspern (Henry James)

Ja estic acabant el curs de literatura nord-americana! El primer llibre que havíem de llegir és Els papers d’Aspern (1888), de Henry James. És un llibre que crea tensió al lector i que crea moltes incògnites.

La història comença quan un americà arriba a Venècia per tal de fer-se amb unes cartes d’un escriptor famós del què investiga i a qui admira (el cèlebre i fictici Aspern). Aquests papers pertanyen a una dona molt major que viu reclosa en una gran casa amb la seua neboda. La dona, orgullosa, recelosa i avariciosa, no vol fer públiques aquestes cartes, així que el protagonista l’enganya perquè el deixe quedar-se un temps en la seua casa mentre troba la manera de fer-se amb la correspondència. La tensió augmenta quan el protagonista es pregunta fins on arribarà per aconseguir el seu objectiu i quan el lector es qüestiona contínuament què tindran eixos papers d’especial.

Tot i que és un llibre curtet, té poc més de cent pàgines, el desenvolupament de la història és lent i compassat, amb un parell de repunts de més intensitat, sobretot cap al final de la novel·la. L’autor descriu un ambient molt obscur i lúgubre, una casa tètrica i unes relacions molt tancades. No sé si la localització de Venècia té res a veure, ja que en La mort a Venècia passava una cosa pareguda. També ací la mort està present: la mort d’Aspern i el misteri de la seua vida i la mort imminent de la seua antiga amant, ara ja vella, que no vol desfer-se del record més valuós d’una època més feliç.  

I res, ha estat una bona lectura, amb el final que havia de tindre, ni més ni menys. No he trobat el llibre en català i l’edició que tinc jo, de Navona “Los Inedulibles” és ben bonica i elegant.

Llig-lo si... vols començar a llegir a Henry James

Fuig si... eres claustrofòbic/a

Els millors relats de Roald Dahl

Feia molt que no em reia amb un llibre i aquest m’ha mantingut el somriure a la boca quasi tota l’estona. Aquests dies he estat llegint Els millors relats de Roald Dahl (1982) de l’editorial valenciana Sembra. A mi ja m’agradava Roald Dahl perquè Matilda m’encanta, Les Bruixes m’agrada molt i sempre deixe Charlie y la fàbrica de xocolate quan la fan en la tele. Així que quan vaig veure el llibre ben col·locadet a la taula de novetats de la llibreria no em vaig poder resistir.

El llibre és una col·lecció de tretze relats per a joves i adults d’extensions variables, però si contem que té en total unes 240 pàgines, vegem que són contes ben bé curts. Les narracions destaquen per les exageracions, els personatges insòlits i les situacions surrealistes que es presenten. Destaquen la cobdícia extrema, la venjança i l’engany, tot marinat amb un bon humor negre, molta fantasia i malícia. Els personatges són únics i amb molta personalitat, amb idees estrafolàries i comportaments inesperats.

És clar que tretze relats no em poden agradar de la mateixa manera. Els meus preferits són: El plaer del capellà (un home avariciós del tot que es serveix de l’engany per a guanyar-se la vida), Gelea reial (una cosa molt estranya, inquietant i divertida) i El tast (una altra vegada l’avarícia i l’orgull).

En resum, és un recull molt divertit, que et posa en tensió mentre t’ho passes bé i esperes l’inesperable final. Els contes, al ser tan curtets, es lligen en una estona i el millor és que quan passes la pàgina mai saps amb el que te vas a trobar. Molt recomanat.

Llig-lo si... vols riure i passar-ho bé

Fuig si... no t'agrada l'humor negre

Els ulls del germà etern (Stefan Zweig)

Com m’agradà tant Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona, volia provar amb una altra novel·la de Stefan Zweig. Una vesprada, m’acostí a l’Abacus de la universitat i vaig comprar Els ulls del germà etern (1976). És un llibre molt, molt diferent al que tenia com a referent. Ací no hi ha eixa tensió tan forta que caracteritzava als personatges de Vint-i- quatre... si no que és com una faula, com una llegenda moralitzant sobre la recerca eterna de la rectitud i la justícia per part d’un home.

No us vull revelar massa, més que res perquè és un llibre curtíssim (no arriba a les 100 pàgines) que està marcat per quatre moments fonamentals, i explicar-los seria destrossar-vos la lectura. La història s’ubica en un temps abans de Buda i, segons la contraportada, està escrit com una llegenda oriental. Virata és un servidor lleial del rei que va buscant la forma de ser completament just i de no fer mal a ningú. Amb aquest objectiu, va fent-se un camí que durarà anys i que li va ensenyant com les persones i les seues accions estan inevitablement connectades i tot acaba tenint la seua conseqüència.

És un llibre molt curiós i agradable que es llig en un ratet. Però no era el que m’esperava després d’haver llegit l’altre llibre de Zweig. 

No em deixis mai (Kazuo Ishiguro)

Tenia aquest llibre en la llista de pendents des de feia molt de temps i, finalment, m’he fet amb ell: No em deixis mai (2005) de Kazuo Ishiguro. Em feia molta curiositat llegir-lo, ja que en els comentaris de la gent al llibre, es deia normalment: "no llegiu ressenyes!", "Que no us conten res, que perdrà la gràcia!" Per tant, entrava sense tindre ni idea de què anava. La veritat, és que fins les últimes pàgines tampoc no ho sabia. No seré diferent, no contaré coses importants, sinó quina sensació m’ha deixat la lectura.

La novel·la comença amb una escola – internat on els alumnes hi estan des de ben xicotets fins a quasi adults. No coneixen quasi informació del món exterior i sabem que la seua vida és un poc diferent a les de la gent de fora. Els alumnes tenen curiositat sobre la seua existència però no volen indagar massa, inclús quan ixen de l’escola. Accepten les coses tal com són, encara que siguen dolentes o els perjudiquen d’alguna manera.

És una novel·la estranya, on l’escriptor va soltant informació molt a poc a poc fins les últimes pàgines. A mi, personalment, se m’ha fet un poc lenta, esperava impacient que m’informaren de més coses: saber què passava, per què vivien com vivien els protagonistes, i clar, tot el demés em semblava palla i un poc avorrit. Després, quan pense en la novel·la i recorde sols la història, diguem, important, la que es va contant de quan en quan, m’agrada i crec que és molt interessant. Però clar, per a això he hagut de llegir coses que no m’abellia llegir. En fi, m’ha agradat però m’ha sabut a poc, amb tanta subtilesa se m’ha fet llarga, tot i que el tema era atractiu. 

Fotograma de l'adaptació cinematogràfica dirigida per Mark Romanek (2010)

Ink and bone (Rachel Caine)

M’agrada molt, molt quan just comence un llibre i estic unes quantes pàgines llegint lentament, intentant desxifrar l’estil de l’escriptor i de què va la historia. I en aquest llibre m’ha agradat especialment anar acostumant-me al món que se’m presentava. Aquests dies he llegit Ink and bone (2015) que en català seria Tinta i Os... Tot i que espere que no facen traducció literal. La novel·la encara no s’ha traduït al castellà o al català, però no crec que tarde massa en publicar-se ací.

Bo, he anat un poc agobiada les dues últimes setmanes pel final del màster: després del regust que em deixà La mort a Venècia i sense haver revisat massa Amazon o haver anat a cap llibreria, he acudit als llibres pendents que tenia a la prestatgeria. I allí estava Ink and Bone, esperant-me des de l’estiu passat.

El llibre es classifica en l’ampli i estrany gènere del llibre juvenil o YA (Young Adult), com està de moda dir-li. És un llibre molt ràpid de llegir, amb molta acció, molts girs a la trama i ambientat en un món fantàstic i distòpic on els llibres tenen molt de protagonisme. La novel·la està situada en un futur pròxim on la biblioteca d’Alexandria mai s’ha cremat. Al llarg dels anys, ha anat prenent poder fins que s’ha convertit en una potència que controla tot el coneixement del planeta. En aquest món està prohibit tindre llibres propis i el mercat negre i els que segueixen la doctrina de la crema de llibres (burners) són part del dia a dia. No és una gran novel·la, els personatges són, pense, plans i quasi sense història pròpia darrere, però ha complert amb les meues expectatives, que ja està bé.

Com me passa moltes vegades, m’ha agradat més la primera part de la novel·la que la segona: més la presentació del món i de les seues característiques que l’acció. Té aspectes interessants que crec que haguera estat bé potenciar-los un poc més (la societat, l’educació, el funcionament millor explicat de la biblioteca...) Però això ja va a gustos. És una novel·la molt entretinguda, que enganxa i, que si es vol llegir en anglès, es llig fàcilment i sense massa problema.

La mort a Venècia (Thomas Mann)

No sé si és perquè no l’he acabat d’entendre o perquè he estat tan nerviosa i agobiada els últims dies que no he pogut disfrutar-la. O una mescla de les dos. El cas, he llegit La mort a Venècia (1912) de Thomas Mann. És una novel·la curteta, de poca acció i de molta introspecció i, sentint-ho molt no l’he acabat de pillar.

És cert que l’escriptura és fluïda i el vocabulari increïblement extens i precís, però la història i el protagonista no m’han dit massa. És cert que es juga amb un gran nombre de simbolismes i es treballen molt els contrastos, les contraposicions, no obstant això no sé, crec que algú hauria d’explicar-me-la i dir-me què té d’especial perquè siga una obra tan reconeguda, perquè estic segura que té més molla que la que jo li puga traure.

La novel·la gira entorn a Aschenbach, un escriptor alemany que se’n va de vacances a Venècia. Allí, buscant inspiració i refugi de la seua crisi personal, es veu arrossegat per una gran passió per un adolescent polonès de catorze anys. Ja, dóna un poquet de grima, si pensem que el protagonista té uns cinquanta anys. En la ciutat italiana, Aschenbach es troba cada vegada més encapritxat del jove, mentre que una desconeguda plaga va arrasant amb la població.

El llibre és la història de la decadència de la glòria del protagonista i de la ciutat: un per una passió impossible i l’altra per l’avanç inexorable de d’infermetat. També és el recorregut per les qüestions artístiques que es planteja Aschenbach i la seua crisi personal: l'envelliment i la urgència per trobar i viure noves aventures excitants.

Bo, ho deixe a les vostres mans i si l’heu llegida i em voleu comentar alguna cosa que canvie el gust agredolç que m’ha deixat la novel·la, endavant.

“Perquè la bellesa, Fedre, i només ella, és amable i visible alhora: ella és –tinges-ho ben en compte- la sola forma de l’espiritual que els nostres sentits poden copsar i suportar”.

Fotograma de l'adaptació cinematogràfica dirigida per Luchino Visconti (1971)

Per cert, sabeu que podeu navegar pels canals de Venècia amb el Google Maps?

Feminisme per a principiants (Nuria Varela)

Aquesta setmana he llegit Feminisme per a principiants (2013) de Nuria Varela. Ha sigut una recomanació d’una amiga de classe i la veritat és que ha sigut molt sorprenent. Jo estava ja posada un poc en el tema, llegia coses en Internet, però, a vegades, quan discutia amb algú d’aquestes coses, no tenia recolzament per als meus arguments més del que jo poguera expressar. Ara m’he donat compte que açò sols acaba de començar.

Nuria Varela exposa en les quasi 400 pàgines del llibre el naixement, la història i l’actualitat del feminisme i això no es faena fàcil. La lectura del text ha de ser atenta i pacient, per tal d’entendre el que es diu i la seua rellevància. És increïble totes les coses que ha sofert la meitat de la humanitat per la raó bàsica de haver nascut dona i el poquet que en coneixem i que ens ensenyen.

Bé, el llibre està dividit en capítols: què és el feminisme, les seues ones (història), el feminisme en Espanya, termes utilitzats per feminisme (patriarcat, masclisme, sexisme, androcentrisme), drets, economia, violència, cultura, prejudicis i masculinitat. Com vegeu, es toquen molts, molts temes ben diversos entre ells que tenen en comú la superioritat imposada del gènere masculí front el femení. El llibre és més una porta davantera a tot un món per investigar. L’autora va obrint camins i qüestions que després és tasca del lector ampliar-los.

Un apunt. Jo els llibres pense que estan per a gastar-los, en el sentit més literal de la paraula. Així que quan llig alguna cosa que m’interessa o em sorprèn, doble el cantonet de la pàgina. Aquest llibre està ple de doblecs. Per exemple, és ben sabut que els símptomes d’un infart és dolor fort al pit i al braç esquerre, però... això és als homes! Les dones sofreixen dolor a l’abdomen i dolor al cap. Un dia podria haver tingut un infart i jo sense enterar-me.

És impressionant la quantitat de desigualtats i humiliacions que han sofert les dones i com de poquet en coneixem. En la Revolució Francesa, famosa per exaltar els grans valors de la llibertat i la igualtat, es negaven els drets polítics a les dones. En l’actualitat, els mitjans de comunicació es nodreixen d’imatges de dones passant-ho mal a les desgràcies, però la seua veu no s'escolta i, sorprenentment, la veu que conta el que ha passat quasi sempre és masculina, és que no poden parlar? O és que no les volen escoltar?

Vinyeta del còmic Persèpolis. "Una vegada més, he arribat a la meua conclusió habitual: cal educar-se a si mateixa"

Una actitud que proposa l’autora i a mi m’ha encantat és la de preguntar-se sempre: on estan les dones? Mirem les notícies i les reunions dels polítics i alts càrrecs de les empreses. Observem el dia a dia amb aquesta pregunta, com jo he fet des de que em vaig acabar el llibre, i mai mirarem res més de la mateixa manera.

En fi, podria seguir i seguir, però el millor que puc fer és recomanar-vos el llibre, és un descobriment darrere d’altre i us farà mirar el món des d’una altra perspectiva.

“Si una marciana pretendiera entender la Tierra a través de la publicidad, difícilmente llegaría a ninguna conclusión aproximada de lo que son las mujeres”. 

“Es absolutamente necesario disociar la masculinidad del valor, el dominio, la agresión, la competitividad, el éxito o la fuerza, aspectos de cuya caricatura provienen muchas conductas violentes, y asociar la virilidad a la prudencia, la expresión de los sentimientos, la capacidad de ponerse en el lugar del otro o la búsqueda de soluciones dialogadas a los conflictos”. 

Escenes de la política anglesa sense els homes

Me before you (Jojo Moyes)

Aquesta setmana estava ja un poc cansada de llibres profunds, de pensar, etc. (tot i que m’agraden, eh?) així que he anat a l’evasió total: he llegit Me before you (Jo abans de tu, 2012), un drama-comèdia romàntic, que d’ací poquet s’estrena en les grans pantalles. La veritat és que no sabia ni que existia aquest llibre fins que una amiga em va ensenyar el tràiler de la pel·lícula... i sóc fàcilment convencible. M’agraden les pel·lícules nyonyes (de quan en quan) i fer un “ooooh” en el moment precís, sobretot si em fiquen una cançó bonica i una història d’amor poc convencional.

La veritat és que els productors de la pel·lícula s’han treballat molt, molt bé el càsting, ja que els actors principals i els secundaris més importants són famosos per haver treballat en pel·lícules o sèries juvenils i amb molta base de fans en els últims anys: les sèries Doctor Who i Juego de Tronos i les pel·lícules Harry Potter i Els Jocs de la Fam. D’aquesta manera, ja tenen una bona taquilla assegurada.

Torne al llibre. És un llibre d’allò que diguem “cuqui”. Per gitar-se al sofà i estar llegint tota la vesprada amb un somriure a la boca. Té momentets d’humor i és tendre. La història resumida és més dramàtica que la lectura: una jove de vint-i-tants perd el seu treball i entra a treballar com a cuidadora-acompanyant d’un jove tetraplègic. La seua relació va evolucionant i ella, sense cap aspiració cultural o intel·lectual va evolucionant també. El jove, d’ençà que va tindre l’accident que el va deixar en la cadira de rodes permanentment, vol acabar amb la seua vida, contràriament als desitjos de la seua família.

Bé, la novel·la em va tornar el que jo m’esperava d’ella: uns moments agradables i d’evasió del dia a dia. Té cosetes que no m’han agradat, a vegades li haguera pegat una galtada a la protagonista, però en general, ha estat bé. Ara a esperar a veure la pel·lícula!

És la portada un spoiler? Si? No? Potser?

I ja que estic nyonya, ací teniu la banda sonora!

Al far (Virginia Woolf)

Aquesta setmana he llegit Al far (1927) de Virginia Woolf. D’aquesta autora ja vaig llegir Una cambra pròpia i em va encantar. Després de l’assaig, volia provar amb una de les seues novel·les. El primer dia em va costar molt acostumar-me a l’estil de l’escriptura, però després es converteix en una lectura molt fluïda. Ara m’explique.

La novel·la és totalment introspectiva: els fets reals, externs, són secundaris. El que predomina són els pensaments, reflexions i percepcions dels personatges. De la mateixa manera que nosaltres podem estar parlant amb algú o cuinant, però el nostre cap està en un altre lloc o analitzant la situació i no fent quasi cas al que t’estan dient o al que estem fent, Woolf experimenta amb els personatges el discurs de la seua vida interior, posant en segon lloc la realitat palpable.

“Cuando estaba sola podía ser ella misma. Y últimamente sentía a menudo la necesidad de... pensar, aunque ni siquiera se trataba de eso, lo único que necesitaba era estar sola y en silencio. La existencia y sus ruidosos, expansivos y rutilantes quehaceres se evaporaban y todo se reducía, con una especie de solemnidad, a ser ella misma: un núcleo de oscuridad con forma de cuña e invisible para los demás […] Y aquél ser, una vez desprovisto de todo los superfluo, era libre de vivir las más extrañas aventuras”.

“¿Quién sabe lo que somos y lo que sentimos? ¿Quién lo sabe incluso en los momentos más íntimos? ¿Es eso conocimiento? […] ¿Acaso no somos más expresivos cuando callamos?”

Què és més bonic: la història del llibre o les flors de ma mare? No ho sé!

Igual que en el llibre de la ressenya anterior, Al far també toca el tema del pas del temps i de la seua subjectivitat. Tot i que el temps flueix incessantment, hi ha moments que són eterns, que es queden perfectament gravats en la memòria com fotografies en moviment, intactes als anys i als seus protagonistes.

El llibre està dividit en tres parts: la primera descriu la situació d’una família nombrosa que acull convidats intel·lectuals (es tracten les seues tensions, la seua amistat...); la segona no té història, sinó la creació d’una atmosfera de soledat, buidor i nostàlgia (ja que es descriu la mateixa casa on vivien els protagonistes però deu anys més tard, quan no hi viu ningú). En la tercera part, la família torna a la mateixa residència i fa front a les absències i a les velles discussions. La novel·la m’ha agradat sencera, però la segona part m’ha sorprès moltíssim: és increïble com, pràcticament sense personatges, només descrivint llums, sorolls, textures, es pot crear una atmosfera tan efectiva.

“La belleza y la quietud se daban la mano en el dormitorio [...] ni siquiera el curiosear del viento y el leve husmear de la pegajosa brisa marina, que rozaban, resoplaban y repetían una y otra vez las preguntes: ¿Os marchitaréis? ¿Pereceréis?”.

En definitiva, ha sigut un descobriment. No obstant això, és una novel·la que requereix paciència per tal de poder assaborir-la, així que no desespereu en les primeres pàgines i deixeu-vos endur pel temps de la història, pels seus personatges i per les seues vides interiors, us sorprendreu identificant-vos amb les seues preocupacions i reflexions.

Vint-i-quatre hores en la vida d'una dona (Stefan Zweig)

Aquesta setmana li ha tocat el torn a Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona (1927) d’Stefan Zweig. És un llibre molt finet (unes cent pàgines), però d’emocions molt intenses. La història es desencadena quan, en una pensió de la Riviera on s’han reunit un grup d’hostes, una d’elles, una dona casada i amb dues filles, fuig amb un jove francès al qui a penes havia conegut un dia abans. Els altres hostes es queden perplexos i no tarden en tatxar a aquesta dona de “mala dona”. No obstant això, el protagonista sosté que això li pot passar a qualsevol, que en una certa etapa de la vida, una persona, una dona, es pot deixar endur per la promesa d’una existència més excitant que l’actual.

Una dona major que es reuneix amb aquest grup convoca al protagonista a una cita per contar-li una experiència personal. I així és com comença la narració de les vint-i-quatre hores en la vida d’una dona. Vint-i-tants anys abans del conflicte en la pensió, la narradora era una dona jove i viuda, que una nit es troba amb un jove obsessionat pel joc. Aquesta es compromet a ajudar-lo i a donar-li una nova vida. De la compassió, passa a l’enamorament i a la voluntat de deixar-ho tot enrere (la seua reputació, la seua família, els seus amics) per seguir a aquest jove.

M’ha agradat molt la lectura, per vàries raons. Una, perquè és ràpida però concentrada, ja que el temps és un element important i totalment subjectiu: com vint-i-quatre hores poden marcar tota una vida i restar-li rellevància a qualsevol altra cosa que puga passar. Per altra banda, també es parla del desencant, de desil·lusions (per persones, per la vida en general) i de passions tan intenses, que no necessiten una gran història darrere, sinó un lleu desencadenant.

Una lectura molt recomanada, segur que llisc més coses d’Stefan Zweig!

“- Creu vostè, doncs, si no ho he entès malament, que Madame Henriette, que una dona, dóna igual qui siga, pot llençar-se innocentment a una aventura; que hi ha accions que una dona jutjaria impossibles una hora abans de cometre-les i de les quals no s’ha de fer-la responsable? - Ho crec fermament, senyora.”

Fotograma de l'adaptació cinematogràfica de 2001 dirigida per Laurent Bouhnik

84, Charing Cross Road (Helene Hanff)

Esta setmana, millor dit, el dilluns, em vaig llegir 84, Charing Cross Road (1970) de Helen Hanff. Va fer falta un viatge d’anada i tornada a la faena per acabar la lectura i és que és molt curtet i es llig en mitja sentada. Sembla que és un llibre molt estimat per la comunitat lectora que habita en Internet, jo no n’havia escoltat parlar mai. Vaig veure’l en una llista de “llibres sobre llibres” i és que llegir sobre llegir, sobre biblioteques i llibreries, em causa una bonica sensació de benestar.

L’edició que tinc és l’edició limitada (no sé com de limitada és, ja que l’he vist en prou llocs) d’Anagrama. Bé, la història tracta sobre una dona novaiorquesa que escriu a una llibreria antiquària de Londres per demanar que li envien uns llibres. D’aquesta manera, comença una amistat per correspondència (de Helen amb el personal i familiars de la llibreria) que s’allarga als vint anys. Jo no ho sabia fins que no m’havia acabat el llibre, però són cartes reals de l’escriptora a la llibreria: no basat, ni inspirat en fets reals, no. És real.

És una història bonica, perquè es pot apreciar l’evolució de les relacions entre els personatges, que al final són ja com si foren família. És curiós, perquè jo anava llegint i quasi no em fixava en les dates. Quan les mirava em sorprenia cada vegada, perquè els anys avancen a un ritme trepidant. Vull llegir-me’l altra vegada d’ací un temps, no sé per què pense que m’agradarà més amb una segona lectura.

I poc més, és una lectura molt agradable, per passar una estona dolça i respirar un poc després de llegir Allò que el vent s’endugué. Per cert, la història va ser traslladada a una obra de teatre i a una pel·lícula, protagonitzada per Anthony Hopkins i Anne Bancroft, titulada en Espanya La carta final. La llibreria (ubicada en el 84 de Charing Cross Road) ja no existeix. En el seu lloc ara hi ha un McDonald’s...

Fotograma de la pel·lícula dirigida per David Jones (1987)

Allò que el vent s'endugué (Margaret Mitchell)

Hui he acabat de llegir Allò que el vent s’endugué (1936), de Margaret Mitchell. És un llibre gros, de quasi mil pàgines, però es llig realment ràpid. La història es va fer mundialment famosa per la pel·lícula protagonitzada per Vivien Leigh i Clark Gable i ja feia temps que volia llegir la novel·la, però no trobava on comprar el llibre. Un dia el vaig trobar de segona mà en Llibre Solidari per 3€ (tapa dura i tot) i el comprí. De la pel·lícula recordava fragments molt concrets, sobretot l’escena en què Scarlett, pobra, es vist amb un vestit fet de cortines verdes i va a la ciutat a buscar diners per sobreviure. No sé per què recorde açò especialment.

La història es la d’Scarlett O’Hara, una jove malcriada i presumida, que es veu envoltada per la Guerra de Secessió dels Estats Units. Ella, ciutadana del sud, filla d’un cap de plantació de cotó, cau en la pobresa i és forçada a guanyar-se la vida de qualsevol forma. Conduïda pel seu amor a Tara (la plantació de la seua família) i el seu amor cec a Ashley (un jove casat), va superant tots els obstacles que se li van posant per davant, que no són pocs. El seu caràcter egoista li crea grans enemistats i la seua avarícia pels diners i  per les possessions materials la duen a una vida solitària.

La persona a la que més odia, Melanie, la dona d’Ashley, és l’única que l’estima i protegeix sempre. Aquesta dualitat entre la bondat de la seua enemiga i la manca d’amabilitat de la protagonista, és un dels eixos vertebradors de la història. Un altre eix és la relació amb Rhett Butler, l’única persona tan cruel i interessada com per a entendre i perdonar el caràcter real d’Scarlett.

Aquesta novel·la és una història d’aventures, de la vida de la protagonista, però també de l’evolució i destrucció d’una nació i de les seues costums i tradicions. Si haguera d’elegir entre un dels arguments universals que defineixen aquest llibre és el del xoc entre el vell i el nou: les grans vides de luxe i tranquil·litat de les famílies adinerades del sud desaparegudes front a la pobresa i misèria d’unes persones que han de viure en un món que no té un lloc per a ells.

Després de tot, demà serà un altre dia!

Stoner (John Williams)

Encara no m’he recuperat del tot de la lectura de la setmana passada: Stoner (1965). Ha sigut una lectura ràpida però intensíssima. És un llibre on he arribat a sentir tots els pensaments del protagonista com si foren meus. El llenguatge clar, però profund i exacte m’ha encantat i ha creat una sensació d’immersió en la història increïble. El final de la lectura, per suposat, ha sigut dur.

Comente un poc de què va i ho faré com puga, perquè és un poc difícil: Un jove de pares grangers es matricula a la universitat. Allí fa un parell d’amics i s’endinsa, ja per sempre, en el món acadèmic. Forma una família, amb les seues rareses i problemes, i es fa professor en la mateixa institució. Ja està. És fascinant com amb aquest argument s’ha pogut traçar una història i un personatge tan rodons, s’ha dibuixat una vida completa, una vida completament anònima. Stoner, el protagonista, no és cap heroi, no un gran amant, ni tan sols un pensador o docent extraordinari. No obstant això, la seua mediocritat (per la seua falta d’èpica) és tan bellament descrita, tan ben perfilada, que passa a ser una història apassionant.

És la vida d’un home que va coneixent la vida conforme van passant els anys, va aprenent que les coses importants a una edat no ho són gens a una altra, que la persona a la que primer s’estima no ha de ser precisament l’última o definitiva, que tot és passatger menys u mateix.

No sé què més dir, sols que el recomane moltíssim i que m’ha encantat. Però avise que més val que no us l’acabeu pel matí, quan teniu tot el dia per davant. El final (no pel que passa al final, sinó perquè suposa el final de la nostra relació literària amb el protagonista i amb la història) me deixà totalment aixafada i vaig estar com una zombie mig matí a la faena.

Per cert, hi ha gent per l'univers d'Internet que compara aquest llibre amb el de la meua ressenya anterior: Algú, d'Alice Mcdermott. Tenen la similitud de que tracten històries anònimes i les fan grans, les tracten amb gran rellevància. Però em quede amb Stoner, m'ha agradat moltíssim més.